BROGGI + PONS + MOZART= LA FLAUTA MÀGICA

Al llarg de la seva història, el Festival de Peralada havia presentat en dues ocasions (1995 i 1998) La flauta màgica. Obviant una oblidable producció francesa, la segona, deguda a Lindsay Kemp, no va acabar de satisfer les expectatives creades a l'entorn d'aquell espectacle. Enguany, el fet que es tractés d'un muntatge d'Oriol Broggi en el que suposa la primera incursió del versàtil director en el món de l'òpera, aquelles expectatives han augmentat.

Hi havia, a més, un altre al·licient: la direcció musical de Josep Pons, que coneix prou bé la partitura de Mozart des que, el 1984, la va arranjar i dirigir en aquell emblemàtic muntatge del Teatre Lliure de la mà de Fabià Puigserver. Posteriorment, el director de Puig-Reig s'ha enfrontat al singspiel mozartià, dins i fora del Liceu.

Equip musical unitari

Les forces vives (cor i orquestra) del teatre barceloní han estat les responsables de sostenir el sempre complex edifici que és La flauta màgica, una òpera que malgrat la seva aparent senzillesa amaga no poques trampes d'execució i d'enfocament. Pons ha dirigit bé, tot i que la concertació amb algun cantant no sempre ha estat impecable. En tot cas, l'enfocament del director català volia primar un so pur i cristal·lí, ocasionalment contingut, i que resultava poc adequat per a l'immens marc (a l'aire lliure) dels jardins del castell de Peralada. A banda que els tempi molt lents d'alguns passatges no sempre resultaven encertats. Excepte alguna errada puntual, l'orquestra va respondre -sense brillantor-, així com el cor. Les sis nenes membres del Cor de la Unió i destinades als tres nens (!) van complir, tot i una patinada en l'afinació de la primera estrofa del "Seid uns zum zweitenmal willkommen".

El repartiment aplegava cantants que no brillen en l'univers de les grans estrelles de la lírica, però que van defensar bé les respectives parts. La veu del tenor armeni Liparit Avetisyan no és massa gran i tendeix a un so ocasionalment engolat -el cansament era notori al final del segon acte-, però domina l'estil mozartià i juga amb gradacions cromàtiques que permeten copsar els matisos que sap donar a la part de Tamino.

La Pamina d'Olga Kulchynska no presenta una personalitat molt definida. La soprano ucraïnesa es va limitar a complir, sense massa accents dramàtics en passatges com els que Mozart li regala a l'ària "Ach, ich fühl's" o a la primera secció del "Bald prangt, den Morgen zu verkünden". Correcta i prou.

Una embarassadíssima Kathryn Lewek assumia el temible rol de la Reina de la Nit. La intel·ligent prestació li va permetre mostrar totes les cartes al recitatiu i ària del primer acte, i amb tota l'artilleria al servei de la coloratura reservada a la segona secció. La veu, fresca, va exhibir uns impecable staccati a "Der Hölle Rache". Llàstima que la projecció dels primers plans de la soprano no estigués prou sincronitzada, perquè les imatges revelaven un domini tècnic absolutament immaculat.

La secció femenina de l'òpera es complemena amb un rol-bombó com el de Papagena, servit amb gràcia i lleugeresa per Júlia Farrés-Llongueras, mentre que el trio de dames va ser de luxe gràcies a Anaïs Constans, Mercedes Gancedo i Anna Alàs.

Si al Sarastro d'Andreas Bauer li sobrava volum en l'emissió, li faltava rodonesa i cavernositat als greus. Mentre que el Papageno d'Adrian Eröd se les sabia totes a nivell de trucs, bromes i girs expressius, al servei d'un paper que -estrenat per Emanuel Schikaneder, el llibretista de l'òpera- demana un cantactor, cosa que s'ajusta perfectament als dots del baríton austríac. Per la seva banda, Francisco Vas ens va regalar un Monostatos "marca de la casa", sinuós quan calia, sempre expressiu i amb domini musical i escènic. Bé l'Orador de Christopher Robertson i els sacerdots i homes armats de Gerard Farreras i Vicenç Esteve Madrid.

Opera prima per a Broggi

Oriol Broggi no ha volgut ser més papista que el Papa i s'ha apropat amb humilitat a una òpera com La flauta màgica. Per fer-ho, s'ha recolzat en les tesis sobre l'espai buit que tan bé defineixen el treball de Peter Brook. Però esperàvem que paulatinament la buidor donés pas al farcit de continguts i de discurs. Broggi ha treballat bé el minimalisme gestual dels cantants, però s'ha oblidat d'explicar-nos amb trets més precisos què és La flauta màgica.

Certament, l'òpera mozartiana presenta no poques ambivalències: conte o faula moralista, relat màgic, metàfora de la iniciació a la francmaçoneria, testament de la Il·lustració... la de Broggi és una Flauta poc (o gens) màgica i que ha optat per situar uns personatges ancorats en un escenari presidit per unes estaques de canya -referència a l'univers dramatúrgic de Brook- davant d'unes projeccions que durant el primer acte semblaven apuntar a l'inici d'un camí iniciàtic, a partir de les il·lustracions que Gustave Doré havia realitzat per a la Divina Comèdia dantesca. Bon punt de partença del que esperàvem alguna cosa més, perquè Broggi és un home de talent i de recursos, que no amaga els referents que li són propis: mentre l'obertura apuntava les cites de la versió bergmaniana de l'òpera -els primers plans de públic assistent a la representació- el segon acte mostrava ocasionalment les voltes de la Felsenreitschule de Salzburg on Oriol Broggi va veure, de nen, La flauta màgica.  I poca cosa més, si exceptuem el perdó que Sarastro ofereix a la Reina, a Monostatos i a les dames.

Tampoc semblava massa coherent el paper del gran Lluís Soler com a narrador al primer acte, explicant allò que de fet ja mostra el sobretitulat dels extrems de l'escenari, o participant com a Sacerdot III al segon acte, dialogant en català amb els personatges de l'òpera, que responien en català (o en "castellà turístic" en el cas de Papageno).

Tot fa pensar que Oriol Broggi s'ha aproptat amb humilitat, però també amb contenció i potser amb por a una cosa tan complexa com és l'òpera de Mozart. Tanmateix, les idees (per exemble el mínim gest o la buidor escènica) hi eren i hom espera més títols operístics a mans d'un dels directors escènics de casa nostra més estimulants de l'actualitat.

(fotografies: Toti Ferrer, Festival de Peralada)

-->