28.10.16

INTEL.LIGÈNCIA I DEBUTANTS AL "DON GIOVANNI" DE SABADELL



Segueixo (i admiro) les temporades dels Amics de l’Òpera de Sabadell des de l’any 1994. I, ja des del principi, vaig aplaudir la tenacitat i tossuderia d’una dona com Mirna Lacambra, capaç de defensar un projecte que, no sense dificultats, du a bon port empreses de gran risc i dificultat. I allò que de vegades eren produccions o repartiments als que perdonàvem la vida –algun va haver-hi també de mediocre, i és que d’errors tothom en comet-, han esdevingut amb el temps espectacles que voregen l’excel·lència. Sabadell, a més, ha aconseguit dur l’òpera arreu del territori i defensar-la amb repartiments de gent de casa, molts d’ells joves que després han emprès el vol a latituds molt més ambicioses. I, en algun cas, no sempre amb el suficient agraïment cap a Mirna Lacambra i l’equip que l’agombola, tot i el lideratge indiscutible d’aquesta gran dona.

Intel·ligència
El Don Giovanni estrenat dimecres a La Faràndula de Sabadell, i que fins al 20 de novembre es podrà veure també a Lleida, Manresa, Sant Cugat, Granollers, Reus i Tarragona –per cert que Catalunya Música transmetrà la funció del dia 11 des de Sant Cugat-, és un d’aquests muntatges que van molt més enllà del notable alt.
La direcció escènica de Pau Monterde, ja coneguda, no és un devessall d’imaginació, però sí el resultat de la voluntat d’explicar, i molt bé, la linialitat essencial de l’òpera de Mozart. La disposició escenogràfica d’Elisabet Castells permet, amb la seva geometria de formes rectilínes, delimitar espais al llarg d’una obra que obliga a canvis continus de localització. I la llum de Nani Valls contribueix a la narració global del dramma giocoso. Tan sols les estàtues que poblen ací i allà l’espai escènic resulten notes sense rellevància, a excepció, esclar, del quadre del cementiri, al segon acte. Pocs recursos, en definitiva, però utilitzats amb molta intel·ligència.
El mateix podríem dir de la direcció musical de Daniel Gil de Tejada davant d’una inspirada Orquestra Simfònica del Vallès. La nit de l’estrena van haver-hi alguns errors puntuals, fruit sens dubte de la manca d’assajos davant d’una de les partitures més complexes i exigents del repertori operístic. Estic segur –l’experiència dels darrers anys així m’ho fa pensar- que la cosa millorarà en funcions successives, perquè Gil de Tejada és un bon director, que va més enllà de l’acompliment en dirigir i concertar.

Repartiment de debutants
Una de les grans virtuts dels Amics de l’Òpera de Sabadell és confiar en joves cantants de casa, com deia abans. En el cas d’una òpera com aquesta, fer-ho en intèrprets que debutaven molts dels seus papers era un risc que ha valgut la pena córrer, vistos els resultats.
Carles Daza ja havia interpretat el paper de Don Joan però en dues o tres funcions soltes a Oviedo, Pamplona i Eivissa. A Sabadell, la seva interpretació del rol titular suposava una mena de consagració, de la qual el baríton se n’ha sortit i amb nota. El timbre, molt líric, s’escau al d’un personatge jove (“giovane cavaliere estremamente licenzioso” diu el dramatis personae de l’edició original del llibret de 1787) i Daza no decau en cap moment. Enèrgic, amb veu ben projectada i molt adequat a l’estil mozartià és la síntesi del treball del jove intèrpert.
A més, Daza va comptar amb la química del gran Leporello de Toni Marsol que, tot i haver interpretat en alguna altra ocasió el rol de Don Joan, debutava ara com a criat. Comicitat justa i mesurada i sentit comunicatiu, amb complicitat inclosa cap al públic van ser els principals atots de la seva versió del simpàtic personatge.
Núria Vilà assumia el temible paper de Donna Anna i ho ha fet amb qualitat indiscutible. La força arrauxada que destil·la una pàgina com “Or sai chi l’onore” va ser-hi i, si bé es va notar cert cansament en la secció final del “Non mi dir”. Eugènia Montenegro, que és un exemple de tenacitat i de treball incansables, va ser una Donna Elvira més que suficient al llarg de totes les seves intervencions, tot i que també el cansament va ser l’única nota negativa d’un “Mi tradì” irregular per uns aguts lleument esblanqueïts.
La millor del repartiment va ser, sens dubte, Sara Blanch, al servei d’una deliciosa Zerlina. Alguns aguts engolats no van impedir que la seva interpretació de la camperola fos una veritable delícia, tant en el terreny vocal com escènic. Atenció a aquesta soprano, que ens pot donar moltes alegries en un futur que se li endevina brillant.
També debutava com a Don Ottavio el tenor David Alegret. El paper, ingrat a nivell escènic, és un caramel enverinat en el terreny musical. Respiració i cant lligat modèlics a “Dalla sua pace” van sentenciar una interpretació magnífica al primer acte. Al segon, les agilitats d’”Il mio tesoro” van causar-li algun problema, resolt amb talent i instint musical pel tenor català.
El rol del Commendatore requeia en el corà Sinho Kim. La veu resulta poc rotunda per a les amenaces proferides per l’estàtua al cementiri i, sobretot, a l’escena final. Cal dir, però, que al quadre del sopar el fantasma apareix massa lluny de l’escenari, amb la qual cosa el volum resultava insuficient pel terror inherent a l’escena.
Per la seva banda, Juan Carlos Esteve va ser un Masetto suficient, però de relleu escàs en el context d’una funció que, insisteixo, anirà millorant al llarg de les properes representacions. La (molta) feina (ben) feta es nota i la recompensa per l’esforç ha arribat amb aplaudiments entusiastes la nit de l’estrena. Moltes felicitats!

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Estic esperant anar a veure el Don Giovanni el diumenge i ja se m'està fent "aigua a la boca". Estic molt contenta de que cantants que coneixem de fa temps i que ens han cantat Mozart mantes vegades vagin anant fent camí en el dificil món del cant.

10:24 p. m.  
Anonymous Carme said...

No trovo paraulesper descriure aquest Don Giovanni del Amics de l'Òpera de Sabadell.Diré meravellós tot.Els cantant magnífics.La posta en escena sorprenent al final

12:40 a. m.  

Publicar un comentario en la entrada

<< Home