27.2.15

TEMPORADA 2015-16 DEL LICEU



El seny d’una banda, però també la capacitat de continuar presentant propostes que segueixin fent del Liceu un teatre d’òpera que ha de mantenir la seva preeminència a escala internacional, semblen ser les notes dominants de la propera temporada 2015-16 presentada avui als mitjans de comunicació.
Christina Scheppelmann ha assumit gran part de la programació tancada per Joan Matabosch, però ha aportat grans de sorra que són molt més que això, ja que semblen apuntar quines seran les seves línies futures d’actuació. Començant per un Benvenuto Cellini (tardor del 2015) que no tan sols suposa el retorn de Berlioz al teatre de La Rambla (a l’espera que algú se’n recordi algun dia de Les Troyens), sinó també l’aposta per un director d’escena tan singular com Terry Gilliam. Singular i iconoclasta però que no és dels que busquen l’escàndol per l’escàndol. En la línia, en definitiva, que va anunciar la directora alemanya en la seva primera trobada amb la premsa barcelonina, l’estiu passat.
L’altre element destacable de la gestió artística de Scheppelmann és la seva confiança en cantants de casa, joves però amb carreres més o menys encarrilades. El cas d’Albert Casals seria un d’ells, per no parlar de la soprano guanyadora del primer premi de l’edició d’enguany del Viñas, Olga Kulchysnka, que serà Musetta al segon repartiment de La bohème.
La temporada operística, després de l’espectacle de ballet amb El llac dels cignes a càrrec de l’English National Ballet i amb la presència de Tamara Rojo., comença el 7 d’octubre amb un Nabucco amb Ambrogio Maestri en el rol titular. Verdi acabarà sent l’autor més programat, perquè s’hi afegeixen un Otello amb Alexander Antonenko i un Simon Boccanegra que servirà per festejar el 50è aniversari de Plácido Domingo d’ençà del seu debut al Liceu. I que ara torna com a baríton, com se sap.
Dos seran, tanmateix, els “moros de Venècia” presents a l’escenari del Liceu, perquè l’Otello de Verdi compartirà escenari amb el de Rossini –això sí, en versió de concert- amb Gregory Kunde. Duel de tenors-titans, dels que fan il.lusió. Si a això afegim que l’òpera rossiniana no puja a l’escenari del Liceu des del 1877, entendreu que la salivera faci acte de presència.
No sé fins a quin punt la programació del Teatro Real ha condicionat la del Liceu. Ho dic perquè programar en versió semi-escenificada Written on Skin de George Benjamin –amb direcció musical del mateix compositor- un sol dia (16 de març) i just 24 hores abans que la mateixa òpera s’escolti a la capital espanyola, fa tuf d’una certa competència. Això sí, el Real s’haurà apuntat la primícia de presentar l’espectacle de la Komische Oper berlinesa, una Flauta màgica inspirada en l’univers cinematogràfic de Buster Keaton... sense que s’anunciï el director musical. Al Liceu, l’òpera de Mozart tancarà temporada el 28 de juliol.
Abans, haurem tingut l’oportunitat de tancar Anell del Nibelung amb un Götterdämmerung que ha estat a punt de caure del cartell, de recuperar La Bohème amb posada en escena de Jonathan Miller i amb direcció musical de Marc Piollet davant d’un doble repartiment (juny i juliol del 2016) i d’assistir a les lluites entre els Capuletti e I Montecchi amb tres noms de pes: Elina Garança, Patrizia Ciofi i Antonino Siragusa. I atenció al segon repartiment de l’òpera belliniana, perquè Silvia Tro Santafé, Ekaterina Siurina i Celso Albelo prometen i de valent. La quota tardobelcantista, per cert, té un altre al.licient, el debut de Juan Diego Flórez com a Edgardo al llarg de les funcions de Lucia di Lammermoor que seran, per a molts, un bon regal de Nadal (les 14 funcions del títol donizettià es faran entre el 4 i el 29 de desembre).
Una tercera òpera en versió de concert (Serse, amb direcció de Spinosi), un recital de Joyce DiDonato, un concert amb Diana Damrau i una programació de concerts que inclou entre els seus atots el nom de Riccardo Muti, asseguren la qualitat d’una temporada que, pel que algú ens ha dit, plantejarà una política de preus revisats a la baixa. Tant de bo.
I atenció a la programació infantil, perquè caldrà estar atents a Aria Kadabra, proposta que sintetitza els conctinguts de la temporada en clau de màgia. Cal no perdre de vista la pedrera de joves espectadors, potencials mantenidors del futur del primer equipament cultural de casa nostra.

9.2.15

RITUS BELLINIANS AL LICEU



Norma és una òpera que, agradi més o menys –jo no me’n considero precisament fan- sempre desperta interès. Sigui pels referents d’intèrprets que hi han deixat una petjada inesborrable, o per la seva popularitat, la millor de les òperes de Bellini demana sempre un equip de primeres espases per defensar-la. Però també una posada en escena que superi els clixés i els encarcaraments d’una obra romàntica en el ple sentit del terme. Però també amb llacunes dramatúrgiques que clamen al cel a causa de la pressa amb què Felice Romani –com era habitual en ell- va escriure un llibret en què l’esperit de la Medea d’Eurípides deixa la seva alenada en no poques ocasions.


El muntatge que presenta el Liceu, coproduït amb les òperes de Chicago, San Francisco i del Canadà, centra la seva atenció en l’element ritual. La direcció escènica de Kevin Newbury es fixa en la Norma sacerdotessa, sense deixar de banda la seva dimensió de mare, amb l’omnipresència dels fills que la druida gal.la ha tingut amb Pollione. El vestuari de R.B. Shlather evoca, especialment en els figurins femenins, l’esperit de l’exitosa sèrie televisiva Game of Thrones, mentre que l’hàbil i efectista escenografia de David Korins tanca l’espai en el que s’endevina com un temple, complementant així la dimensió ritualitzadora de la proposta dramatúrgica.
Després d’èxits amb òperes de Verdi (Aida) i Puccini (Tosca), Sondra Radvanovsky regala al Liceu la seva millor interpretació al teatre de La Rambla, I demostra que actualment ella és una de les Normes indispensables del panorama líric actual. A banda que és una dona lliurada en cos i ànima al personatge i al que representa, exhibeix uns mitjans del tot admirables: fraseig, reguladors, salts intervàlics, fiato i afinació. Se li poden retreure alguns asprors al registre sobreagut, però són mals menors per a una interpretació de les que, segur, farà història entre les parets del nostre teatre.
El debut d’Ekaterina Gubanova ha estat un altre dels encerts d’aquesta producció: Adalgisa sinuosa, de timbre i registre homogenis, color preciós i adopció de la puresa belcantista en la línia de cant configuren part dels millors atots de la seva prestació.
Gregory Kunde tornava al Liceu amb un paper antipàtic i lluït a la vegada, com és el de Pollione. No és un tenor que em convenci per la seva subtilitat ni color vocal, però sí per la seva força, per la saviesa que imprimeix a tot el que canta i per la convicció i seguretat amb què ho transmet. Fantàstic en “Meco all’altar di Venere” i estentori i magnífic a “Me protegge, me difende”.
Raymond Aceto és un baix nord-americà, també debutant al Liceu. El seu Oroveso ha estat complidor, amb alguna aspror al registre agut però en canvi amb riquesa d’harmònics en el greu. I prou. Com sempre, Francisco Vas ha estat un Flavio a l'alçada de les circumstàncies, al costat de l'excel.lent Clotilde d'Anna Puche.
Renato Palumbo és un director molt bregat en aquest tipus de repertori, i va optar per deixar-se dur per un moviment lleument ballable –el veia força bé des de la butaca que ocupava- obtenint com a resultat un so orquestral no sempre homogeni –tampoc no puc ser objectiu per la meva ubicació-, amb algun error puntual però en general complint amb els objectius proposats.
Un cop més en aquesta primera temporada amb direcció de Peter Burian, el cor titular de la casa ha demostrat que el seu estat de salut és òptim, i que millorarà encara més amb les futures incorporacions de nous membres en aquesta massa estable que, per ara, sembla viure un moment dolç pel que fa a resultats artístics. 
Hi ha hagut ovacions i aplaudiments generosos al final de la funció. Llàstima de la simfonia d'estossecs al llarg de tres hores de funció. Ja sabem que l'hivern fa estralls i que el fred d'aquests dies ha deixat més d'un refredat però... tant costa treure un mocador per pal.liar una semblant gatzara? 

19.1.15

VEUS DE PROGRAMA DOBLE AL LICEU



Com en aquelles sessions de cinema de barri, de sessions que ja no existeixen en cinemes que tampoc existeixen en barris que aviat deixaran d’existir, el Liceu ha programat una sessió doble d’òpera. Es podria dir que són dues cares d’una mateixa moneda, perquè tant Una voce in off de Xavier Montsalvatge com La voix humaine de Francis Poulenc focalitzen l’atenció dramàtica en un personatge femení, tot i que l’òpera del músic gironí complementi la partitura amb dos personatges més, un baríton i un tenor. Aquest ultim canta “in off” perquè es tracta de la veu de Claudio, el marit mort d’Angela, que ha deixat enregistrada la seva veu.
Paco Azorín, que s’està revelant com un dramaturg amb idees francament interessants, ha llegit en clau psicologista Una voce in off, reforçant el cantó més explícitament sexual i amb una posada en escena en què l’element simbòlic no es contradeia amb l’espai realista delimitat per l’escenografia. Per contra, el monodrama de Poulenc, tot i la idea interessant d’un espai que va quedant reduït poc a poc al telèfon, una butaca, la banyera i el personatge femení, va tenir poc relleu dramàtic. Azorín ha volgut, suposo, recolzar-se en la dimensió de cantactriu que ha de tenir la protagonista, però la cosa ha quedat a mig camí. En part a causa de la prestació de María Bayo, musicalment molt solvent, però plana pel que fa a expressivitat. I és que les paraules de Cocteau han de clavar-se com a ganivets esmolats a l’estómac de l’espectador. La soprano navarresa les va cantar molt bé, però sense el patetisme tràgic que cal esperar d’una part com aquesta. Dit d'una altra manera: si quan surts de veure La voix humaine tens ganes de menjar una coca de Llavaneres a la pastisseria Escribà de La Rambla, és que alguna cosa no ha acabat de funcionar.

En el cas d’Una voce in off, Ángeles Blancas va ser una Angela lliurada en cos i ànima. És una cantant generosa, que ho dóna tot amb un volum envejable i una projecció indiscutible. Però els aguts calants i una veu engolada al llarg de cinquanta minuts de funció ens fan pensar que la soprano espanyola està prenent un rumb equivocat en el seu repertori, cosa que seria una llàstima. Va comptar com a company amb el bon ofici d’Antoni Comas, bon coneixedor de la part de Claudio, que ha interpretat en diverses ocasions. Per contra, el Mario de Vittorio Prato va ser del tot insuficient, tant en presència escènica com en autoritat vocal: veu molt vibrada, d’escàs relleu i sense personalitat.
El capítol orquestral i coral va tenir molt bons moments: elegant prestació del cor de la casa a Una voce in off i fluïdesa i transparència la de l’OBC en les dues partitures, gràcies al detallisme d’un Pablo González que va saber mimar, a més, el cant de les dues senyores protagonistes d’aquest programa doble de diumenge a la tarda al Liceu. Però de tot plegat esperàvem més. Molt més... Això sí, la Coca de Llavaneres estava boníssima...!

12.1.15

ELENA OBRAZTSOVA (1937-2015)

Un record a la gran mezzo russa i l'entrevista que li fèiem a Una tarda a l'òpera


http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/programa/Conversa-amb-Elena-Obraztsova/audio/411108/



Descansi en pau!

19.12.14

REPARTIMENT DE SOMNI EN LA "MARIA STUARDA" AL LICEU



Hi ha òperes que tan sols es poden defensar amb repartiments ja no de luxe, sinó de somni, d’aquells que no facin enyorar un passat que, en matèria de belcantisme romàntic, està farcit de noms daurats. La cosa, és clar, es produeix en comptades ocasions, i aquest cop el Liceu l’ha encertada de ple amb una Maria Stuarda que sobre el paper tenia totes les garanties, confirmades damunt de l’escenari. I això que la producció que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser de l’òpera de Doniztetti és molt desigual, amb escenes que funcionen i d’altres que ratllen el ridícul. L’aposta d’un vestuari contemporani mantenint les dues reines habillades a la manera elisabetiana no troba el seu encaix en una dramatúrgia de llums i ombres, però que tampoc no molesta.
Deia que l’encert era el repartiment, i això inclou els sis papers integrants, des dels més secundaris com els de Cecil (solvent Vito Priante) o Anna (sinuosa Anna Tobella) fins al trio protagonista, passant pel sempre encertat Michele Pertusi en la pell de Talbot.
Javier Camarena és un tenor que segurament tindrem més vegades al Liceu. I esperem que amb papers molt més llargs que el de Leicester. En tot cas, la seva ha estat una prestació esplèndida pel fraseig, l’estil, la ductilitat i un timbre preciós.
Sempre m’ha agradat Silvia Tro Santafé, però potser (o sense el potser) aquesta ha estat la seva millor actuació al Liceu. Elisabetta de ressonàncies expressives, carregant amb mala bava contra la seva cosina i en un estat vocal envejable. La veu no té un gran volum, però està ben projectada i la línia és impecable.
Després d’haver llegit diverses crítiques (bones i no tan bones) sobre la interpretació que Joyce DiDonato ha anat fent del rol titular, hi havia molt d’interès en escoltar-la com a Maria Stuarda. Ja poden dir missa, que la cantant nord-americana ÉS Stuarda sense pal.liatius. És evident que, en no ser soprano, l’esforç en els sobreaguts es nota, però el centre és meravellós, i els greus són rotunds i ressonants. L’expressió resulta immillorable i el fraseig i la coloratura d’herència rossiniana són contínues lliçons magistrals. A més, és una artista entregada, que ho dóna tot sobre l’escenari, i això és d’agrair, especialment en una obra que si no es canta així no val la pena ni d’abordar.
Dirigia l’orquestra un veterà molt bregat en aquest tipus de repertori: Maurizio Benini, davant d’una solvent formació orquestral titular, sense estridències ni errades i amb passatges resolts amb gust exquisit. El mateix podem dir d’un cor, capitanejat per Peter Burian, homogeni en totes i cadascuna de les seves seccions.

17.12.14

TRAMUNTANA NETREBKO AL PALAU



L’esperadíssim debut d’Anna Netrebko al Palau va superar totes les expectatives: pletòrica de facultats, lliurada al públic, simpàtica i amb desimvoltura escènica, la glamurosa soprano russa va exhibir un mostrari de bondats ja des de la seva primera aparició, amb una generosa i portentosa escena de Lady Macbeth del primer acte del Macbeth de Verdi. El compositor italià va ser el protagonista de la primera part, complementada amb l’ària de sortida de Leonora d’Il trovatore i conclosa amb el duet d’Otello.
L’únic element fluix de la vetllada va ser el tenor Yusif Eyvazov, parella actual d’Anna Netrebko, i que exhibeix un volum estentori, mal controlat, i una insofrible emissió de coll.
Mal menor, en definitiva, atès l’interès que desperta sempre una Anna Netrebko que va  cenrar la segona part en el verisme. Força i magnetisme els de “La mamma morta” d’Andrea Chénier i exhibició del vessant més líric de la Netrebko en pàgines en què el domini de les mitges veus i el cant lligat són els protagonistes. I això recau en “In quelle trine morbide” de Manon lescaut, en “Io son l’umille ancella” d’Adriana Lecouvreuro en la meravellosa ària de la lluna de Rusalka que va ser un dels bisos oferts per la soprano russa davant del públic rendit als seus peus i que havia exhaurit totes les localitats del Palau.
Les muses de l’escenari semblaven, en aquesta ocasió, més vinclades que mai davant d’una exhibició generosa de tècnica i d’art perfectament ensamblats, i davant d’una complidora Simfònica del Vallès dirigida per un obedient Massimo Zanetti, sempre al servei de l’autèntica protagonista, la diva per excel.lència de l’òpera al segle XXI, una tramuntana que va bufar, fresca i amb força, per les parets de l’auditori modernista.

18.11.14

ARABELLA RODONA AL LICEU



Arabella no és, ni de bon tros, la millor de les creacions del binomi Strauss/Hofmannsthal. Però està farcida de bones intenciones i resolta amb escenes d’una bellesa immarcessible, especialment les escenes entre Zdenka i Arabella i els monòlegs d’aquesta última. El músic bavarès s’erigeix, a més, en un orquestrador magnífic, amb un agosarament en el discurs i en el dibuix que ens fa pensar en Der Rosenkavalier però també en Die Frau ohne Schatten. Tot plegat, és clar, revesteix no poques dificultats i dóna com a resultat una partitura complexa i molt difícil de ser executada. I fins i tot de dur a escena, perquè l’aparent frivolitat de la peça i el seu rerefons d’opereta, no deixen d’amagar un metatext en què la crisi del subjecte segueix tan present com les òperes straussianes de les dècades anteriors.

Bon equip vocal al Liceu
El Liceu ha programat en tan sols tres ocasions el sisè títol que marca la col.laboració entre Hofmannsthal i Strauss. El record de les funcions de 1962, que suposava el debut de Montserrat Caballé, no ens ha de fer oblidar la presència, 27 anys més tard, de l’enyorada Lucia Popp en el rol titular. I ara ha estat Anne Schwanewilms, que jo m’entossudeixo a seguir veient com a hereva d’Elisabeth Schwarzkopf, la responsable de ficar-se a la pell de la filla gran dels Waldner. La soprano alemanya no té la pasta de Lisa della Casa –referència inqüestionable d’una òpera gravada poques vegades- però sí el fraseig immaculat, l’agut trencadís, la melositat mozartiana i la carismàtica presència escènica que Strauss demana a un personatge com el d’Arabella. Molt meritori, a més, que la seva excel.lent prestació vocal i teatral estigués per damunt del dolor causat per un esquinç al turmell. Si bé algun gest de la soprano alemanya revelava la fiblada muscular, Schwanewilms va demostrar professionalitat i bon ofici en la que ha acabat resultant –per a mi- la seva millor actuació al Liceu.
Arabella té l’al.licient de ser un títol que aplega tres tipologies de soprano de les que Strauss va utilitzar en gran part de la seva carrera. Perquè, a més d’Arabella, el paper de Zdenka és un altre plat fort de la partitura. Ofelia Sala és prou intel.ligent per minimitzar els punts febles de la seva tessitura i oferir un personatge profundament humà i revestit de carn i ossos, mostrant la ferida interior i la humiliació a què la sotmet la seva família. Reeixida musicalment i amb dicció plusquamperfecta, aquest Zdenko/Zdenka ha estat un regal més dels molts que Sala ha ofert al Liceu.
Fiakermilli és un paper enjogassat i revestit de mala bava, una mica com la Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos, amb ascensions a sobreaguts punyents i incisius. La soprano danesa Susanne Elmark ho ha assumit amb una prestació de premi. Sense ser genial, ha pogut amb tot i s’ha mogut amb gràcia al llarg del segon acte.
El capítol masculí ha tingut tan sols una prestació cent per cent majúscula i amb nom propi: Michael Volle, que per fi ha debutat amb un rol escènic al Liceu -va cancel.lar el 2010 la seva participació en les funcions de Lulu-. El baríton de Stuttgart és un Mandryka lliurat a la causa, d’una generositat vocal extraordinària i d’una entrega escènica com pocs. Senzillament descomunal, va rebre l’ovació que es mereixia pel seu treball antològic. Veu autoritària, gust en el cant i emissió i volum segurs són alguns dels seus millors trets.
Van quedar en un segon terme el Waldner d’Alfred Reiter i el Matteo de Will Hartmann. Reiter acusa un timbre de llenya, tot i que la línia de cant és bona. I Hartmann ens va recordar que Strauss va condemnar els tenors a una tessitura sempre inclement, cosa que es va palesar en un tercer acte insuficient i amb la veu literalment trencada en la seva escena amb Arabella. Una llàstima.
Bon planter de secundaris, amb la luxosa presència de Doris Soffel com a Adelaide, la notable vident d’Ursula Hesse von den Steinen i un bon Elemer a mans de Thomas Piffka.

Direcció
Dirigia l’orquestra Ralf Weikert, que suplia l’inicialment programat Antoni Ros Marbà. El director austríac, que ha treballat poc temps amb l’orquestra titular, ha sabut extreure el so adequat, especialment en un feliç segon acte i un intens tercer. El primer va quedar lleugerament opac, amb nitidesa de la corda i un cert garbuix en els vents. Poc a poc, la funció va anar guanyant en equilibri. Sense ser genial, la de Weikert va ser una direcció capaç de posar dempeus el complex edifici que suposa aquesta òpera.
Per la seva banda, Christoph Loy defuig el caràcter anecdòtic i d’opereta i construeix una dramatúrgia atenta al sentit del text i a les inflexions musicals, amb el contrast del blanc i el negre. Loy pinta la decadència d’una societat que s’esfondra en un magistral segon acte, allunyat del convencionalisme elegant, amb la qual cosa les notes dels valsos que Strauss distribueix al llarg de la partitura esdevenen regust amarg no apte per a tots els paladars. El canvi d’època opta per un segle XX vagament atemporal però reconeixible en les seves formes i molt ben servit per l’escenografia  i vestuari de Herbert Murauer i la il.luminació de Reinhard Traub. Un espectacle rodó, en definitiva.