MADAMA BUTTERFLY COM A MONODRAMA

Madama Butterfly com a apoteosi del melodrama. Potser sí. O més aviat del “monodrama” perquè –exceptuant Suor Angelica- mai més Puccini no concentrarà tota la força del drama en un sol personatge com Cio-Cio San, protagonista indiscutible de l’òpera estrenada el 1904, amb un gran fracàs, per cert, a La Scala de Milà.
Aquest monodrama, a més, permet veure l’evolució del personatge al llarg dels tres actes: en el primer veiem la “Butterfly” de Pinkerton, fatal entomòleg que atravessarà amb el seu arrogant fibló la geisha de quinze anys en un acte de malcarada pedofília que, tanmateix, culmina amb un dels duets més encisadors de la producció pucciniana.
El segon acte és el de Madama B.F. Pinkerton, tres anys després. Ja no és la nena d’abans sinó una dona adulta, mare però encara enamorada del marit pretesament legítim. Però la vocalitat manté encara la innocència d’abans, per exemple en les frases entretallades que precedeixen el duet amb el cònsol Sharpless, o en el duet de les flors amb Suzuki.
Però arriba el tercer gran acte, que és el de Cio-Cio San i el de la mort per a qui, segons la frase de la katana amb què es suïcida la protagonista, no pot viure amb honor qui l’ha perdut.
Puccini, doncs, crea un caràcter fort, gens mel.liflu i vindicador de la seva identitat sexual. L’anècdota és el relat exòtic, l’evocació d’un orientalisme lleugerament ranci, a benefici d’un personatge monodramàtic i de pedra picada.