REVOLUCIÓ (FRANCESA) AL LICEU
Ha arribat per fi al Liceu l’Andrea Chénier
d’Umberto Giordano, amb la que Jonas Kaufmann es presenta per primera vegada en
una òpera escenificada a casa nostra. Per sort, la cosa va ser molt més que una
vetllada amb el tenor més aclamat del moment.
No resulta gens fàcil l’abordatge crític
de l’espectacle més esperat de la temporada al Liceu. I no ho és perquè, a les
dificultats pròpies de l’ofici de la crítica musical en general i operística en
particular, s’afegeix l’embolcall mediàtic que s’ha fet seva la premsa
generalista i especialitzada. Deixant de banda que tres de les funcions per
veure aquest Andrea
Chénier s’han venut a preus astronòmics, amb entrades fins a 350€.
Per a la resta de representacions, les localitats més cares costen 223€.
Les raons del rebombori i de
l’injustificable augment del preu –que converteix, ai las, el Liceu en un
teatre novament classista- era la presència de Jonas
Kaufmann. El cèlebre tenor alemany, aclamat arreu i que aplega un timbre
viril, una emissió poderosa i un físic molt atractiu, encarna el poeta André Chénier, guillotinat en els dies del Terror
de la Revolució Francesa, i immortalitzat per Umberto Giordano en una de les
millors òperes del repertori verista.
Ara bé, per sort no tot ha estat Kaufmann, i val a dir que el triomf més sorollós
de la funció d’estrena no va ser per al tenor, sinó per a la soprano
nord-americana Sondra Radvanovsky i per al
baríton malagueny Carlos Álvarez. En tot
cas, val a dir que el trio d’asos va evidenciar la diferència entre ser cantant
i ser artista.
Jonas Kaufmann, a qui hem sentit en més d’una ocasió a
Barcelona (algú recorda aquella meravellosa Schöne Müllerin de la Schubertiada, a l’Auditori
de L’Illa Diagonal l’any 2003?) i a qui jo he pogut veure en òpera escenificada
en diversos teatres estrangers, és un gran, un grandíssim artista. Ho dóna tot
i el seu Chénier va ser de màxims. Es pot discrepar d’alguns recursos tendents
a l’amanerament, com ara reguladors que no sempre van funcionar, però indubtablement
estem davant d’una figura extraodinària. Personalment, crec que deuria quedar
una mica desconcertat després de les ovacions dirigides a Álvarez i Radvanovsky.
I és que abordar el “Sì, fui soldato” després que baríton i soprano haguessin
sentenciat pàgines com “Nemico della patria” o “La mamma morta” comporta una
pressió bestial. I Kaufmann va semblar, al
final del tercer acte, lleument acomplexat. Sort que l’”Improvviso” del primer,
el duet conclusiu del segon i “Come un bel dì di maggio” del quart van permetre
escoltar el gran Kaufmann de tantes
vetllades que al Liceu desitjaríem tenir molt més sovint.
Insistir en la grandesa de Carlos Álvarez resulta una tasca redundant i per
tant poc es pot afegir als elogis merescudíssims que el baríton andalús ha
rebut per part de qui signa aquestes línies des que el va veure per primera
vegada (1994) en un Don Giovanni a Palma de Mallorca. Des d’aleshores,
i malgrat el parèntesi que va haver d’obrir i tancar per raons de salut, Álvarez sempre m’ha semblat un artista que ho dóna
tot dalt de l’escenari. I el seu Gérard, que ja vam admirar al Liceu el 2007, i
sobretot a Peralada fa quatre anys, ha tornat a sentar càtedra, no tan sols a
“Nemico della patria” sinó també en el lluït primer acte. La veu, fresca,
robusta, grandiosa, s’acompanya d’un sentit esplèndid de l’expressivitat.
La mateixa que exhibeix Sondra Radvanovsky, una altra artista que fa de la
generositat el seu millor atot, ja sigui per dissimular un color vocal
naturalment allunyat de la bellesa i de la puresa o per lliurar-se davant d’un
públic –el liceista- que l’adora més que justificadament. Debutava el rol de
Maddalena de Coigny i val a dir que la soprano nord-americana ja se l’ha fet
del tot seu. I, com Álvarez, no tan sols
gràcies a una versió en majúscules de la seva ària més cèlebre (“La mamma
morta”) sinó també per la concepció global del personatge, que Radvanovsky cuida fins al detall en totes i
cadascuna de les seves intervencions, especialment les dues que protagonitza al
costat de Chénier/Kaufmann: parlo, és clar,
dels duets conclusius del segon i quart actes.
La funció de l’estrena també va comptar
amb una secundària de luxe, la grandíssima Anna
Tomowa-Sintow, al servei de Madelon, l’anciana revolucionària que lliura
l’únic fill viu que li queda a la causa de la llibertat, la igualtat i la
fraternitat. Amb 76 anys, la soprano búlgara té la veu que té, però la
prestació va resultar entranyable, tant pel personatge com per l’artista que hi
ha al darrere, a qui mai agraïrem prou aquell memorable Capriccio straussià
el 1991.
L’elenc d’Andrea Chénier demana un estol de
secundaris considerable. El Liceu ha tingut el detall de comptar amb artistes
de casa, amb resultats excel·lents en tots i cadascun dels rols, des de
l’imprescindible Francisco Vas en la pell
d’un cisellat Incredibile fins al sempre eficaç Manel
Esteve (Mathieu). Sense oblidar les encertades prestacions de Toni Marsol (Fléville), Marc
Sala (Abate) o Yulia Mennibaeva
(Bersi) entre d’altres.
A excepció de Tomowa-Sintow
i de Mennibaeva, l’equip de secundaris repetia
al segon cast. I va ser aquí on vam constatar la bona salut vocal dels tres
protagonistes: el tenor canari Jorge de León
exhibeix un timbre incisiu, típicament verista, de tonalitats bronzines i amb
projecció generosa. Evidentment, no es poden establir en cap cas comparacions
amb el Chénier de Kaufmann, però sí que
podem dir que falta a De León matisar i
polir algunes inflexions del seu cant, de vegades massa monolític.
Sorpresa majúscula (i grata) la de Julianna Di Giacomo en la pell de Maddalena: la
veu és bonica, gran i homogènia en tots els registres, i l’expressivitat juga a
favor de la interpretació de la soprano nord-americana.
Michael Chioldi interpreta el paper de Gérard al segon
cast i resol bé, amb seguretat, les dificultats del personatge, que defensa amb
seguretat i coneixement de causa. La veu és interessant, per bé que alguns
greus resulten lleument opacs i no sempre ben projectats.
Pinchas Steinberg, que va dirigir les últimes funcions de
l’òpera de Giordano al Liceu (2007),
repeteix al fossat del teatre. I ho fa amb entusiasme gens dissimulat: canta
amb els cantants –i se’l sent massa- i rebla el clau de l’emoció típicament
verista. El resultat, però, no acaba de convèncer perquè la subtilesa no sembla
feta per al director israelià. I l’orquestra va respondre també amb solucions
desiguals. El mateix va passar amb el cor en una de les actuacions potser menys
afortunades de la temporada, tot i que el nivell no va baixar del notable.
La producció, del Covent Garden londinenc,
és coneguda del gran públic per la seva difusió en DVD. David McVicar recorre a la cal·ligrafia historicista amb un
atractiu plantejament visual i una acció escènica que accentua els excessos
dels artífexs del Terror amb un excel·lent treball en la direcció actoral, tant
en els personatges principals i secundaris com en el moviment de figurants. La
reposició de Marie Lambert, doncs, ha permès
veure a Barcelona un espectacle ben vestit per Jenny
Tiramani, amb escenografia realista de Robert
Jones i magníficament il·luminat per Adam
Silverman.
Un dels màxims esdeveniments de la
temporada? Potser sí. Però, per sort, no pas a causa d’una estrella mediàtica,
sinó gràcies a un formidable treball en equip. Res, però, no justifica uns
preus tan exorbitats i impropis d’un Liceu que mai ha de deixar de ser “de
tots” (i “de totes”).
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home