27.2.12

BOHÈME ENMIG DE CONVULSIONS

La cosa hauria pogut acabar en tragèdia però finalment no va passar de melodrama de cartró pedra: era (és) una setmana complicada pel coi de congrés de telefonia, per l'amenaça de vaga de TMB i per una altra vaga, la dels treballadors del Liceu. La bohème, doncs, perillava, cosa que hauria suposat un cop encara més dur dels que darrerament ha rebut el teatre. I al final res. Matisem: molt, perquè la retirada de l'ERO és un nyap descomunal, que redueix a personatges d'opereta els qui s'arreceraven a les poltrones de la dràstica mesura com l'única possible.
Però hem tingut Bohème. Aquesta apoteosi del melodrama obliga a treure's el mocador quan les coses van com han d'anar. I no es pot dir que al Liceu vagin malament, però és una Bohème sumament correcta però a la que li costa aixecar el vol.
La, de vegades, despistada direcció musical de Víctor Pablo Pérez no va ser del tot inspirada davant dels complidors membres de cor i orquestra. I alguns solistes van trigar a escalfar motors, començant per Ramón Vargas en la pell d'un Rodolfo suficientment correcte i prou. Esperàvem menys de Fiorenza Cedolins, i la veritat és que va donar-ho tot malgrat les seves limitacions: sensible a "Mi chiamano Mimì" i molt fina a "Donde lieta uscì". Qui va donar-ho tot des del principi va ser la parella Marcello-Musetta: ja seria hora que a Christopher Maltman se li donés un paper protagonista al Liceu. Al costat de la generosa Ainhoa Arteta, el binomi va funcionar a les mil meravelles. I molt bé el Schaunard de Gabriel Bermúdez i el Colline de Carlo Colombara.
La producció, ja coneguda, de Giancarlo del Monaco té la virtut de ser la previsible per a una òpera com aquesta, amb quadres plàstics ben servits al segon i tercer actes i amb direcció d'actors atenta als detalls, alguns innecessaris, però que ajuden a explicar, i bé, què és La bohème: l'apoteosi del melodrama. Llàstima que els mocadors tornessin eixuts a casa.

5 Comments:

Anonymous De pitada en pitada said...

La funció encara no fa una hora que s'ha acabat i ja has escrit la crítica... On és el truc?

12:05 a. m.  
Blogger Jaume Radigales said...

Visc a deu minuts del Liceu...
Jaume

12:19 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

doncs si t'agraden els crits de l'Arteta i el cant generós però monòton d'en Maltman no sobta que trobis limitacions a la Cedolins o solament correcte en Vargas. Ja tindràs temps de ascoltar mexicans exuberants l'any vinent....

12:59 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

No puc, per una qüestió "d'orella" mes ben dit "d'oïda", afinar tant en aquilatar les veus, però si que puc dir-vos el que em va semblar globalment la "funció". Bé, en general, però, calia que hi passessin tantes coses en el carrer de Paris on es troba el Cafe Momo. Per a mi un xic massa de bat-i-bull. (s'escriu així?)
Recordo altres Bohemes, la de la Montserrat Caballé, en Pavarotti i en Sardinero, (alça, com presu-meixo) molt més simple i adient.
Mae

10:59 a. m.  
Blogger Teresa said...

Jo no la he vista encara, em reservo per a la primera de la diva rumanesa, pero la posada en escena em tira molt enrera, la veritat...ufff. I es que ho em vist tantes i tantes vegades...L'òpera és també teatre, pero si en aquest aspecte avorreix, per a mi perd bona part del seu interés.

11:46 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home