13.7.14

ENTREVISTA A ROGER GUASCH

Adjunto l'enllaç amb l'entrevista a Roger Guasch, director del Gran Teatre del Liceu, radiada a Una tarda a l'òpera d'avui diumenge, a Catalunya Música.

http://www.catradio.cat/audio/828094/Parlem-amb-Roger-Guasch-Director-General-del-Gran-Teatre-del-Liceu

12.7.14

ENERGIA NEGRA AL LICEU



Confesso que no les tenia totes, però des del minut zero aquest Porgy and Bess desprèn una energia que s’encomana al llarg de les posteriors (quasi) tres hores d’espectacle. Fa dos anys vaig veure una versió de l’òpera de Gershwin (molt més reduïda que aquesta i en format musical) al Richard Rodgers Theatre de Nova York i no em va agradar, ni de lluny, tant com aquesta.
En primer lloc, cal recordar que Porgy and Bess és una de les millors òperes del segle XX, perfectament equiparable –salvant, és clar, les distàncies estètiques que les separen- a Elektra, Wozzeck, Billy Budd o Die Soldaten, per citar d’altres títols que personalment considero com a inapel.lables obres mestres operístiques del segle passat. La dicotomia entre òpera popular i òpera elitista mai no m’ha interessat, i menys en una obra com aquesta. Per tant, assistir a una de les estranyíssimes funcions que es poden veure de Porgy and Bess, almenys a Barcelona on feia 32 anys que no tornava, és un veritable privilegi.
El muntatge, esplèndid, que presenta la Cape Town Opera és una excel.lent oportunitat per retrobar-se amb aquest clàssic del segle XX de la mà d’una companyia sudafricana que desprèn color, energia, vitalitat i qualitat per tots costats. La direcció escènica de Christine Crouse, desplaça l’acció original -que transcorre a Catfish Row, suburbi de Charleston (Carolina del Sud)- al Soweto dels anys 70’. Sense alterar les intencions originals de DuBose Heyward, l’espectacle reforça els elements de marginalitat en què viuen els personatges immortalitzats per la música de Gershwin. I de passada, alguns números com “Oh, I can’t sit down” (primera escena del segon acte i que aquí serveix per tancar la primera part) serveixen per recordar el clam per les llibertats entre els negres víctimes del vergonyant apartheid de Sudàfrica.
De fet, l'espectacle bascula entre les grans produccions operístiques a l'estil de la que va dirigir Rattle a Glyndebourne o la més recent de John DeMain a San Francisco i pren el camí del mig del que seria l'òpera entesa des de la seva integritat i complexitat i la seva reducció a musical a l'estil Broadway. En aquest sentit, cal dir que l'opció de Crouse és intel.ligent i pot acontentar tothom. O quasi.
Porgy and Bess és una òpera molt llarga, que sencera pot arribar a les quatre hores. Sovint és una obra escapçada i de vegades fins i tot massacrada. Aquí, la versió presentada és reduïda respecte de l’original, però concentra bé els esforços en narrar la història amb números molt ben resolts i amb un engranatge de precisió rellotgera i amb moments àlgids com It Ain't Necessarily So” (al principi de la segona part) o el conclusiu “I’m on my way”. Per no parlar de la màgica i sobtada transformació de la Bess “de sempre” quan es decideix a marxar a Nova York amb Sportin’Life en la penúltima escena de l’òpera.
En aquest espectacle destaca un treball conjunt, més que no pas les individualitats. I cal dir que brillen molt més els personatges secundaris més que no pas els titulars. Xotela Sixaba és un Porgy de veu generosa i ben projectada, però tendeix a matisar poc en general i el seu “I got plenty o’nuttin" va pecar de massa monolític. L’afinació de Nomhlanhla Yende (Bess) va ser lleugerament dubtosa en els passatges inicials d’”Oh, the train is at the station”, però en general va ser compensada per un moviment escènic extraordinari. Grans veus, en canvi, les de Siphamandia Yakupa (Clara), Arline Jaftha (Serena), Andile Tshoni (Peter), Lusindiso Dubula (Mingo) i singularíssima i carismàtica personalitat la de l’enorme -en tots els sentits- Miranda Tini (Maria). A Sportin’Life se li demana, més que un cant líric, un cant incisiu i sinuós, i Tshepo Moagi ho va aconseguir des del principi de les seves intervencions. Discreció, d’altra banda, per al Crown més aviat anecdòtic de Mandisinde Mbuyazwe.
El cor de la Cape Town Opera destaca per una homogeneïtat admirable, complementada amb la capacitat dels seus membres per ballar amb ritme encomanadís mentre entonen alguns dels números corals que impregnen la partitura. Sorpresa molt agradable pel que fa a la prestació orquestral, brillant, de la mà de la formació liceista capitanejada per tot un especialista com Tim Murray, que va treure tot el suc i el swing necessaris del fossat del Liceu. Artilleria Cape Town al complet. La cosa dura fins dissabte 19 de juliol i encara queden entrades. No us ho deixeu perdre!!!!

28.6.14

DINAR AMB CHISTINA SCHEPPELMANN

Convocat pel Departament de Comunicació del Liceu, dissabte al migdia he tingut l'oportunitat, amb diversos col.legues de la premsa, d'escoltar i conversar amb Christina Scheppelmann, flamant directora artística del teatre de La Rambla. Tot i les reserves inicials que expressava en un anterior post, he d'admetre que Scheppelmann confirma el que sabíem: que és una treballadora nata. I també que algunes de les coses que ens feien ser poc optimistes amb el personatge són avui matisables, per la qual cosa augmenta el vot de confiança que sempre cal dipositar en algú que arriba per regir els destins d'un teatre d'òpera (o del que sigui). Tanmateix, algunes reserves es mantenen, i aniran per llarg, entre d'altres raons perquè la tasca de Scheppelmann de debò no es veurà fins a la temporada 2016-17, atès que les dues properes han estat dissenyades en gran mesura per Joan Matabosch, tot i que la tisorada també hi dirà la seva.
Entre les moltes coses que juguen a favor de Scheppelmann hi ha en primer lloc el fet que no té la intenció de desmuntar res del que ja funcioni (ha declarat que no durà l'equip que fins ara ha treballat amb ella a Oman) i que potenciarà allò que ja vagi bé. I sembla que té bons dots d'observació per anar veient com treballa una casa en la que de fet ja va treballar, entre 1992 i 1994, com a assistent (juntament amb Matabosch) d'Albin Hänseroth.

El perfil
La nova directora artística ha mostrat disposició per treballar de bracet amb Josep Pons, a qui coneix, tot i que caldrà veure com serà la seva col.laboració. Així mateix, té clar que el Liceu ha estat sempre un teatre de grans veus. En aquest sentit, no veu que el problema que determinats cantants que vénen tan sols per a recitals o versions en concert (i s'han citat els noms de Netrebko o Kaufmann) sigui de cachet, sinó dels incentius que pot suposar cantar en un teatre que obliga a fer llargs calendaris d'assaig per a poques funcions. Això, per a Schepelmann, no és incompatible amb donar oportunitats a joves artistes (cantants o directors) que ella vol potenciar.
Evidentment, el nom de Joan Matabosch ha sortit en més d'una ocasió i Schepelmann, tot i valorar-ne la seva direcció, ha deixat molt clar que el seu perfil és diferent. Tot i ser alemanya (va néixer a Hamburg el 1965), la nova directora artística es confessa ciutadana de molt, amb dos passaports (Alemanya i Estats Units) i no necessàriament identificada amb l'"estètica alemanya" que fins ara ha definit el Liceu dels darrers anys. Això va lligat a la idea de Schepelmann sobre la innovació, el conservadurisme i determinades opcions escèniques que ella no creu que estiguin vinculades a la modernitat per molt que pretenguin ser trencadores: "Un nu a l'escenari -diu- ja no escandalitza. I a mi això ja no em sembla tan innovador. El que té rellevància és explicar bé una història a través d'una òpera. Cal innovar amb coses noves, no necessàriament amb produccions noves"
Christina Scheppelmann mostra formes exquisides en el tracte, s'expressa amb claredat meridiana i demostra tenir intel.ligència i les coses molt clares. I no ha dubtat en exposar algunes de les òperes que formen part dels seus gustos més personals: Parsifal, Don Carlo, Elektra, Die Frau ohne Schatten, Lucia di Lammermoor, Giulio Cesare... Amb tot, és perfectament conscient que seria imprudent programar en una mateixa temporada títols caríssims com ara Die Meistersinger von Nürnberg, Die Frau ohns Schatten, Don Carlo i Boris Godunov, per exemple.

Principals línies d'actuació
. Creació d'un Opera Studio, que potenciï les noves creacions, amb un equip jove de cantants, directors d'orquestra i d'escena, llibretistes, pianistes i compositors.En aquest sentit, es donarà més rendibilitat al foyer, la vida artística al qual sembla que tornarà, ateses les possibilitats que Christina Scheppelmann veu a aquest espai del teatre.
. Potenciació del repertori del segle XX, programat en equanimitat amb la tradició, però augmentant els títols del segle passat apropant-lo a un 50% de la programació. Tenint en compte que el XX ja és segle passat, i que segueixen encara pendents de programar-se al Liceu títols de la seva primera i segona meitat, la cosa es revela interessant: les darrreres temporades, la majoria dels títols del segle XX programats han estat majoritàriament una sorpresa i un èxit de públic i crítica.
. La mateixa potenciació ha de passar per encarregar obres a compositors catalans. Scheppelmann, que parla un castellà impecable i que entén a la perfecció el català, vol estudiar quina és la situació de la composició operística a casa nostra per donar viabilitat a encàrrecs i projectes diversos, de petit o gran format. Per a la nova directora artística, l'òpera és un art amb molt de futur.
. Estimular nous públics, cosa que passa per mantenir la qualitat de l'oferta del teatre.
Roger Guasch, que ha intervingut breument, ha manifestat que amb aquest nomenament es tanca el procés estratègic per a la internacionalització d'un teatre que, segons el Director General, "està ben encarrilat". Guasch ha estat, igualment, present en moltes de les intervencions de Scheppelmann, que no ha dubtat ni un moment en presentar-se com algú a disposició de les necessitats del teatre. És aquí, precisament, on i com caldrà veure de quina manera el projecte artístic encaixa amb els problemes econòmics que encara mantenen el teatre en una situació complicada. Per cert, en un exercici de transparència que l'honora, el Director General ha fet saber que el sou brut anual de Christina Schepelmann serà de 135.000€.
És d'esperar, en tot cas, que entre tots faran les coses ben fetes. La confiança, al menys per part de qui signa aquestes ratlles, la tenen ben assegurada.

26.6.14

PRESONERS AL LICEU


Il Prigioniero i Suor Angelica poden ser dues cares de la mateixa moneda. Almenys, així és com ho llegeix Lluís Pasqual en el context d’un espectacle que aplega les dues òperes, dues maneres d’entendre el teatre musical a la Itàlia de la primera meitat del segle XX i amb estètiques aparentment oposades, però perfectament complementàries. En el cas de l’òpera de Dallapiccola, la immensa gàbia que tanca el presoner (que recorda una estructura de Malèvitx) és el convent on viu Angelica. Una gàbia definitivament oberta al final de l’òpera de Puccini, tot i que la monja abraçarà el cadàver del seu fill, amb la qual cosa l’alliberament serveix tan sols per constatar que més enllà dels límits que ens constrenyeixen existencialment, no hi ha més que mort i desolació. Impactant i lúcida solució per al muntatge que tanca oficialment la temporada 2013-14 del Gran Teatre del Liceu, i que ha servit per acomiadar José Luis Basso com a director del cor titular que, tanmateix, té poc paper en les dues òperes.
Davant de l’orquestra del Liceu, Edmon Colomer va complir amb un acompanyament precís i concís i amb un rendiment més que òptim de la formació instrumental del teatre de La Rambla tenint en compte les dificultats de la pàgina de Dallapiccola, escrita amb plantejaments dodecatònics.
En escena, Ievgeni Nikitin va ser un presoner amb força expressiva al costat del cant intens de Jean-Michèle Charbonnet i de les sinuositats del doble paper Carceller/Inquisidor de Robert Brubaker i amb els notables complements sacerdotals d’Albert Casals i Toni Marsol.
Debutava al Liceu Maria Agresta com a Suor Angelica, amb un cant intens, sentit però allunyat de sentimentalisme, més mare que monja. La Zia Principessa és un paper massa petit per a Dolora Zajick, que va demostrar una vegada més el poderós cant de gran volada expressiva al servei de l´únic gran rol de Puccini per a mezzosoprano. A destacar, entre l’aplec conventual, l’abadessa de Gemma Coma-Alabert, la zeladora de Marina Rodríguez-Cusí i la mestra de novícies d’Itxaro Mentxaka.
Un cop més, el rendiment de l’orquestra del Liceu va ser òptim, tot i que la direcció d’Edmon Colomer va tendir a una certa fredor i a deixar el melodramatisme expressiu de la pàgina pucciniana en un discret segon terme. Parlo de la segona funció, la de dimecres... Diumenge, el dia de l'estrena, era a Viena, on entre d'altres perles vaig poder gaudir d'una memorable Ariadne auf Naxos a la Staatsoper... però aquesta és una altra història...

6.6.14

CHRISTINA SCHEPPELMANN: QUO VADIS, LICEU?



El Liceu ha anunciat amb retard (la cosa s’havia de saber a finals d’abril o principis de maig) el nom de qui regirà els destins artístics del teatre de La Rambla: l’alemanya Christina Scheppelmann. Tot i que apareixia en algunes de les llistes que es discutien en converses improvisades, no semblava el nom més ben posicionat.
Cal recordar que el Liceu buscava un perfil condicionat a les circumstàncies (econòmiques) actuals, a la programació ja confegida i prevista per a les dues properes tenporades –elaborades per Joan Matabosch, tot i que amb retocs de la nova direcció general- i a la tradició d’un teatre de reconeixement internacional. Un reconeixement avalat tant per la modernització i posada al dia del repertori en els darrers quinze anys com per la tradició de grans veus que han passat pel seu escenari.
Tot fa pensar que Scheppelmann s’adiu a aquest perfil, encara que d’entrada, i repassant breument la seva biografia (poc documentada a Internet), hom sospita que hi haurà un retrocés en la qualitat artística, d’altra banda gens sorprenent si tenim en compte el que la direcció general del Liceu ha anat filtrant darrerament.
Fins ara, Christina Scheppelmann ha estat la directora artística de la Reial Òpera de Muscat, al sultanat d’Oman, però prèviament havia estat directora d’operacions artístiques a l’Òpera de Washington i administradora artística de l’Òpera de San Francisco. És a dir, que prové de teatres amb una programació molt conservadora, condicionada pels capricis del mecenatge. En aquest sentit, els enllaços a les temporades de la ROH de Muscat no fan esperar res de bo. Almenys per als qui pensem que un teatre d’òpera públic no és un equipament cultural per fer pessigolles a quatre ociosos tancats en els seus cercles de poder, sinó que ha de tenir una funció social i artística, és a dir ètica i estètica.
Diuen que Scheppelmann és molt treballadora. No ho dubto. I en relació amb el Liceu té al seu favor que va ser deixebla i mà dreta d’Albin Hanseroth, el qual va ser també mestre de Joan Matabosch. Però d’entrada tot fa pensar que Scheppelmann és als antípodes del seu antecessor en la direcció artística del Liceu.
Evidentment, cal donar tots els vots de confiança que es vulguin i, a més, tots sabem que el Liceu no es pot permetre segons quines gosadies. Però tampoc no s’ha de reduir la seva programació al que ens espera, per exemple, la temporada 2014-15. I em temo que la cosa serà així durant força anys més i que aquesta serà la tasca de Scheppelmann: programar òperes de gran repertori amb repartiments més o menys atractius (però que no surtin molt cars) i amb posades en escena previsibles i en technicolor. Quo vadis, Liceu?

20.5.14

WALKÜRE DESIGUAL AL LICEU

Després del pròleg de la temporada passada, un Rheingold en què donàvem molts vots de confiança al director escènic Robert Carsen i al musical Josep Pons, en Die Walküre presentada aquests dies hi ha coses que comencen a estar ja prou clares. La primera jornada de L’anell del Nibelung resulta, en mans de Carsen, molt més evident en l’encert de la direcció d’actors, si bé la dramatúrgia es ressenteix de bones idees combinades amb errors garrafals. I és que reduir a prosa la poesia mitomàgica de Wagner comporta córrer riscos innecessaris. I això s’accentua en aquesta òpera, la més complexa, argumentalment parlant –i això vol dir dramatúrgicament- del cicle. 
L’espectacle eixampla i explicita molt bé la relació desigual entre home i natura, així com l’asèpsia d’uns déus tancats en un Walhalla que pot evocar el sumptuós palau del final de La caduta degli dei de Visconti. També la gegantina ombra de Wotan projectant-se en un immens mur al final del segon acte i abans de la mort de Hunding és una excel.lent idea que reforça un muntatge que, tanmateix, no sempre és coherent. Tot i que la funció de l’estrena va patir una errada fruit de l’entusiasme de Sieglinde aixecant la manta que cobreix Nothung, i que va caure per terra -i per tant no es va desclavar- el freixe on presumiblement hi ha incrustada l’espasa es redueix a un tronc que sembla molt apropiat per fer cagar el tió més que no pas per extreure la màgica Nothung; per no parlar de l’encenedor que Wotan busca entre els cadàvers dels herois caiguts en batalla per encendre el foc que ha d’encerclar Brünnhilde al final de l’òpera. Perquè, aleshores, si ja tenim foc, per què invocar Loge? No dic que aquest sigui un mal muntatge, però sí que deixa moltes escenes mal resoltes. És clar que, tractant-se d’una Walküre, és a dir davant de la primera jornada de la Tetralogia, cal veure com Carsen resol la segona i tercera jornades per entendre la clau del seu concepte dramatúrgic. El director canadenc té espectacles brillants, incontestables; d’altres directament equivocats. I també en fa de la tercera via, és a dir amb errors i amb encerts, i aquest cicle de l’Anell crec que és un d’ells. Veurem, en tot cas, què ens deparen Siegfried i Götterdämmerung.

Orquestra vorejant el naufragi
Una Walküre poc convincent escènicament pot mantenir el seu nivell de flotació, sempre i quan les coses rutllin a la sala de màquines que és l’orquestra. I cal dir que en aquesta ocasió vam estar a punt del naufragi, especialment al primer acte, ja des d’una tempesta que va ser una caixa de trons, i no precisament metereològics. Tot i l’excel.lent treball de l’orquestra titular del Liceu amb Josep Pons al servei de Kitège, es constata que el mestre de Pug-Reig segueix tenint problemes amb Wagner. I això que els principals temes de Die Walküre estan ben treballats, però els acabats i el cosit i l’enfilall del conjunt no funcionen. Hi ha tempi excessivament lents i a més diverses seccions van fallar, algunes –com els metalls- amb insistència al llarg dels tres actes. I amb erros gravíssims, alguns fruit d’una mala concertació. Almenys, Pons és un bon acompanyant de veus, cosa que s’hauria de tenir en compte abans de llençar-li unes xiulades del tot innecessàries i fins i tot injustes per part d’un sector de públic. És més, penso que el silenci absolut la indiferència, la negació de l'aplaudiment poden ser molt més feridors que no pas els "buuuhh", impropis -penso- d'un teatre on per damunt de tot ha de primar el respecte per la feina feta, encara que aquesta no agradi. 
Entenc que els membres de l’orquestra, després de dies d’incertesa a l’entorn d’aquest espectacle, amenaçat per una vaga dels treballadors del Liceu, visquessin amb tensió l’esdevenir d’una feina massa condicionada per fets aliens a la cosa artística. Però això no és excusa per persistir en unes pífies massa evidents. No s’hi val. En tot cas, i escoltada la primera funció, em plantejo fins a quin punt és necessari un treball amb l’orquestra a base de concerts com els oferts en mesos anteriors, i amb resultats igualment incerts. L’engranatge no ha funcionat, perquè els resultats en aquesta primera jornada de la Tetralogia han estat mediocres.

Vocalitat unitària
La sort d’aquesta Walküre recau en les veus, la majoria excel.lents, començant pel Wotan d’Albert Dohmen que, malgrat la veterania i que els aguts pateixin, segueix sent un déu autoritari, de veu ben projectada i compacta. El cansament era força evident al final del tercer acte, tot i que la lentitud del tempo marcat per Pons contribuïa sobremanera a l’ofec. La Brünnhilde d’Iréne Theorin és la millor que li hem sentit de les diverses vegades que hem pogut escoltar la soprano en la pell de la valquíria. Extraordinària la Sieglinde d’Anja Kampe pel lirisme concedit al personatge i per l’entrega total al llarg dels tres actes, especialment al tercer, culminat brillantment amb l’expansiu “O hehrstes Wunder!”. El bon ofici de Klaus Florian Vogt és de domini públic, perquè la tècnica i l’estil són indiscutibles, tot i que els sons emblanquinats del tenor alemany semblen contradir-se amb el caràcter heroic de Siegmund, especialment en l’escena amb Brünnhilde del segon acte. Va aguantar bé els “Wälse!” del primer i el cant de la primavera va sonar amb el preciosisme que li escau, però Vogt és molt més apropiat per a un Lohengrin o per a un Tannhäuser més que no pas per a un Siegmund.
Autoritat i rotunditat per al Hunding d’Eric Halfvarson i vocalitat ferma i carnosa la de Mijoko Fujimura al servei de Fricka.

Van funcionar bé les vuit valquíries germanes de Brünnhilde, tot i que em pregunto si cal que quatre d’elles siguin de fora, quan en aquest país podríem trobar ben fàcilment una Gerhilde, una Schwertleite, una Helmwige i una Siegrune.  

4.5.14

BOHÈME MÉS QUE NOTABLE A SABADELL



Un any més, la temporada d'Amics de l'Òpera de Sabadell acaba amb un balanç més que positiu. Són més de trenta (i 26 en el circuit Òpera a Catalunya) i la cosa avança amb una velocitat de creuer, amb prudència però amb valentia. Es programen òperes de repertori, el públic assisteix fins a pràcticament omplir els teatres (especialment La Faràndula de Sabadell), es contracten joves cantants i les posades en escena són molt més que dignes.
Tot això, i més, passa amb aquesta Bohème conclusiva, en què el talent de Carles Ortiz fa de la necessitat virtut en una posada en escena solvent. No sé si, en el fons, resulta sobrer el canvi de context temporal: una ciutat cosmopolita (París? Nova York?) en ple context de revoltes d'indignats reclamant els drets individuals i col.lectius; un mobiliari vintage recollit en contenidors pels personatges de la trama; i alguns gags esquitxant els quadres més lluïts de l'òpera de Puccini. Tot plegat eficaç i fins i tot bonic, emotiu i sempre al servei de la trama d'Illica i Giacosa sobre la novel.la de Murger.
Sortint de la Faràndula, diumenge al vespre, pensava que havia vist una Bohème com les d'abans, perquè dos cantants es lliuren a la causa amb una vocalitat generosa, molt poc habitual en els temps que corren, en què la gasiveria i la dependència de la imatge semblen ser valors absoluts. No és el cas de Maite Alberola (Mimì) o Carles Daza (Marcello), esplèndids en les parts respectives. La soprano valenciana, que ja no necessita demostrar res, es troba en un moment brillant de la seva carrera i aquesta Mimì ho confirma de nou, amb un doll vocal de primera magnitud, una musicalitat fora de dubte i l'assumpció plena de l'estil puccinià, atenta a tots els matisos d'una partitura exigent.
Per la seva banda, Carles Daza sembla haver fet una passa gegantina d'ençà de l'últim que li vèiem a Sabadell. El seu Marcello està molt treballat i matisat, atent a cada paraula i configurant un retrat minuciós del personatge. La veu, que s'ha arrodonit, presenta un cos i una volumetria senzillament espectaculars.
El tenor Francesco Pio Galasso assumeix la part de Rodolfo. I ho fa amb gust i expressivitat, però la col.locació de la veu no ajuda i contribueix a un engolament que minva a mesura que avança la funció, però que al primer acte, en una pàgina tan compromesa com "Che gelida manina", no fa massa bon efecte, especialment al costat d'Alberola.
Mirna Lacambra, sempre atenta i intuïtiva, ha fet bé de donar el paper de Musetta a Núria Vilà, molt centrada en el simpàtic rol, deliciosa en escena i molt ben compenetrada al tercer acte en el quartet, al costat de Daza.
Tot i que encara molt jove i amb una veu que ha de ser més compacte per abordar el "Vecchia zimarra" amb autoritat, el baix Juan Carlos Esteve va mostrar la seva competència al servei de Colline, i sempre en sintonia amb el Schaunard de Jorge Tello.
A Sabadell hi ha un excel.lent director de cor, Daniel Gil de Tejada, que ens agrada molt més rere l'escenari que quan ocupa el fossat del director musical. Perquè és així com pot treballar a fons amb els membres del Cor de l'AAOS. És el que passa amb una Bohème, en què el rendiment coral és molt notable al segon acte, especialment la secció femenina. Aquest cop, el fossat el presidia Rubén Gimeno davant d'una Simfònica del Vallès de rendiment suficient i amb idees, per part del director valencià, que contribuïen a l'apoteosi del melodrama que sempre és (o sempre hauria de ser) la immortal Bohème.
La temporada vinent, l'AAOS obrirà temporada amb Lucia di Lammermoor. A un Orfeo ed Euridice en versió de concert li seguiran L'italiana in Algeri i una òpera encara no programada a Sabadell, Turandot. Caldrà estar atents.