VIAGGIO SUFICIENT AL LICEU

Il viaggio a Reims és un caramel. Però un caramel enverinat. Perquè, tot i les bondats d’una partitura senzillament magistral –no en va Rossini la va reciclar en un 60% per escriure Le Comte Ory- és molt difícil d’escenificar. Senzillament, a causa del seu caràcter de cantata i, per tant, de manca d’una acció escènica que vagi més enllà d’una senzilla trama que ara no ressenyarem. Tan sols podem recordar que la cosa s’ambienta en un balneari on els convidats a la coronació del rei Carles X a Reims es veuen obligats a romandre per manca de cavalls per llogar.

Però les dificultats no acaben aquí. I és que des de la seva reexhumació (fa poc més de 30 anys), Il viaggio a Reims s’ha vist molt condicionada per la magistral posada en escena de Luca Ronconi, la direcció de Claudio Abbado i un estol de cantants estelars. Oblidar aquell muntatge és difícil, tot i que el 2003 al Liceu vam veure un molt notable espectacle signat per Sergi Belbel i amb un equip vocal vorejant l’excel·lència.

Ara, el Liceu inaugura temporada amb una òpera que no es considera inaugural (!), cosa que resulta bastant estrambòtica perquè convertirà la primera funció d’Un ballo in maschera en un acte social, deixant en segon terme el títol verdià per centrar-se en la desfilada de celebritats postreferèndum. Rellegar Il viaggio a Reims a una funció quasi escolar va en detriment del títol rossinià, que mereix tanta atenció com el gran drama de Verdi que ocuparà el Liceu a partir del 7 d’octubre.

I dic escolar perquè, amb bon criteri, el teatre de La Rambla ha optat per fer coincidir dalt de l’escenari cantants consagrats i referents del cant rossinià amb joves intèrprets que canten els rols secundaris i supleixen el cor. Per això mateix, la iniciativa hauria hagut de despertar un interès més gran.

La primera funció, la nit de dimecres 13 de setembre, va quedar una mica deslluïda per un públic que ocupava tres quarts de l’aforament del Liceu. I tanmateix, els aplaudiments van ser constants al final de gairebé tots els números musicals, especialment les àries.

I és que el resultat va ser francament bo gràcies a l’homogeneïtat dels solistes: la veterania de Carlos Chausson (Trombonok), la sensibilitat d’Irina Lungu (Corinna), la professionalitat de Pietro Spagnoli (Don Profondo), l’honestedat de Manel Esteve (Don Alvaro), la gràcia de Sabina Puértolas (Folleville), l’autoritat de Maite Beaumont (Melibea), l’elegància de Lawrence Brownlee (Libenskof) i l’aplom de Ruth Iniesta (Madame Cortese) van ser alguns dels principals atractius de la nit, amb moments realment extraordinaris com el duet “D’alma celeste, o Dio!” entre Melibea i Libenskof que obria la segona part i que va ser el número més aplaudit de la vetllada.

A una mica més de distància cal situar les interpretacions de Taylor Stayton (Belfiore) i Roberto Tagliavini (Lord Sidney), potser massa pàl·lides, tot i que gens menystenibles.

Hi havia interès en escoltar la direcció de Giacomo Sagripanti davant de l’orquestra del Liceu. Sense ser especialment imaginativa, la batuta del mestre italià funciona i concerta bé. Passatges arriscats com ara el concertant a 14 veus que tanca la primera part van ser resolts amb aplom i amb bons resultats que, sense ser brillants, van estar lluny del desastre.I la formació orquestral va estar a l'alçada, demostrant en els números obligats (arpa, flauta, clarinet) el bon estat de salut d'alguns dels primers faristols.

Llàstima que la producció que signa Emilio Sagi sigui força anodina, sense relleu i amb recursos que aviat s’exhaureixen, en el context d’un marc escènic massa monòton i desprovist d’inventiva. La música de Rossini és la que acaba salvant (i de quina manera!) una funció teatralment ben poqueta cosa.