LOHENGRIN AMB ALES A BAYREUTH

Com sol ser habitual en la seva història, el Festival de Bayreuth ha viscut enguany nous episodis que haurien fet trontollar la present edició, salvada gairebé a última hora per intel·ligents suplències. Parlem, evidentment, de l'òpera inaugural, una nova producció de Lohengrin que havia de suposar el debut de Roberto Alagna en el rol titular i que finalment ha estat el de Piotr Beczala al teatre alemany. Un espectacle, a més, el director escènic del qual no havia de ser Yuval Sharon, sinó Alvis Hermanis, artista letó que, oposat a les polítiques migratòries alemanyes, va refusar la proposta quan aquesta ja estava en marxa amb l'elaboració de l'escenografia i el vestuari, a mans del binomi matrimonial que signen els pintors Nero Rauch i Rosa Loy. El resultat ha estat musicalment extraordinari i escènicament molt desigual.

Un conte blau

Yuval Sharon ha esdevingut el primer director escènic nord-americà, en treballar al Festspielhaus. Però va trobar-se amb part de la feina feta, perquè Rauch i Loy ja estaven elaborant el projecte quan ell va embarcar-s'hi. Tot i la voluntat i les meritòries intencions de treballar realment en equip, el resultat global no acaba d'encaixar: el que l'aspecte visual sembla apuntar, la dramatúrgia ho fa més confús.

L'element blau dominant, i que al·ludeix a la percepció sinestèsica que Nietzsche tenia del primer preludi de Lohengrin, sembla suggerent al principi per l'atmosfera de conte de fades amb què es pretén explicar l'òpera. Com tot relat fantàstic, a més, la sisena òpera wagneriana té el seu cantó sinistre, abordat aquí d'una manera erràtica. El més preocupant, però, és que en aquest espectacle hi ha massa coses que no s'entenen.  O que s'entenen però que queden en via morta. El Brabant esdevé aquí un espai pictòric, presidit per un generador electrònic en desús. L'energia per fer-lo funcionar serà Lohengrin, un ésser que es revela, al tercer acte, tirànic i maltractador. El taronja d'arrels pictòriques flamenques serà el color del vestit d'Elsa al tercer acte i el de la capsa-bateria que Lohengrin li traspassa abans de marxar per sempre. Gottfried, metamorfosejat d'acord amb el llibret en cigne (aquíi inexistent) apareix al final com un ésser verd, entre follet i Butzemann, sense rostre i la irrupció del qual provoca la mort dels habitants del Bramant, personatges alats (amb ales de mosca, per cert) que van fer pensar a una conspícua espectadora que l'ésser verd era un insecticida (!).

Sense caure en el despropòsit, l'espectacle de Sharon presenta massa llacunes interpretatives i massa punts sense resoldre, a més d'incloure solucions risibles, com el combat pels aires entre Telramund i Lohengrin al final del segon acte. Més encertat està, penso, en la caracterització d'Elsa i Ortrud, llegides en clau d'alliberament femení del domini del mascle. Aquesta és tan sols la via més coherent de l'espectacle, visualment tan atractiu com dramatúrgicament inconsistent.

Alegries musicals

Christian Thielemann va signar una direcció musical senzillament corprenedora. Conscient dels no pocs encisos de la partitura, el director alemany va optar per seduir l'oient amb atacs de vegades molt incisius que permetien descobrir els interliniats de la partitura amb ganes, a més, de fer lluir aquest instrument formidable que és l'orquestra del festival. Del fossat invisible, doncs, emergien sons matisats i acaronats, com les frases dels violoncels del preludi del tercer acte, o les fustes en l'escena entre Ortrud i Elsa al segon. Per no parlar del primer preludi, abordat des d'una contenció "marca de la casa" que aviat deixava fluir les superposicions tímbriques pròpies de la pàgina. No cal ni dir que la resposta de l'orquestra va estar a l'alçada del que s'esperava,  o que el cor -dirigit i preparat pel gran Eberhard Friedrich- va ser un altre dels principals al·licients de la funció.

Piotr Beczala va debutar el paper de Lohengrin fa dos anys a Dresden -a les ordres de Thielemann, per cert-. L'aproximació que el tenor polonès fa al fill de Parsifal segueix els viaranys del lirisme, bandejant els colors heroics amb què altres col·legues seus aborden el personatge. Bona opció, que demostra la intel·ligència del cantant, que pot així reforçar aspectes expressius amb versatilitat i propietat. Per exemple, marcant els accents patètics en frases com "Willst du die Frage an mich tun?" o en passatges emblemàtics com "In fernem Land", abordat amb sinuoses esfumatures.

Al principi, semblava que Anja Harteros (tota una veterana com a Elsa) no es sentia massa segura. "Einsam in trüben Tagen", per exemple, va patir alguns atacs dubitatius, tot i que no semblava que l'estat vocal de la soprano grecogermànica estigués afectat per cap adversitat. Tanmateix, la gran escena amb Ortrud al segon acte i tot el tercer van revelar la grandesa d'aquesta gran artista, una de les veus més belles en matèria de sopranos líriques de l'actualitat. Intensitat expressiva i exquisida musicalitat van acabar per signar una Elsa de manual a mans de la gran Harteros, en el que ha estat el seu debut a Bayreuth.

El baríton polonès Tomasz Konieczny va ser un Telramund incisiu, generós en emissió vocal -de vegades una mica descontrolada-, amb dicció perfecta i amb una excel·lent caracterització del pèrfid personatge. El timbre, de bronze, ajuda a una encertada assumpció del marit d'Ortrud.

Aquesta no era altra que Waltraud Meier que tornava al Festspielhaus -per acomiadar-se'n- després de 18 anys d'absència. El plebiscit que se li va tributar (almenys el dia de la darrera funció) és dels que faran història. Tot i la contenció emocional que li és característica, la mezzo alemanya va rebre amb calidesa l'ovació sorollosa que se li va tributar. Cal dir que, tot i els signes de desgast d'una veu de 62 anys, l'Ortrud de Waltraud Meier és d'antologia per la incisivitat, la mala bava i el patetisme amb què la gran cantant esculpeix el personatge. Un triomf sense pal·liatius.

Ja fa anys que Georg Zeppenfeld assumeix diversos papers de baix a Bayreuth, de vegades amb una activitat maratoniana. Això mai no rebaixa la qualitat de les prestacions del cantant alemany, que aquí fa un rei Heinrich una mica antipàtic (coses de la direcció de Sharon) però musicalment impecable. El mateix es pot dir d'Egils Silins, Herald esplèndid i de luxe al primer i segon actes.

Vista la darrera funció, l'ovació de quinze minuts va ser la justa resposta a un espectacle teatralment desigual però musicalment inenarrable pel que fa a la seva qualitat. Sense exagerar, una veritable festa wagneriana.