25.1.17

WERTHER, PER FI, AMB JOSEP BROS


Aquest Werther al Liceu se les prometia molt felices però va perdent pistonada i, a més, sembla víctima del malastruc: les dues primeres funcions que havia de cantar Josep Bros van ser cobertes pel tenor Arturo Chacón-Cruz; la darrera representació –que també havia de comptar amb el protagonisme de Bros- s’ha cancel·lat (juntament amb l’espectacle infantil La casa flotant) a causa d’una avaria a la maquinària escènica (no hi ha altres dies per arreglar-la?). I el 24 de gener, en què finalment Josep Bros anunciava la seva actuació, la indisposada era la mezzosoprano Nora Gubitsch, esposa del director orquestral, Alain Altinoglu. Es va optar per fer cantar Carol García davant d’un faristol i des de l’angle esquerre de l’escenari, mentre qui “mimava” el personatge de Charlotte era la soprano Elena Sancho Pereg, la Sophie del cast de l’estrena.
He de dir que amb la del 24, ja són tres les funcions que he vist de l’òpera de Massenet. I que detecto una baixada d’energia en el rendiment de l’orquestra. Aquesta tercera funció vista (i sisena de la tanda programada) deixava al descobert més d’una nota en fals des del fossat, tot i l’esforçada direcció d’Altinoglu, evidentment molt pendent de Carol García. La veu d’aquesta mezzo, per cert, és molt interessant per l’homogeneïtat en tots els registres i per l’expressivitat que imprimeix a Charlotte, excel·lentment servida. Val a dir igualment que Elena Sancho Pereg va estar formidable com a actriu. És una dona molt atractiva, que es mou molt bé per l’escenari, cosa que va afavorir la credibilitat del “doblatge”.
El segon repartiment compta també amb la Sophie de Sonia de Munck, molt correcta sense ser genial. El mateix podríem dir de l’Albert de Carles Daza, a qui cal felicitar per l’assumpció al Liceu d’un personatge de certa responsabilitat com és el marit de Charlotte.
El principal al·licient de la vetllada, però, era Josep Bros en aquest any tan especial d’aniversari rodó: les noces de plata del tenor català al Liceu, on va debutar amb aquella recordadíssima Anna Bolena al costat d’Edita Gruberová. Amb els anys, la veu del tenor barceloní ha abordat un repertori líric que exigeix més robustesa en el centre de la tessitura i més dramatisme en el terreny de l’expressivitat. Werther és una part molt arriscada, perquè demana intensitat dramàtica sense oblidar aquelles esfumatures pròpies de personatges “somiatruites”, sense que es demani mai un “tenore di grazia”. I Bros domina les mitges veus, el cant lligat i ha guanyat –i molt- en expressivitat. Però l’assumpció de determinat repertori crec que li ha passat factura, cosa que es revela en uns aguts tibants i d’emissió massa oberta, que acaben resultant esblanqueïts. Ben cert, la funció del dia 24 era la primera després d’una indisposició, i els efectes de la convalescència es van fer notar, amb algun sotrac a “Pourquoi me réveiller” que Bros va saber lidiar amb intel·ligència. El tenor, que és un home honest, respectuós amb el públic i molt treballador, va voler-ho donar tot. I ho va donar tot. Que no lluís com esperàvem no desmereix d’una feina que se li ha de reconèixer i aplaudir.

1 Comments:

Blogger gloria abras pou said...

Una molt bella crònica sobre el mal dia d'un tenor notable.

1:06 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home