23.2.18

DON CARLO O L'ABANS I EL DESPRÉS DE L'AAOS



La maduresa d'un teatre o d'una temporada d'òpera es demostra ente d'altres coses amb una trajectòria coherent i amb l'assumpció de reptes amb riscos. I, és clar, amb els èxits conseqüents. Aquest és el cas d'Amics de l'Òpera de Sabadell, que amb 36 anys de trajectòria ininterrompuda a la capital del Vallès Occidental, i amb 30 passejant la bona nova operística arreu del territori, ara n'ha muntat una de ben grossa: ni més ni menys que Don Carlo, segurament l'òpera més complexa, complicada i difícil de Giuseppe Verdi. Certament, reptes anteriors de l'entitat que dirigeix Mirna Lacambra com ara Otello o Turandot ja havien demostrat que l'AAOS no sabia el que eren les crisis, i que fins i tot en hores baixes i en entorns culturalment hostils es podien programar obres de gran dificultat i sortir-se'n amb èxit. Però Don Carlo sempre és un repte majúscul, una "òpera-monstre-problema". I haver-la programada i haver-ho fet amb resultats més que notables, vorejant en alguns casos l'excel·lència, no pot més que merèixer el nostre reconeixement i aplaudiment.
La versió escollida, com era lògic, era la milanesa, sense l'acte de Fontainebleau i amb la versió retocada de l'escena entre Rodrigo i Felip II, entre d'altres variants,. Davant d'una feliç Simfònica del Vallès, Daniel Gil de Tejada ha aconseguit posar dempeus l'ambiciós edifici verdià, sense pràcticament fissures i amb bones idees en les intencions expressives. Bona resposta dels músics i de notable alt la prestació coral al llarg i ample d'una partitura que reserva moments de lluïment a la massa vocal, com ara la segona escena del segon acte (l'"auto da fe"), el final del tercer o els cant dels monjos al monestir de Yuste.
Encapçalava el repatiment el tenor Albert Casals en la pell del sofert infant fill del rei Felip. La projecció és segura i l'engolament marca de la casa no impedeix que el cant sigui noble, ben frasejat i amb gust. 
Dos casos a part són l'Elisabetta de Maite Alberola i el monarca de Felipe Bou. La soprano valenciana, debutant en el rol (com Casals, Vila o Daza) va ser una reina de recursos generosos, expressiva i que va saber lidiar amb alguna situació compromesa, ben ajudada per la batuta de Gil de Tejada.
Per la seva banda, Felipe Bou va ser un rei majúscul, rotund en els greus i amb les suficients i mesurades dosis de patetisme en un pàgina estelar com l'ària "Ella giamai m'amò" que obre el tercer acte.
Si bé no és una mezzo de color estrictament verdià, Laura Vila va ser una Eboli incisiva quan calia, melosa si tocava i segura en les seves dues àries, de gran lluïment, especialment un "O don fatale" que va ser un dels fermalls d'or de la nit de l'estrena.
Tampoc no sembla Carles Daza un baríton del tot ad hoc per al repertori verdià, però el seu Rodrigo va acabar sent de manual, amb un memorable tercer acte i amb una prestació conjunta del tot encomiable, gràcies als dots naturals i expressius del cantant català.
Molt bé l'Inquisidor de Danil Sayfullin, lleugarament limitat a la zona aguda, si bé la part demana greus rotunds, cosa que el baix rus posseeix a mans plenes. I cosa que no té -i és una llàstima- Juan Carlos Esteve, en la pell del frare misteriós (de fet, 'esperit de Carles I) al primer i quart actes.
La producció de Carles Ortiz, de tall convencional, torna a tenir les característiques dels muntatges del director català: claredat narrativa, concepció clàssica de la posada en escena i eficàcia dramatúrgica. Serien revisables algunes solucions, com ara els moviments estereotipats d'alguns intèrprets, però en general la cosa va funcionar i prou bé.
Nou triomf, molt merescut, per a Amics de l'Òpera de Sabadell. Hi haurà un abans i un després d'aquest Don Carlo. L'entitat vallenca ha deixat el llistó ben alt i ha demostrat que està capacitada per a reptes semblants i fins i tot superiors. Amics, em trec el barret!

1 Comments:

Anonymous Carme said...

Com sempre surto de la Faràndula de Sabadell ,molt satisfeta.Bravo a tots

1:29 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home