29.9.08

GUIMERÀ I D'ALBERT OBREN EL LICEU

Després de les funcions de ballet, torna a pujar el teló del Liceu per acollir les funcions de Tiefland d’Eugene d’Albert. Escric lluny del meu arxiu i no puc trobar la data de l’última representació d’aquesta òpera a Barcelona, però deu fer cosa de més de 30 anys. La temporada més germànica (d’ençà de molt de temps) del teatre barceloní s’obre dijous amb una òpera sobre Terra baixa d'Àngel Guimerà. M’assota una pregunta: calia revisitar una òpera com Tiefland (no especialment interessant) quan Salvador Pueyo segueix esperant que la seva versió de Terra baixa vegi algun dia la llum?

Un compositor peculiar
Tot i que alemany, Eugen D’Albert tenia orígens francesos però va néixer a Glasgow, a Escòcia, el 10 d’abril de 1864. I va morir a Riga, la capital de Letònia, el 3 de març de 1932. El seu pare era Charles-Louis-Napoléon D’Albert, assistent d’una companyia de ballet i compositor a estones perdudes. El petit Eugen va viure l’adolescència a Londres, on va estudiar composició al costat d'Arthur Sullivan, conegut sobretot per les seves operetes que han arribat fins als nostres dies amb la mateix frescor amb què eren rebudes a la Gran Bretanya del segle XIX. Descontent de la frivolitat dels criteris de Sullivan i fastiguejat d’un país com Anglaterra, D’Albert va traslladar-se a Weimar, on va treballar al costat de Franz Liszt, després del seu pas per Viena, on havia estat deixeble de Hans Richter, assistent de Wagner. Però va ser Weimar la ciutat dels seus èxits i on D’Albert es va dedicar al piano com a concertista per emprendre de seguida camins compositius, per exemple amb una simfonia (l’única de la seva carrera) que estrenaria Hans von Bülow.
La vida de D’Albert va ser intensa, com el seu caràcter convuls, passional i irreflexiu. Es va casar sis vegades, la primera de les quals amb Teresa Carreño, una cèlebre pianista veneçolana. D’Albert també es va dedicar amb especial atenció al piano, fins el 1929, tres anys abans de morir. I també va ser a director de la Hochschule für Musik de Berlín i també, òbviament, com a compositor.
L’estil compositiu de D’Albert és eclèctic, i va prendre el relleu de les últimes influències del wagnerianisme, tot i que mai va renunciar als aires importats del verisme italià, de l’orquestra debussyniana, dels ritmes sincopats de Richard Strauss o, fins i tot, del nou estil jazzístic importat directament dels Estats Units, per exemple en la seva òpera de 1929 L’orquídia negra, amb reminiscències del jazz i el foxtrot per a una obra ambinetada en un context de gàngsters propers al cinema negre.
La producció operística d’Eugen D’Albert inclou 22 títols. El primer, escrita el 1893 sota el títol de Der Rubin, va passar pràcticament desaparcebuda. No seria fins deu anys més tard, arran de l’estrena de Tiefland a Praga, que D’Albert adquiriria la notorietat i la fama que manté encara avui dia com a compositor operístic, tot i que en teatres estrictament germànics i tan sols amb aquesta obra. Tiefland és pràcticament l’única òpera representada avui de D’Albert. Era la setena producció teatral del compositor, que es va nacionalitzar alemany tot i que va morir suís. També va tenir força èxit una altra obra teatral, de caire còmic i estrenada el 1905 amb el títol de Flauto solo.

De Terra baixa a Tiefland
Tiefland, escrita en un pròleg i dos actes i amb llibret de Rudolph Lothar (pseudònim de Rudolph Spitzer), es va estrenar amb gran èxit al Teatre Alemany de Praga el 15 de novembre de 1903. Després va fracassar a Leipizig però D’Albert la va refer de tres a dos actes i així es va representar a partir de 1905. Al Gran Teatre del Liceu va arribar-hi relativament aviat, concretament el 18 de gener de 1910, en la traducció italiana que, òbviament, es titulava Terra Bassa. Com a Tiefland, l’òpera de D’Albert va circular arreu d’Europa amb èxits més o menys rellevants i va arribar, una versió lleugerament retallada, al Metropolitan de Nova York el 1908, dos anys abans d’anar al Covent Garden de Londres. El 1913 va ser estrenada a Oslo i la futura gran soprano Kirsten Flagstad hi va debutar amb el paper de Nuri. El 1959, quan la mítica artista noruega va assumir la direcció de l’Òpera d’Oslo, la va fer tornar a representar, per evocar aquell debut.
Àngel Guimerà havia estrenat Terra Baixa el 1896 i no va ser aquest l’únic títol seu que es convertia en òpera: Jaume Pahissa va estrenar el 1913 la seva adaptació de Gal.la Placídia i un any abans Guimerà havia escrit el llibret de Titayna, per a la qual escriuria una partitura Enric Morera. El mateix 1912, Eugen D’Albert estrenava l’òpera Liebesketen, basada en un altre èxit de Guimerà com La filla del mar.
Guimerà aplica en la seva obra teatral inspirada sobre uns fets reals que havien passat a Queralbs (al Ripollès) el naturalisme propi del drama i la novel.la francesa de finals del segle XIX. Naturalisme que encaixava amb els presupòsits estètics de D’Albert, tot i que relacionar Guimerà i Terra baixa amb el germanisme pot resultar, d’entrada estrany, sobretot si tenim en compte que l’òpera de D’Albert es va fer tan popular que fins i tot Leni Riefenstahl, la cineasta de Hitler, va adaptar Tiefland al cinema.
Però tot té una explicació: Rudolph Lothar va traduir a l’alemany la peça de Guimerà. El director d’orquestra Ernst von Schuch, que s’havia fet càrrec de l’estrena del Rosenkavalier de Richard Strauss, va enviar per error a D’Albert la traducció de Lothar, que havia estat rebutjada com a possible llibret per a l’òpera de Dresde, de la que Schuch era director musical. Però D’Albert va llegir el text i va demanar a Lothar que el convertís en llibret per a una òpera.

Dos mons
El llibret de Lothar segueix la tesi de l’obra de Guimerà, és a dir la contraposició d’un món pretesament salvatge, el de Pedro (el nostre Manelic), un home pur, amb la del món pretesament civilitzat, el de Sebastiano, que està corromput per la riquesa i la lascívia. Això porta el cacic Sebastiano a obligar a casar Marta, una jove recollida que ell mateix havia recollit de petita amb Pedro, per tal que el pèrfid personatge es pugui seguir aprofitant de la jove, casada amb un idiota que acabarà adonant-se de l’engany i matant el cacic. El món de la terra baixa té com a comparses Tommaso, Morucho, Antonia, Pepa, Rosalía, Nando i Nuri, personatges extrets del drama de Guimerà, adaptat de forma més o menys fidel per Lothar en el seu llibret, que espanyolitza (o italianitza en alguns casos) alguns personatges del drama del poeta i dramaturg català.
Musicalment hi ha de tot: una instrumentació rica en colors, propera al fals impressionisme de Debssy; vocalitat d’influència verista; i concepció dramàtica de rerefons i recursos wagnerians, com el leitmotiv que subratlla la separació dels dos mons: el de la puresa de la terra alta (Pedro) i el de la decrepitud de la terra baixa (Sebastiano).
Però també notes d’un espanyolisme del tot contradictori respecte del context català on s’ubica la peça original de Guimerà: suposo que a Lothar i a D’Albert tant se’ls donava i que per a ells Catalunya devia ser un nom tan exòtic com pot ser-ho per a mi l’Illa de Pasqua. Per això es recorre als tòpics, com les castanyoles o la guitarra, per exemple al monòleg de Marta del segon acte “Ich weiss nicht, wer mein Vater war”, en què la noia explica a Tommaso que quan era nena acompanyava la seva mare, pidolant pels carrers de Barcelona com dues indigents. D’Albert estrictura el fragment en forma de balada estròfica en do menor, de caire evocatiu i amb la intervenció de les castanyoles per recordar que la Marta va haver de ballar per contribuir a recaptar diners per ella i la seva mare. Menys justificat és l’ús de la guitarra i les castanyoles en la cançó que entona Sebastiano fent referència al foc i al vi, també al segon acte.
Al final, però, ningú sortirà decebut perquè Pedro/Manelic dirà allò de “he mort el llop”, amb el molt més estrany “Ich habe den Wolf erwürgt, den Wolf, den Wolf hab ich getötet” conclusiu.

20.9.08

TRES DEVEDÉS TRES

Després de l’espèndid Billy Budd, de DECCA, telefilm indispensable que es coïa a la televisió britànica en temps de Britten (i quan la petita pantalla tenia clara la seva funció més social que no pas empresarial), el compositor anglès va pensar en filmar Peter Grimes, novament amb el protagonisme del tenor Peter Pears, el tenor company del compositor. El 1967, el productor discogràfic John Culshaw va esdevenir responsable musical de la BBC i va assumir el projecte de Britten. El futur gran realitzador Brian Large es va encarregar de la direcció televisiva, amb un treball prodigiós fet al teatre de Snape Maltings, perquè la grandària de l’escenografia del muntatge era massa gran per ser encabit en un estudi televisiu. Tanmateix, el producte resultant és un apassionant telefilm que s’adiu perfectament a la gramàtica i sintaxi de l’òpera dramatitzada, sense l’acartronament d’una presa feta en un teatre. Orquestra i intèrprets toquen i canten en directe, cosa que no treu espontaneïtat al resultat final. El repartiment l’integra un equip que formava part de l’entorn habitual de Benjamin Britten, com ara el mateix Peter Pears, al costat de Heather Harper, Bryan Drake, Michael Rippon i un llarg etcètera, amb acompanyament dels Ambrosian Opera Chorus i l’Orquestra Simfònica de Londres dirigida per Benjamin Britten. El resultat és un producte indispensable, tant per la sensacional posada en escena com per la qualitat del contingut musical, que edita el segell DECCA amb una excel.lent qualitat d’imatge i so.
I la cosa continua amb un altre excel.lent producte que, com el Peter Grimes, mai no havia conegut fins ara la seva difusió en suport domèstic. Ara arriba en DVD el cèlebre i ja mític Tristan und Isolde de Bayreuth amb direcció musical de Daniel Barenboim i escènica de Heiner Müller, amb l’estranya, abstracta però no per això menys fascinant escenografia de d’Erich Wonder i vestuari de Yohji Yamamoto. La versió enregistrada és la de 1995 i Deutsche Grammophon és qui ho edita, procedent dels fons d’Unitel. Sumptuositat de banda sonora i qualitat insultant de la imatge són els complements perfectes a una versió que musicalment acaba sent d’una insultant qualitat: Siegfried Jerusalem, Waltraud Meier, Uta Priew, Falk Struckmann i Mathias Hölle integren el repartiment d’una versió a la que la majúscula presència de Daniel Barenboim davant de l’Orquestra i el cor del Festival de Bayreuth converteix precisament en allò que dèiem al principi: mítica. L’edició, que inclou subtítols en castellà al llarg i ample dels dos discos, lamentablement no du cap tipus de reportatge ni extra que expliqui més sobre aquesta producció tan contestada i alhora acceptada entre els acòlits de la muntanya sagrada de Bayreuth.
I tornem a DECCA i ara, cronologia obliga, ens desplacem a l’Opernhaus de Zuric, on el juny del 2007 Renée Fleming protagonitzava una Arabella vestida amb l’asèptica posada en escena de Götz Friedrich. La soprano nord-americana i Strauss estan d’actualitat després del llançament del disc que inclou els quatre últims lieder del compositor bavarès. La bona entesa entre soprano i músic es poden constatar de nou en aquest esplèndid DVD, en què René Fleming està senzillament deliciosa, però a la que cal afegir la sensacional Zdenko (o Zdenko) de Julia Kleiter. Tampoc farem lletjos al Mandrika de Morten Frank Larsen ni a la veterania d’Alfred Muff, però és que elles dues s’emporten els llorers amb un quadre musical ben liderat per la batuta de Franz Welser-Möst. Hi ha subtítols en castellà, i ara sí que es lamenta l’absència de qualsevol tipus d’extra que ens ajudi a entrar de ple en el món d’una de les òperes del binomi Strauss/Hofmansthal (l’última de fet) que més ganes tenim de veure a casa nostra. I ho diem, que consti, de passada, a l’espera dels (pre)anunciats Capriccio i Rosenkavalier que faran estada al Liceu en temporades successives.
També caldria parlar de discs... anuncio que el meu IPod treu fum... si em veieu pel carrer amb els ulls esbatanats i taps a les orelles una de dues: o tinc encasquetat el disc de Flórez o el de Pape.
Seguirem informant...

18.9.08

EL NOU LLIBRE D'AMICS DEL LICEU

Un any més, Amics del Liceu ens proposa viure de la vora un esdeveniment entranyable i excepcional: la sortida al mercat del Llibre de la Temporada. No és un llibre qualsevol, perquè l’objectiu de l’associació no és el de presentar un mer butlletí amb els arguments de les òperes que integren la temporada del Gran Teatre del Liceu. Diria que això és el menys rellevant. El més interessant és la qualitat dels textos, d’autors aparentment allunyats del món de la música i vinculats a la política, la literatura, el teatre o les arts plàstiques; o les il.lustracions, sempre sensibles a les realitats de l’avantguarda i el compromís amb la modernitat ; o l’edició, acurada en tots els sentits, i que (i ara parlem d’òpera) també permet apropar-se als títols de la temporada amb un sentit pràctic i amb els arguments, els contextos que les van veure néixer o fins i tot una guia crítica de la seva discografia i devedegrafia.
Aquesta temporada, el sevillà Luis Gordillo (1934) és el responsable d’il.lustrar el llibret. Els originals, que podreu veure a la Galeria Joan Prats de Barcelona, mantenen una homogeneïtat en les seves mides que contraresta amb la paradoxal violència continguda enmig de formes arrodnides. Formes aparentment amables, però que ajuden a entendre els turments interns dels protagonistes d’algunes de les òperes programades enguany al Liceu. Gordillo ha entès les òperes, amb totes les seves contradiccions, friccions i escisions internes. I les sintetitza amb un traç decidit, cantellut, expressionista i tendent a una figuració que a voltes es dilueix en el color. Com els textos en les òperes, dissolts en el marasme de pentagrames que els vehiculen a través del drama musical. Un cop de geni, en definitiva, i que demostra que l’òpera pot tenir, en la pintura, la seva visualització més conceptualment lúcida.
El llibre d’enguany aplega, a més de col.laboradors habituals que contextualitzen les òperes en funció del seu temps o dela vocalitat exigida a cada títol, textos de l’actor Enric Majó, de la soprano Montserrat Caballé, del poeta Biel Mesquida, de la novel.lista Donna Leon, del catedràtic Jordi Llovet o del director i actor José Luis Gómez entre molts altres. Una mostra més que l’òpera traspassa fronteres i que la seva relació amb múltiples llenguatges artístics (a més de la ja citada pintura) és possible.
I tot plegat no es fa sol ni en poc temps, perquè implica implica esforç, una gestió llarga i un entusiasme sense el qual el producte no tindria la qualitat que ja fa anys que ens té tan ben acostumats. Un any més, doncs, felicitem els Amics del Liceu per ser tan bona amiga de l’òpera, del Liceu i de l’art en tots els seus vessants i ramificacions.

3.9.08

LA TOMBA DE WAGNER

Cap al tard, Wahnfried recupera la pau alterada, durant el dia, per l’allau de visitants. Els fantasmes de Richard Wagner i de Cosima Liszt/Von Bülow/Wagner poden passejar de nou, al voltant de la seva tomba i refrescar-se així a la vora del brollador de la font situada a la banda posterior de la casa. Agraït, el pelegrí s’abocarà tímidament damunt la llosa per, des del silenci, manifestar la seva gratitud al Mestre. I sentirà també una mica de la pau que respira aquest indret.
Wahnfried no va testificar la gestació de L’anell del Nibelung, ni la voluptuositat de Tristany, ni l´heroïcitat convulsa de Tannhäuser. Però sí part de la sacra serenor de Parsifal. Wagner deia adéu a l´òpera amb un cant a la reconciliació. Tan sols la tranquil.litat de Bayreuth i l’ascetisme (tan sols extern) de la casa Wahnfried podien ser-ne testimonis muts. Avui ho són del pelegrí turista, però també dels fantasmes que, a l’hora foscant, poblen de nou els murs i l’espai natural del simpàtic jardí.