DE BEAUSSANT A HANEKE PASSANT PER DON GIOVANNI

A La malscène (Fayard), Philippe Beaussant diu que la música és “l’art de donar una forma sonora al temps que passa” (pp. 92-93). Recolzant-se precisament en la idea de la música com a art del temps, i evocant l’efecte de distanciament de Bertolt Brecht, Beaussant fa caure el dramaturg i teòric alemany en la seva pròpia trampa: la música és de per si el que ens distancia del temps perquè és essencialment art cronològic. En conseqüència, l’òpera que per damunt de tot és –sempre segons l’autor citat- música (malgrat Gluck, Wagner i Debussy), impossibilita el distanciament. Per això no hi ha cabuda per a especulacions dramatúrgiques.
Això em fa pensar en la capacitat que té l’òpera per fer creïble, per exemple, que una soprano de més de 100 quilos de pes “sigui” Salomé treient-se els vels davant del lasciu Herodes (això, si se’m permet la broma, suposant que al rei jueu no li agradessin les dones granadetes).
Beaussant constata, entre d’altres coses, una inquietant paradoxa: avui, la música s’interpreta amb criteris historicistes, és a dir d’acord amb el gust de l’època en què va ser escrita. No passa el mateix amb les posades en escena, en què el director es mostra poc (o gens) humil. Caldria que el regista guanyés en humilitat, en “habitabilitat” segons paraules de Louis Jouvet. Altrament, es cau en un elitisme disfressat, segons Beaussant, de pretesa modernitat. Per exemple, en muntatges que només entenen els “iniciats”.
L’ideal, per a Beaussant, fóra que el director d’orquestra assumís també la d’escena per tal de “respirar” de debò amb els cantants, atès que per a l’autor del llibre la música és el més important en l’òpera.
Mentre això no sigui així, la millor reacció seria per a Beaussant buidar les sales a mesura que es desenvolupen determinades posades en escena que constaten una nova tirania, la del director escènic d’òpera.

No sé si és casualitat, però el mateix dia que llegeixo el llibre de Beaussant vaig a l’Opéra de París a veure el muntatge de Don Giovanni que signa Michael Haneke en el que és el debut del director de cinema alemany en el terreny de l’òpera.
L’espectacle resulta decididament anacrònic per una transposició de temps i espai del tot equivocada: Don Joan és el director general d’una multinacional, l’amo de la qual (el Commendatore) ha estat assassinat pel primer.
Haneke s’encarrega d’incloure al programa de mà fictícies biografies dels personatges per orientar-nos en el que serà la seva proposta.
Impacta, això sí, el vitalisme dictatorial de Don Joan que, mentre clama “Viva la libertà” arrenca brutalment el vestit d’una de les empleades de la feina. Al seu costat, Leporello és un secretari eficaç en perversions i oprobis, mentre que Zerlina i Masetto són empleats de la neteja. Donna Elvira arriba a l’empresa procedent d’una filial estrangera i Donna Anna, conscient que Don Joan és un personatge detestable, actua per despit perquè la seva escena amorosa amb el llibertí ha acabat amb l’assassinat del seu pare. Lògicament, Don Ottavio no s’assabenta de res.
Com en el muntatge de la mateixa òpera que signava Calixto Bieito, la brusca sortida de Don Joan i Donna Anna es contradiu de ple: el sentit del gest entra en total col.lisió amb l’esperit de la música. Amatent al teatre, Haneke fa dir els recitatius amb pauses ditiràmbiques, com si s’estiguessin escoltant els diàlegs d’un drama.
“Dramma giocoso” que esdevé “dramma grotesco” en mans de Haneke, que titula el seu espectacle Il dissoluto punito ossia il Don Giovanni com en l’estrena de l’òpera a Praga (1787) però fent trampa de manera ostensible en la manipulació d’una part del text: així, el “Vedesti tu la cameriera di Donna Elvira?” esdevé “Vedesti tu l’amante del Commendatore?”.
Al final, el Commendatore apareixerà, cadàver, dut en cadira de rodes per Donna Anna i Don Ottavio, acompanyats per desenes de treballadors de la neteja i tots amb màscares de Mickey Mouse, de plàstic. Donna Elvira apunyalarà Don Joan abans de ser llençat al buit. Despropòsit rere despropòsit, Haneke juga amb un anacronisme disfressat de pretesa modernitat i amb notes de progressisme amb olor de naftalina.