INENARRABLE EXPERIÈNCIA AMB DIE SOLDATEN
(aquest post és una adaptació de la
crítica publicada a la Revista Musical Catalana, consultable en línia)
Cinquanta-tres anys després de la seva
estrena, i superats tots els obstacles sobre la seva irrepresentabilitat, Die Soldaten segueix sent més que una
òpera: és una experiència inenarrable, de magnituds colossals, escruixidora,
excessiva, subjugant... un esdeveniment, en definitiva, únic i que per primera
vegada ha arribat a l'estat espanyol. Ho ha fet possible la tossuderia de Joan
Matabosch, que sempre ha cregut en projectes d'aquestes característiques. I la
cosa, que dirigeix Calixto Bieito en un espectacle ja vist a la Komische Oper
de Berlín, coincideix en el temps amb un altre muntatge de la mateixa òpera
estrenat fa unes setmanes a Colònia i dirigit en aquest cas per Carlus
Padrissa. I sí, la pregunta que ens fem uns quants és per què aquest títol
crucial de la segona meitat del segle XX, segurament el més important d'aquell
període, encara no ha arribat a Barcelona. Em consta que Matabosch hi pensava
durant la seva etapa com a director artístic del Liceu, però les coses van anar
com tothom sap i ara si volem veure segons quin repertori no tenim més remei
que agafar l'AVE, posar-nos el llaç groc i plantar-nos al Teatro Real. Cap
problema.
Un muntatge que fa mal
Amb Die
Soldaten, Calixto Bieito es mou en la seva dimensió justa per les
característiques formals i de fons d'una òpera d'aquestes característiques.
L'estètica de l'excés, amb concessions -gens gratuïtes- a la violència i al
sexe explícits que sempre han cafacteritzat l'estil del controvertit director,
s'amotlla a la perfecció a la immensa partitura de Bernd Alois Zimmermann. Es juga fort la
carta d'una poètica negativa, d'una poètica de la violència: un contrasentit
tan sols en aparença, perquè el que s'ofereix com a resultat final és un
muntatge senzillament rodó. Certament, alguna solució és matisable, com l'excés
d'infantilisme que concentra el personatge de Marie al primer acte, o el
transvestiment de Madame Roux. Però el conjunt global és d'una intensitat
difícilment oblidable. Semblantment al que passa quan veiem reflexions
perturbadores com les que plasma Salò de Pasolini, en una mena de simfonia de l'horror,
Bieito legitima el discurs d'una violència insuportable, propera a la nàusea, i
que desafia els presupòsits tanmateix esperançadors del Zimmermann de formació i vocació catòliques: en aquest muntatge no hi ha lloc per a l'esperança. Tan sols
per al crit esquinçat.
Calixto Bieito prescindeix de les imatges
prescrites al llibret (per exemple, la del núvol tòxic sobre Hiroshima després
del llançament de la boma atòmica), però en canvi projecta insistentment a
través de les pantalles que envolten l'escenari el rostre d'una nena a través
dels ulls de la qual assistim a la visualització dels horrors més inimaginables,
i que culminen al quart acte amb la brutal violació de Marie. Llàgrimes de sal
i de sang recorren aleshores el preciós i delicat rostre de la nena, el revers
negatiu d'aquell altre infant que mira amb innocència La flauta màgica de Mozart en el film de Bergman. La distopia amb
què Zimmermann bufeteja l'espectador ens recorda que la llibertat, la igualtat
i la fraternitat que pregonaven els homes de la Il·lustració -el llibret de Die
Soldaten és l'adaptació d'un drama de Jakob Lenz escrit el 1776 - han estat
abruptament arrabassades per la brutalitat, per la victòria dels opressors
sobre els oprimits, pels que diuen que tenen dret a ser feliços per la força
bruta després que l'home (s'entén la humanitat) hagi deixat de pensar. El
soroll i la barbàrie han desplaçat per sempre més la sensibilitat, la bellesa,
la curiositat... en definitiva, la innocència d'una criatura. Això és el que fa
més mal del muntatge de Bieito, d'una ludicesa tan enlluernadora com
desesperançada.
Brillant execució musical
La circularitat temporal amb què
Zimmermann va impregnar la seva immensa partitura passa també per la
juxtaposició d'elements musicals variats, que van dels corals de Bach fins al jazz,
passant pel gran simfonisme i, sobretot, per un serialisme radical. El
compositor alemany, de formació catòlico-escolàstica, impregna la seva obra del
principi agustinià segons el qual el temps és esfèric i no linial. D'aquí la
simultaneïtat d'escenes teatrals i d'aquí també la juxtaposició d'estils i
formes musicals diverses en un teixit sàviament cosit pel fil de Zimmermann.
Una opció que prefigura la postmodernitat -ben entesa- i contemporània de les
reflexions que la física quàntica havia fet sobre la concepció del temps.
Mostra, per tant que Die Soldaten és
molt més que una òpera per esdevenir un producte cultural de primer ordre,
coherent amb l'època de la seva concepció però transhistòrica gràcies a la seva
intertextualitat.
Davant d'aquest repte majúscul, el
director musical ha de saber exactament què fer i on està en cada moment per
evitar que la immensa arquitectura de Zimmermann s'esfondri fatalment. Pablo
Heras-Casado va aconseguir el miracle. I va fer-ho amb més de 130 músics que,
amb vestuari militar i com si fessin dels seus instruments armes de combat,
ocupaven les bastides col·locades a l'escenari i d'esquena als cantants. Cosa
que obligava a mantenir l'apuntador -Vladimir Junyent, deixeble del gran Jaume
Tribó-, assegut a la platea i davant dels cantants, que ocupaven l'espai
destinat al fossat orquestral, tapat i disposat com a escenari.
El resultat va donar peu a un so potent,
precís, contundent, disparat com un projectil letal i que s'injectava
directament a les venes de l'espectador. Un so que també feia mal. Com la
pròpia essència de l'òpera.
Veus igualment potents les que poblaven
l'escenari del Teatro Real de Madrid. Més enllà d'emotives presències com les
d'Iris Vermillion (mare de Stolzius) o de la veterana Hanna Schwarz (àvia de Marie), cal
saludar amb una sincera barretada la maratoniana tasca de Susanne Elmark.
Fragilitat i fortalesa es donaven la mà en la recreació de la soprano danesa al
servei d'una Marie tan ben tractada per la partitura com maltractada físicament
al llarg i ample de l'esgotador muntatge. Una interpretació senzillament
magistral.
Zimmermann escriu amb Die Soldaten una partitura ben plantejada per a les veus, perquè
l'orquestra no les tapa mai, però certament la vocalitat de l'obra és
cantelluda, radicalment expressionista i inclement en molts casos, començant
per la de Desportes. Uwe Stickert va ficar-se
eficaçment en la pell de tan odiós personatge, amb resultats més que
convincents. Rotunditat en el timbre de Pavel Daniuk (Wesener) i musicalitat en
la prestació de Leigh Melrose (Stolzius).
El públic va respondre amb aplaudiments
sincers i intensos al final de l'espectacle. Tanmateix, van haver-hi
desercions, tant en el transcurs de la representació com a l'entreacte.
Francament, el Teatro Real informa i forma a bastament abans de la funció i amb
recursos diversos que van des de vídeos a Youtube fins a xerrades prèvies, a
banda dels articles al programa de mà. Qui no sap què va a veure, millor que es
quedi a casa i així podrà cedir les entrades a qui no té cap problema en copsar
com Zimmermann va saber plasmar el pitjor de la condició humana en una òpera sense
concessions. Tan cruel com necessària, d'altra banda.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home