A MITGES AMB "MANON LESCAUT"

Una Manon Lescaut que ha quedat a mig camí. El primer gran títol puccinià –pel fet de contenir ja les directrius de l’estil i el model eticoestètic del compositor de Lucca- ha pecat de ser, a nivell de producció escènica, un "sí, però no" i sense que la cosa vingués a tomb en moltes ocasions.

Davide Livermore ambienta el primer i el quart actes a Ellis Island, a mode de flashback –d’acord amb la novel·la de l’abbé Prévost-, però les contradiccions amb el llibret resulten excessives, precisament en aquells dos actes. En canvi, el segon –situat en un bordell parisenc dels anys 20’- i sobretot el tercer, amb l’embarcament de les prostitutes al port de Le Havre, resulten molt més interessants. Hi ha, a més, una bona feina de direcció d’actors i un bon criteri a l’hora de narrar històries paral·leles entre els figurants. Però el resultat deixa satisfet a mitges, per les esmentades incoherències. I a més l’omnipresència d’un Des Grieux ancià recordant les seves antigues aventures resulta en ocasions redundant i fins i tot molesta. 

Situant l’òpera en l’època que toca, les coses haurien donat peu a resultats molt més òptims, ja que canviar per canviar pot no conduir a res. A més, cal tenir en compte que Puccini ens recorda cada dos per tres –i molt especialment al segon acte- que estem en ple segle XVIII (més exactament a la dècada del 1720)-, cosa que grinyola quan en escena les coses van d’una altra banda. Problema, doncs, de concepte, i que en aquest cas no funciona, perquè els canvis d’època en l’òpera no han de ser un problema, però encaixen a la perfecció en determinats repertoris: per exemple, en l’òpera prebarroca, barroca o clàssica i em segons quins títols romàntics com els de Wagner i alguns de verdians. Però no en d’altres, i molt menys en el verisme. I mai o gairebé mai en títols veristes ambientats en el passat. I aquest és el cas de Manon Lescaut. Una llàstima, perquè Livermore va venir carregat de bones idees i amb un muntatge visualment atractiu amb escenografia del mateix Livermore i Giò Forma i vestuari de Giusi Giustino.

Emmanuel Villaume va dirigir amb bon pols, encara que sense massa imaginació, optant pel broc gros i sense el matís emotiu típicament puccinià. Tot plegat davant d’una correcta formació orquestral, la titular de la casa. Va estar bé el cor, malgrat algun desajust en la primera funció, feliçment resolt en la segona.

El primer repartiment estava encapçalat per Gregory Kunde i Liudmyla Monastyrska, que debutava el paper titular. Malgrat el seu idil·li amb el Liceu, no crec que Kunde arribi a ser recordat en un futur com un gran Des Grieux. Compleix i els aguts són rutilants, però el cant matisat brilla per la seva absència i la presència física no ajuda precisament a dibuixar el perfil d’un jove enamorat. En el segon cast, Jorge de León va complir amb un timbre estentori, entregat i –tot i que sense massa subtilesa- molt expressiu en l’emoció. Hi va haver entre el tenor canari i la soprano Maria Pia Piscitelli la química que va faltar entre Kunde i Monastyrska. I no és que la soprano russa no complís, però li va sobrar vulgaritat al primer acte i arravatament al quart, tot i que va dominar la situació en “In quelle trine morbide” i en el duo del segon acte. Piscitelli, molt més pulcra en la línia, va pecar de poc volum en algun passatge, lleument ofegat per l’orquestra.

Lescaut va ser David Bižić en el primer repartiment i Jared Bybee en el segon. El baríton serbi va fer un paper discret, mentre que Bybee es va mostrar molt més autoritari en l’antipàtic rol de germà de Manon. D’altra banda, va brillar amb llum pròpia al llarg i ample de les dues funcions vistes el sempre gran Carlos Chausson en la pell d’un malvat Geronte. Entre els secundaris es van destacar especialment el músic de Carol García i el mestre de ball de José Manuel Zapata.

En general, però, la cosa va quedar a mitges. I vam sortir del teatre pensant que de vegades alguns temps passats sí que van ser millors.