LA PAPALLONA PUCCINIANA, DE NOU AL LICEU

No descobrim res de nou si diem que Giacomo Puccini és l’artífex de l’apoteosi del melodrama. Sense recursos fàcils i gratuïts, però aplicant sempre una fórmula genial a totes i cadascuna de les seves òperes, el compositor italià va aconseguir construir uns relats amb un farcit inqüestionable: passions al límit, personatges creïbles i un discurs musical basat en una harmonia de gran saviesa i en unes melodies que heretaven la gran tradició del cant italià, sense oblidar les primeres grans aportacions que el segle XX –i sobretot des de Centroeuropa- començava a fer al llenguatge musical.

Estrenada el 1904 a La Scala de Milà –amb un fracàs estrepitós que obligaria Puccini a revisar la partitura-, Madama Butterfly és un dels millors exemples que ajuden a entendre el compositor de Lucca en tota la seva integritat. Tot plegat, amb l’afegit d’uns recursos musicals que evoquen un Japó real, creïble –verista, en definitiva- gràcies a uns referents directes als que Puccini va tenir accés durant la gestació de l’obra mitjançant enregistraments sonors fruit de recerques etnomusicològiques, i amb un procediment que vint anys més tard repetiria per pintar amb sonoritats precises el món xinès de la pòstuma Turandot.

En el cas de Madama Butterfly, ens trobem davant d’un relat basat en fets reals cruel i despietat, que s’abat com l’agulla d’un entomòleg sobre les fràgils ales de la “papallona” Cio-Cio San, un personatge extraordinàriament cisellat per la ploma magistral de Puccini. La geisha japonesa esdevé, a mans del músic italià, una dona que passa de la ingenuïtat a la plena assumpció de la maduresa; de la innocència a la consciència de l’honor arrabassat; de la submissió a la presa de decisions fins a les últimes conseqüències, i que culmina amb el suïcidi ritual propi de la cultura nipona. Ella és la protagonista absoluta –i es diria exclusiva- d’una de les millors òperes del segle XX. Al seu voltant, papallonegen –mai millor dit- personatges deliberadament desdibuixats, a excepció de Pinkerton, de qui es subratllen l’arrogància al primer acte i la covardia passiva al tercer.

No hi pot haver, doncs, una Madama Butterfly sense una bona Cio-Cio San, i el Liceu, que ha presentat per quarta vegada (temporada 2005-06 i dues vegades la 2012-13) la coproducció feta amb el Covent Garden, ha comptat en aquesta ocasió amb Lianna Haroutounian per al rol titular. Un veritable encert, perquè la interpretació de la soprano d’origen armeni és senzillament magistral. Se li podria retreure un excés de contenció al primer acte, amb un “Vogliatemi bene” una mica distant, però el segon i tercer actes van demostrar que estem davant d’una gran artista, de color i timbre preciosos, expressivitat ben treballada i tècnica immaculada.

Ja coneixíem el Pinkerton de Jorge de León, un tenor que es caracteritza per una vocalitat estentòria, que ocasionalment demana una mica més de control. N’hi va haver, al servei d’un rol ingrat i antipàtic, ben servit pel cantant canari que, si bé no és un exemple de delicadesa ni de cant matisat i pulcre, ho sap donar tot a l’escenari.

Ana Ibarra és una cantant de qui vam seguir la seva carrera incipient en un Liceu que li va oferir diverses oportunitats fa uns quinze anys. L’evolució de la mezzosoprano espanyola –que va iniciar les seves passes com a soprano- és notable, però la seva Suzuki no passarà a la història, perquè a la veu li falta una mica de presència, sobretot a les poques escenes que té al marge de Cio-Cio San.

Timbre noble, fraseig aristocràtic i aplom escènic van ensenyorir-se del Sharpless de Damián del Castillo, que va saber donar al cònsol nord-americà el revestiment i la noblesa que caracteritzen un personatge que, sense ser Scarpia, és un veritable regal per als barítons lírics.

Bona galeria de secundaris (especialment el Yamadori d’Isaac Galán i l’oncle bonze de Felipe Bou- van acabar de quadrar la resta del repartiment, sense oblidar el Goro de Christophe Mortagne, que no ens va fer oblidar els intèrprets “de casa” amb què el Liceu havia comptat en altres ocasions per ficar-se a la pell de l’alcavot.

Giampaolo Bisanti és un bon concertador i, tot i una sonoritat massa seca de la corda en el passatge fugat del curt preludi inicial, va saber dotar amb el punyent dramatisme el segon i tercer actes de l’òpera, sense carregar en excés les tintes però sempre amatent al dramatisme exigit a la partitura. L’orquestra va respondre bé a una partitura que coneix prou bé, mentre que la secció coral reservada al primer acte i al cor de pescadors a boca tancada al final del segon van complir amb l’expedient.

Tot plegat en el context d’una producció molt, massa coneguda al Liceu, deguda a l’experimentada mà del binomi que formen Moshe Leiser i Patrice Caurier i que darrerament ha sortit en un DVD (Opus Arte) enregistrat al Covent Garden, coproductor de l’espectacle. L’acció escènica és pulcra i la contenció escenogràfica permet concentrar-se en el perfil dels personatges. Sense brillar però amb molta correcció.

Dit d’una altra manera: aquesta Madama Butterfly s’emmarca perfectament en la inèrcia en què s’ha instal·lat el Liceu: tot bastant correcte, propi d’una disciplina assumida sobre unes regles del joc basades en la contenció econòmica i poca cosa més. La popularitat del títol puccininià, amb tota la seva càrrega emotiva i melodramàtica, i un repartiment molt correcte i amb algun nom propi que despunta fan la resta. La pregunta que caldria fer-se és si amb això n’hi ha prou per fer del Liceu un dels teatres membres de la primera lliga europea. I la resposta és fàcilment deduïble: estem lluny, molt lluny de la Champions.