LICEU 2012-13: JA TENIM TEMPORADA

S'ha presentat tard, i de fet ja la teníem una badada de fa mesos va fer que el web del teatre pengés quan no tocava la seva temporada 2012-13. La cosa engegarà motors amb els dos grans noms propis de l’òpera de cara al 2013: Wagner i Verdi. El primer, molt present durant la temporada que ve i el segon, per contrast, la 2013-14 que s’obrirà, sembla, amb un títol tan poc prodigat com La battaglia di Legnano.

Hi haurà produccions discutibles com les de Rusalka i Lucio Silla dirigides respectivament per Herheim i Guth. Reposicions de la casa com L’elisir d’amore o Madama Buttefly, grans noms com els de Rolando Villazón, Natalie Dessay, Anna Netrebko, Roberto Alagna o Mariella Devia. Però també títols per badallar, com Il Pirata en versió de concert. Inèdites al Liceu, Iolanta (també en concert), Il turco in Italia i la Street Scene de Kurt Weill, eixugaran part del deute que el teatre encara té amb repertori inèdit.

La incorporació de Josep Pons com a nou director musical del teatre li otorga la immensa responsabilitat de fer-se amb un Anell del Nibelung que arrencarà l’abril del 2013 –amb L’or del Rin- i que acabarà (si els astres són benignes a la causa) la temporada 2015-16, amb una producció que signa el sempre estimulant Robert Carsen.
Serà una temporada complexa, amb les retallades ja anunciades. A la roda de premsa, no totes les xifres van quedar clares, atès el marasme i les anades i vingudes que la casa ha viscut els darrers mesos. Però sembla que la cosa va a la baixa i ningú no s’atreveix a dir, ara per ara, quin serà el futur del teatre a nivell de rendibilitat econòmica i de programació artística suficientment estimulant.
De moment, però, els títols programats són suficientment estimulants com per no veure signes de fatiga. Això sí, fa una certa basarda sentir dir que es tendeix a un tipus de programació que aposta per la “qualitat, singularitat i aposta per un públic ampli”, en paraules de Joan Francesc Marco. Conceptes lloables però, que no deixen d’amagar una certa tendència a guardar-se l’as dins de la màniga si les coses van a mal borràs en un futur proper o llunyà; el Liceu no pot permetre’s retallar en risc, en compromís amb els títols inèdits o amb el repertori del segle XX que encara falta per estrenar. O pels autors que al llarg del segle passat han estat figures cabdals del teatre musical: Benjamin Britten, sense anar més lluny, i de qui el 2013 es recordarà el centenari del seu naixement, indubtablement (i, afegiríem, injustament) eclipsat per les molt més famoses commemoracions de Richard Wagner i de Giuseppe Verdi.
No, el Liceu no ha de ser un teatre per a l’experimentació, però no hi ha de renunciar ni tan sols en temps de crisi. En tot cas, la que ve serà una temporada de cruïlla a l’espera que els efectes nocius –que ho seran- del 2012 en matèria econòmica condicionin en excés les properes dues o tres temporades. I seria letal per a la casa una regressió en matèria artística. Que consti que això no és una crítica, sinó un avís per a navegants, pel que pugui venir.