17.5.17

ALEGRIES DONIZETTIANES



La fille du régiment és una òpera de soldadets de plom, una joguina amb reminiscències de circ, d’aquells de “passin i mirin”, amb la possibilitat d’admirar acrobàcies pirotècniques si la destresa vocal dels seus funambulistes permet lluir-se de valent. Qui signa aquestes línies ha estat de sort en la seva relació entre aquesta òpera de Donizetti i el Liceu, gràcies a la preservació en la memòria de funcions memorables de la peça, allunyada de tota transcendència però amb vetllades que deixen un record inesborrable, un somriure als llavis i oxigen al cos: l’audició del binomi Kraus/Welting (1984), les funcions de la gran Gruberová al costat del malaurat Deon van der Walt (1993) i, és clar, la producció de Laurent Pelly amb Flórez/Ciofi (2010), reposada ara amb Javier Camarena i Sabina Puértolas i amb les màximes garanties sobre el paper. I no han decebut, ans al contrari.

Després del seu debut com a Duc de Màntua en les funcions de Rigoletto el mes de març, Javier Camarena torna a trepitjar l’escenari del Liceu amb un rol que li escau com anell al dit- Conscient de la seva responsabilitat, el tenor mexicà és un cantant de mitjans sobrats per a “À mes amis quel jour de fête” perquè va ben equipat de sobreaguts i ha pogut amb els 18 nous dos de pit (perquè l’ària va ser bisada la nit de l’estrena), però s’ha enfrontat amb èxit a la que, de fet, és l’ària més difícil de l’òpera (“Pour me rapprocher de Marie”, al segon acte), signant amb fermall d’or una actuació immaculada. Se li podria retreure l’excés de seguretat a “À mes amis”, amb algun do “de pit” (de fet, de cap) lleument descuidat al final de l’emissió, però rescabalat en els bisos i amb el recurs de l’apianament del so i d’un gust exquisit en el fraseig.
Diria que Sabina Puértolas debutava el rol de Marie. La soprano arago-navarresa és una cantant segura, de timbre penetrant, d’aguts segurs i d’emissió poderosa tot i un volum no precisament generós. Mal menor (el muntatge de Pelly és molt despullat al primer acte) per a una actuació memorable, que combina destresa vocal amb immilorable presència i moviments escènics per a una Marie entranyable i deliciosa.
Ewa Podlés ha de ser conscient per força de les limitacions d’un timbre ja desgastat per l’edat, però que fa de la necessitat virtut com a Marquesa de Berkenfield, amb cuplets ben resolts al primer acte i amb una memorable escena de la lliçó de música (genial el gag amb “Rosó, Rosó...!”).
El Sulpice de Simone Alberghini no ha estat mediocre, però sí que ha empal·lidit davant la personalitat desbordant dels seus companys d’escena, mentre que han complert amb les expectatives l’Hortensius d’Isaac Galán, el Caporal de Carlos Daza i el Notari d’Olivier Decriaud. Esperàvem més de la Crakentorp de Bibiana Fernández... o potser és que el record d’Ángel Pavlovski o el vídeo de la Caballé a Viena en el mateix rol pesaven massa en la memòria de qui escriu aquestes ratlles. Sigui com sigui, la producció de Pelly manté la seva força, gràcia i imaginació. Imaginació, per cert, bastant absent d’un fossat capitanejat pel cumplidor Giuseppe Finzi, que no va impedir que el “txumba-txumba” inherent a la partitura anés més enllà, precisament, d’aquell “txumba-txumba”, tot i les reeixides individualitats de la corda. El cor, un cop més, formidable, especialment la molt més lluïda secció masculina, revestida de soldadesca.


1 Comments:

Blogger gloria abras pou said...

Malgrat que Camarena em sembla un gran tenor, ja l'he vist massa cops i la presència de Fernández em recorda la que vostè esmenta de Caballé.

Per cert, el seu llibre es traduirà al català?. Gràcies.

10:51 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home