TURANDOT DE LA CASA I POSTSCRIPTUM FOYER

Aquesta vella coneguda va tornar al Liceu, poc abans de la celebració del desè aniversari de la reobertura del teatre. Són massa les vegades que he vist aquesta Turandot. La cosa ja comença a cansar, perquè les idees del muntatge s’esgoten aviat i fora de l’espectacularitat deguda a l’escenografia d’Ezio Frigerio queda ben poc. El final “alternatiu” amb el suïcidi de la princesa no arriba ni a provocatiu, i a sobre Núria Espert ni va sortir a saludar, potser perquè ja sabia que se la protestaria (val a dir, sense motiu).
Giuliano Carella és un director d’ofici, hereu de la tradició d’un Votto, d’un Serafin o d’un Santi, potser sense el talent dels seus precedents, però mai indigne. És cert que alguns passatges van quedar desquadrats, que l’orquestra va treure un so excessivament monocrom i que no hi van haver genialitats, però una vegada més he de manifestar el meu desacord per la sorollosa protesta que un sector va dedicar al mestre italià.
Reina reinota més que princesa, Maria Guleghina trepitjava fort assumint el rol titular i així ens ho va fer notar en sortir a saludar, sense que Marco Berti hagués acabat encara de rebre les ovacions. La soprano russa va sortir amb els braços alçats, com si volgués dir “a mi, a mi, aplaudiu-me a mi”. Però el cert és que li hem sentit coses millors. Que té la veu “ad hoc” per abordar Turandot? Sense cap mena de dubte. Ara bé, quan la cosa no li interessa es presenta desmenjada, com es va demostrar en una escena final de mínims. En canvi, esperava poc d’Ainhoa Arteta i la seva Liù, sense emocionar, va ser rodona per la musicalitat, el fraseig i l’emissió. La soprano basca, que mai no ha estat santa de la meva devoció, s’apropa amb humilitat a la seva feina i em consta que la d’ahir era per a ella una vetllada important debutant en un paper escenificat al Liceu. Se’n va sortir i amb nota, com Marco Berti en la pell d’un Calaf esforçat i generós, dels que no fan patir. La part ha tingut en intèrprets precedents timbres molt més brillants, fins i tot de bronze immaculat. La veu de Berti no és la d’un material preciós, però és un bon cantant. Ho és també Stefano Palatchi, Timur compacte i poderós, tendre quan calia i amb bona presència escènica. Afegiu-hi tres bons Ping Pang i Pong (el debutant Gabriel Bermúdez, Eduardo Santamaría i Vicenç Esteve Madrid) i tindrem la combinació perfecte per a una vetllada refrescant a la llum de Puccini. El bon paper del cor titular (reforçat per la Polifònica de Puig-Reig i pel Cor Infantil de l’Escola Municipal de Nou Barris) va fer la resta.
I divendres, Turandot a la platja, per refrescar les idees i remullar una temporada que no ha estat especialment encesa pel que fa a títols ni repartiments.

PS: Just a punt de penjar aquest post, rebo el comunicat de premsa del teatre: per qüestions pressupostàries, la temporada que ve anul.la TOTES les activitats al foyer (a excepció d'Hypermusic Prologue. Trist. Molt trist. El foyer té el seu públic: les activitats "a l'entorn de..." o les golfes omplen sempre. Això vitalitza un teatre d'òpera, li dóna vida més enllà de l'activitat de la sala gran i és un espai alternatiu als qui entren tímidament en un teatre com el Liceu. Esperem que la cosa sigui tan sols un parèntesi.

ADÉU A UN PROGRAMA DE RÀDIO

Quan desapareix un programa de ràdio es fonen en el túnel del temps melodies i paraules. Passa una mica com quan es tanca un cinema per fer-hi un pàrquing o construir-hi pisos: part de la memòria individual i col.lectiva se’n va amb aquella desaparició. I la memòria, que és un immens cementiri, està tan condemnada a morir com qualsevol ésser viu.
Avui, en Pere Andreu Jariod m’ha assabentat de la desaparició de Gran Gala a la graella de Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya (Ràdio 4). I no he pogut deixar de sentir una terrible nostàlgia.
Ho dic sense embuts: jo vaig créixer amb Gran Gala i amb el mestratge d’un gran home com Joan Lluch, la veu del qual va ser part de la meva banda sonora d’infantesa i pubertat. Després, d’adolescent, el vaig conèixer i tractar. Quan va morir, la Nona Arola va escriure en un article que ella i jo (entre d’altres col.legues) érem els “fills radiofònics” d’en Lluch. La Nona no s’equivocava, però jo diria que en Joan era un avi radiofònic, perquè el pare era aquell ens abstracte en forma de programa anomenat Gran Gala. Perquè en Joan n’era el pare i els tiets responien als noms de Josep Maria Colomer Pujol, José Antonio Gutiérrez, Marcel Cervelló, Pau Nadal, Jaume Tribó i, durant un temps, Luis Ángel Catoni. Recordo diverses etapes de Gran Gala, primer en castellà, després en català i sempre amb durades maratonianes, de quatre hores, els diumenges a la nit. Els meus pares em deixaven escoltar les dues primeres hores abans d’enviar-me a dormir, cosa que jo feia a contracor, sabent que potser el doctor Colomer ens delectaria amb un monogràfic sobre Giuseppe Taddei o qualsevol altra perla cultivada.
Vaig visitar el programa en un parell d’ocasions, en una secció de participació en què els oients duien un disc i el comentaven. Després, amb els anys, m’he assabentat que molts dels qui ara són col.legues de trifulques periodístico-musicals o simples melòmans amb qui m’uneix una bona amistat també van passar davant dels micròfons de Ràdio 4 per conversar amb en Joan Lluch.
Amb catorze anys vaig entrar, convidat per en Joan, al Club Polímnia, on els dissabtes i cada quinze dies podia gaudir d’un recital, una estona de tertúlia i de vegades fins i tot un disc que guanyava en el sorteig setmanal. No sé si seria premonitori però encara recordo l’LP que vaig guanyar una sessió nadalenca, un disc amb lieder i duets cantats per Victòria dels Àngels i Dietrich Fischer Dieskau acompanyats per Gerald Moore. Polímnia la cara visible de Gran Gala, realitat abstracta materialitzada a través de les ones.
La vida m’ha dut a fer, entre d’altres coses, un programa de ràdio a Catalunya Música i les seves transmissions des del Liceu. Aquell “nét radiofònic” fa ara part de la feina que feia Joan Lluch i el programa Una tarda a l’òpera pretén divulgar l’òpera en forma de crítiques, cròniques, reportatges i seccions diverses que fan del “meu” programa un cosí germà de Gran Gala, modèlic però que jo no he pres com a model per no caure en plagis o repeticions. He tingut en Gran Gala (que he escoltat sempre que he pogut fins a dates molt recents) no pas un competidor sinó una realitat més que ha ajudat (com espero que ajudi Una tarda a l’òpera) a fer dels oients d’emissores públiques persones més cultes, més crítiques o més entusiastes davant de l’òpera i les seves circumstàncies. Per això li estic tan agraït.
M’entristeix que Ràdio 4 es desempallegui de Gran Gala. El programa ha tingut, en més de 40 anys d’existència, lògics altibaixos, però sempre ha tingut noves oportunitats per mantenir-se en antena tot i les crisis del sector en general i de RNE en particular. Després de Joan Lluch van conduir Gran Gala d’altres veus fins que la Margarida, la seva filla, en va agafar el legítim relleu, una mica per allò del “Roda el món…”. Diumenges al vespre, de deu a dotze de la nit, serem una mica menys cultes, menys crítics, tot i que no menys entusiastes de l’òpera. Ens faltarà la Gran Gala.