AVORRIDÍSSIM "DON GIOVANNI" VALENCIÀ
El desembre del 2006, l'esfondrament d'una part de l'escenari del Palau de les Arts de València va impedir que el muntatge que el prestigiós Jonathan Miller havia preparat de Don Giovanni es pogués veure amb normalitat. La cosa va quedar reduïda al (vistós) vestuari de Clare Mitchell i a la intel.ligència de Miller que, col.locant els cantants al prosceni, va fer de la necessitat virtut i va aconseguir més d'una ovació d'un espectacle vist a mitges, però que prometia.
Poc més de cinc anys més tard, s'ha est
renat finalment aquella producció. El decorat únic del mateix Miller tanca l'acció de l'òpera entre tres murs amb obertures diverses (portes, finestres) però amb escassa rellevància i amb una il.luminació desproveïda de la necessària capacitat d'incidir en el traçat dramàtic de l'òpera de Mozart. No hi ha treball sobre els personatges ni direcció d'actors remarcable i la lectura, totalment plana, acaba per avorrir no perquè estigui farcida de tòpics (no n'hi ha), sinó per una absència total d'idees. Avorridíssim, cosa greu tractant-se de Don Giovanni.
renat finalment aquella producció. El decorat únic del mateix Miller tanca l'acció de l'òpera entre tres murs amb obertures diverses (portes, finestres) però amb escassa rellevància i amb una il.luminació desproveïda de la necessària capacitat d'incidir en el traçat dramàtic de l'òpera de Mozart. No hi ha treball sobre els personatges ni direcció d'actors remarcable i la lectura, totalment plana, acaba per avorrir no perquè estigui farcida de tòpics (no n'hi ha), sinó per una absència total d'idees. Avorridíssim, cosa greu tractant-se de Don Giovanni.La mateixa manca d'idees de Zubin Mehta que, davant de la (ara) no tan esplèndida Orquestra de la Comunitat Valenciana, va imprimir temps lentíssims, sense relleu i amb nul.la capacitat narrativa. Un cop més, avorridíssim.
Tant desmenjament es va contagiar a un equip de cantants més o menys unitari però sense relleus, a excepció del Don Ottavio de Dmitri Korchak (molt millor a "Dalla sua pace" que no pas a "Il mio tesoro") i del Leporello de David Bizic. L'impersonal Don Giovanni de Nicola Ulivieri no va arrencar el vol en cap moment, ni tan sols en l'escena del sopar al costat de la veu amplificada d'un excessivament vibrant Alexánder Tsymbalyuk (Commendatore). Sonia Ganassi s'hauria de plantejar deixar de cantar Donna Elvira, un paper extremadament agut per a la seva tessitura. Anna Samuil va passar de puntetes per Donna Anna, Rosa Feola va ser una correcta Zerlina i Simon Lim un aprenent de Masetto. Tot plegat, insisteixo, sense relleu, com si s'hagués fet sense ganes. Tan sols la companyia de dos excel.lents companys de viatge va ajudar a fer més passable una vetllada que vint-i-quatre hores després ja gairebé he oblidat.
posted by Jaume Radigales at 19:02
4 Comments:
No quería quitarte la ilusión, pero tenía tan mala pinta...
Jajaja, quin riure Jaume!
Jo també vaig anar a la funció d'ahir i t'haig de dir que vaig marxar després de la pausa. Reconec que em vaig colar amb la targeta del cor, que encara tinc, i que per tant marxant sabia que no perdia diners. Per tant vaig preferir baixar a la cantina i veure antics companys.
Si hagués sabut que venies ens podriem haver vist! Tens raó, va ser una gran avorriment....amb lo bonica que és la música.
Petons!
¡Hola Jaume!
Hablas de un aburridísimo Don Givanni en Valencia
Como eres de buena familia y no puedes escribir de aquella manera, no dices lo que dije yo: "¡menudo coñazo!"
Fue más interesante cuando se les cayó el decorado con la plataforma.
Jo vaig anar a la funció del día 1, aprofitant que estava a València per feina. També vaig marxar a la mitja part...soporífer és poc...Després d'una altra mala experiència amb la Tosca (que nomès va salvar Terfel), les meves visites al Palau de les Arts no acaben de ser reeixides...
Publicar un comentario
<< Home