DON GIOVANNI HIGH-TECH AL LICEU

No és una idea nova presentar Don Giovanni com a víctima de la seva soledat i de les seves al·lucinacions, fruit dels remordiments per l’assassinat del Commendatore. És així com es pot explicar que el que destrueix el personatge central de l’òpera de Mozart no és pas efecte del “deus ex machina” de cartró-pedra (ni les estàtues caminen ni els morts surten de les tombes), sinó de l’emergència de la consciència moral en un individu marcat per l’amoralitat com a motor existencial. I que fa de la seva vida un excés sense límits.

Part d’això és el punt de partença de Kasper Holten, el director del muntatge (procedent de la Royal Opera House londinenca i coproduït amb el Liceu, Tel Aviv i Houston) que es pot veure al Liceu fins al 2 de juliol. Un muntatge atractiu, amb bones idees –insisteixo, no pas noves- i ben explicat, amb bons detalls i apunts dramàtics que ajuden a entendre una part del problema que sempre suposa muntar Don Giovanni. Particularment, trobo molt més brillant l’aproximació de Holten a l’òpera a través de la seva pel·lícula sobre l’òpera de Mozart (Juan, 2010) més que no pas del muntatge teatral. La solució més discutible és, sens dubte, la supressió d’una part del final, per justificar la desaparició d’un Don Giovanni que en aquest cas no s’enfonsa entre fum i flames, sinó que roman en escena suplicant comprensió i compassió als espectadors, mentre des del fossat la resta de personatges canta "Questo è il fin di chi fa mal": posats a fer, s’hauria pogut retallar la partitura precisament des de l’últim compàs cantat per Don Giovanni, com va fer Claus Guth a Salzburg d’acord amb la versió vienesa de l’òpera (i tallant, conseqüentment, “Il mio tesoro” i incloent el duet “Per queste tue manine”). Holten, però, no talla en funció d’una versió o una altra (s’ofereix la versió mixta), sinó d’un propòsit dramatúrgic que té la seva lògica.

Poques sorpreses, doncs, davant d’un bon espectacle, visualment atractiu gràcies a les projeccions D3 i Black Trax que contribueixen a il·lustrar els racons de la ment de Don Giovanni, present també com a metàfora a través de l’estructura giratòria, a base de portes i escales referides al laberíntic món interior del personatge central, poblat de fantasmes. Bona i operativa escenografia d’Es Devlin vestida amb els figurins d’Anja Vang Kragh i millor il·luminada per Bruno Poet que dóna com a resultat un marc espaial àgil i que resol bé els problemes d’algunes escenes –exceptuant el sempre espinós sextet del segon acte- en un context marcadament atemporal.

Aiguabarreig qualitatiu

Els dos repartiments programats presenten ostensibles diferències a nivell qualitatiu, sempre davant l’atenta batuta de Josep Pons. El mestre de Puig-Reig, que sempre ha demostrat un gran coneixement de l’obra mozartiana, es mostra aquí molt atent als matisos en l’acompanyament, especialment en les àries i més en concret en els recitatius acompanyats ("Don Ottavio, son morta" i "In quagli eccessi" en particular). No obstant això, a la nit de l’estrena van haver-hi algun lapsus en moments crítics, com ara el final del primer acte –la situació dels grups instrumentals per als balls de Don Giovanni/Zerlina i Msetto/Leporello no crec que ajudés massa-. Pons parteix també de tempi ocasionalment molt contrastats per incidir en el caràcter cantellut del dramma giocoso. Una solució que podria funcionar molt millor amb una formació amb instruments originals. Tanmateix, el rendiment de l’orquestra titular va ser bo i bastant homogeni en les diverses seccions. Les fustes, especialment felices. 

Damunt de l’escenari, Marius Kwicien és un Don Giovanni enèrgic i explosiu, tot i que la nit de l’estrena va mostrar signes de cansament cap al final d’un primer acte en què el desmenjament va presidir la seva prestació. Va millorar al segon, amb un final convincent.

L’endemà de l’estrena, Carlos Álvarez va encarnar el rol titular i ho feia amb la rotunditat, musicalitat i saviesa que sempre li hem vist quan ha assumit un paper tan carismàtic. He gaudit del baríton malagueny en quatre ocasions encarnant el paper i aquesta és, de lluny, la que més m’ha convençut

Carmela Remigio va cantar un matisat “Or sai chi l’onore”, tot i que no és una soprano per a les fogositats d’aquesta ària. En canvi, va cantar un “Non mi dir” de gran sensibilitat, amb bon fraseig i amb seguretat en les agilitats i en els salts intervàlics del recitatiu. Al segon cast, Vanessa Goikoetxea va ser una Donna Anna de musicalitat exquisita, molt bona actriu i molt en la pell del personatge amb què Kasper Holten caracteritza la filla del Commendatore. Es va reservar una mica en els números de conjunt –excepte la sortida- però va estar a l’alçada en les dues àries que Mozart li reserva.

Esperava molt més de la Donna Elvira de Miah Persson, soprano que tot i un timbre vocal bell, ha perdut color en el registre agut i amb greus sords. Va tenir algun lapsus de memòria al sextet i va passar sense pena ni glòria per “Mi tradì”. Myrtò Papatanasiu va ser l’Elvira del segon cast, sense massa alegries, potser perquè el color li canvia quan passa d’un registre a l’altre, tot i que el cant lligat i les agilitats ben resoltes van presidir la citada ària del segon acte.

Sorprèn la veu de Julia Lezhneva per les seves nasalitats en els recitatius i un excés de vibrato en les àries. Una decepció, perquè és una veu que en disc sembla una altra cosa: el seu recent treball fonogràfic a Decca, amb una selecció d’àries de Graun, fa pensar en una altra cosa. Resultat: una Zerlina discreta. La del segon cast, a mans de Rocío Ignacio, tampoc no va superar la discreció.

Després de triomfar la temporada passada com a Roderigo en l’Otello de Rossini, Dmitry Korchak va tornar a ser objecte de les ovacions més llargues, entusiastes i merescudes la nit de l’estrena. Les esfumatures en els pianissimi d’un “Dalla sua pace” cantat a un temps lentíssim van resultar hipnòtiques, mentre que les agilitats d’“Il mio tesoro” van confirmar que el tenor rus seria el gran triomfador de la vetllada.

Toby Pence va ser el Don Ottavio del segon cast. La veu resulta massa esblanqeïda al registre agut i a més, tot i signar un “Dalla sua pace” més que digne, no va tenir tanta sort amb un “Il mio tesoro” traït per un cansament evident, amb blanc inclòs en una de les frases.

Simón Orfila té la comicitat per ser un bon Leporello, tot i que el color vocal resulti ocasionalment monòton per matisar les diverses cares d’un personatge tan polièdric. Anatoli Sivko va ser el criat del segon repartiment i la seva prestació va ratllar el desastre. Deixant de banda que la veu és impersonal, va perdre’s en diversos números de conjunt, tot i l’esforçada concertació de Pons i el resultat va ser catastròfic.

Irregular Masetto de Valeriano Lanchas al segon cast i molt entregat el de Toni Marsol al segon. Eric Halfvarson va complir com a Commendatore la nit de l’estrena, tot i que els greus han perdut rotunditat -el baix nord-americà mai no ha estat un cantant cavernós. Al segon repartiment, Mariano Buccino va ser un fantasma més aviat vulgar al segon cast