LOHENGRIN... I ARA QUÈ?

(per anar fent boca abans del Lohengrin al Liceu a partir del 21 de juliol...)

A vista passada, i calmats els ànims desaforats d’un sector de públic, podem parlar del Lohengrin de Wagner del Gran Teatre del Liceu. Que s’entengui, abans que res, que aquest article no pretén fer una crítica de l’espectacle (ja ho va fer, en aquestes pàgines, l’amic Xavier Cester), sinó algunes reflexions suscitades a partir d’una posada en escena com la que s’ha vist al teatre barceloní.
S’esperava l’escàndol, i es va produir. Però es notava palpablement que era un escàndol preparat a consciència: la prova era que va tenir lloc en dies assenyalats com el de l’estrena i un dels diumenges a la tarda, dia del torn d’abonats més reaccionaris.
Paral.lelament, i amb una presència sospitosament calculada, van aparèixer les cartes als lectors de la premsa diària. Algunes d’aquestes cartes, curiosament, anaven signades per noms suficientment coneguts i relacionats amb sectors políticament adscrits als que, durant els anys trenta i quaranta d’aquest segle, van utilitzar Wagner a Alemanya en nom de determinada propaganda política. Sigui com sigui, la divisió entre un sector de públic i la majoria dels crítics d’aquest país ha estat un fet arrel d’un espectacle com el proposat per la direcció artística del Liceu.
D’entrada, semblava com si el que provoqués més hostilitats entre el públic liceista hagués estat el canvi d’època (1848), quan Wagner ambienta la seva òpera en una època mítica relacionable amb un cert medievalisme idealitzat. Però això és, al nostre entendre el menys important. No obstant, i posats a evocar traspassos històrics, no estaria de més recordar, per exemple, l’adaptació que els artistes de l’edat mitjana feien de la iconografia cristològica en retaules o escultures medievals (el crist de Beget porta túnica i tot); que el Renaixement italià pintava la Verge Maria com les dames florentines i en situacions de quotidianitat; que les òperes del segle XVIII sobre tema clàssic vestien Juli Cèsar i Cleopatra, Orfeu i Euridice amb perruques emblanquinades i mirinyacs... i així tants exemples com es vulguin. Posats a evocar transposicions artístiques sobre antics temes en ple segle XX, no estaria de més recordar la versió de Las Meninas que va fer Picasso a partir de l’original de Velázquez; també podem evocar la revisitació de la història de Romeu i Julieta en el West side story de Robbins, Sondheim i Bernstein, o bé la visió cinematogràfica de L’Orestíada esquiliana situada en la història grega dels anys quaranta en El viatge dels comediants de Theo Angelopoulos (adaptador de la mateixa Odissea en la impagable La mirada d’Ulisses)
El que més comptava en aquest Lohengrin del Liceu era el concepte i, curiosament, les veus més crítiques no s’hi han referit, quan és aquí on es pot discrepar de manera legítima: Konwitschny proposava l’emergència de Lohengrin (un adult) en un món de nens (un col.legi) que, desagraïts, no l’entenen. Per això, la tasca del cavaller del Graal fracassa estrepitosament. Era una idea, respectable però davant de la qual es podia discrepar de manera argumentativa. No hi va haver prou amb els butlletins del mateix teatre, que es va ocupar d’informar prèviament els seus abonats.
El xàfec era, al meu entendre, inevitable, perquè part del públic operístic de casa nostra es resisteix, encara, a fugir del seu ranci tradicionalisme quan, en qualsevol altra manifestació artística, les novetats semblen acceptar-se sense embuts. Suposo que deu ser una qüestió de contextos: si el Liceu no fos una reconstrucció mimètica del que havia estat abans del seu darrer incendi, les coses haurien anat per una altra banda. La prova és que el públic que avui xiula aquest Lohengrin, l’endemà aplaudeix el Carles Santos de Ricardo y Elena, posem per cas. Deu ser una qüestió de contextos.
D’altra banda, aquesta producció de Lohengrin ha demostrat que Wagner no va ser cap messies, la qual cosa pot ajudar a sanejar ments retorçades. De fet, l’òpera està imbuïda, encara avui, de convencions i de tradicions, però tothom sap (i és profecia), que les convencions estan per saltar-se-les i les tradicions per trencar-les.
Les obres d’art (i Lohengrin n’és una) tenen l’avantatge de ser obertes i polièdriques. I més si es basen en un mite. I Lohengrin (personatge) també ho és. Precisament, òperes com les wagnerianes, que defugen els paràmetres veristes, són les que demanen a crits els traspassos estètics i les lectures als ulls de l’actualitat. Podem parlar de Wagner, o també de monuments com el Boris Godunov de Mussorgsky, que Herbert Wernicke va llegir com a metàfora dels canvis soferts a Rússia al llarg del segle XX en la seva proposta presentada al Festival de Salzburg el 1994.
Però no tot ha de ser vist des de l’òptica negativa. En definitiva, la recent producció de Lohengrin vista al Liceu ha fet de l’òpera de Wagner un esdeveniment artístic polèmic. Així ha de ser. Quan una obra d’art perd la seva funció social perd, innegablement, la seva dimensió estètica i, en conseqüència, la seva finalitat ètica.

Article publicat al diari Avui el 18 d’abril del 2000