29.1.12

MOZART I MARTÍN I SOLER AL LICEU

Poc afavorirem Vicent Martín i Soler programant Il burbero di buon cuore al costat de Le nozze di Figaro. Perquè, malgrat les bondats de l'òpera del compositor valencià, per molt que ens diguin que l'any de la seva estrena (1786) va tenir més èxit que Le nozze... qualsevol empal.lideix al costat de Mozart. Ja ho va dir Henri Ghéon en aquelles inclassificables Promenades avec Mozart que calia oblidar el salzburguès per començar a estimar els altres. I s'ha confirmat en aquestes dues vetllades al Liceu.

Un burbero correcte
La producció d'Irina Brook d'Il burbero di buon cuore, que havíem vist a Madrid (i que està editada en DVD) no planteja cap sorpresa ni cap lectura entre línies. Senzillament, perquè la peça és dramàticament feble i es sustenta tan sols en una música amable. Tampoc sé si és una bona idea que les dues àries de Madama Lucilla que s'incorporen al muntatge siguin les de Mozart, perquè en aquests dos moments l'atmosfera canvia i la previsibilitat es converteix en excepcionalitat. Però en tot cas benvingut sigui aquest muntatge, que funciona amb correcció i amb certa precisió.
No va ser tan precís un Jordi Savall que, immers en el drama personal que viu des de fa dos mesos, difícilment ha pogut extreure de la lectura orquestral la guspira còmica o el tremp teatral de la peça. A més, la resposta de l'orquestra liceista va tenir no pocs desajustos i sons en fals que no van acabar de fer justícia al preciosisme de l'obra.
Vocalment, el nivell va ser de notable alt gràcies a algunes individualitats com el gran Ferramondo de Carlos Chausson o la Madama Lucilla de Véronique Gens. Ens va agradar molt més l'Angelica d'Elena de la Merced a Madrid, però a Barcelona ha mantingut la mateixa sensibilitat i ductilitat en el cant, al costat de bons companys de repartiment com la Marina de Patricia Bardon, el Valerio de Paolo Fanale, el Giacondo de David Alegret, el Dorval de Marco Vinco o el Castagna de Josep Miquel Ramon.

Unes Nozze... revisitades
El muntatge de Lluís Pasqual sobre Le nozze di Figaro no és el seu millor treball en matèria operística, però hi ha molts aspectes de l'espectacle que mantenen la frescor i l'encert de la seva estrena, especialment la segona meitat del segon acte i alguns detalls del tercer. Fora d'això, estem davant d'un muntatge que no molesta però que tampoc no passarà a la història: dèiem el 2008 (quan es va estrenar), que "Pasqual deixa de banda el rerefons de crítica social (...) i va al gra, divertint i divertint-se. Importa menys que l’acció s’ambienti del segle XVIII original a uns imprecisos anys 30 del XX, perquè queda una història ben narrada, amb els lògics (però en aquest cas irrellevants) anacronismes de tota funció desplaçada de l’època original". M'hi reafirmo.
El trist nivell orquestral d'Il burbero... d'ahir esdevé alegria en aquesta representació. Christophe Rousset juga amb dinàmiques contrastades i sap extreure un so orquestral net, potser no sempre matisat, però sí al servei de la bellesa de la sensacional partitura. I ha comptat amb un equip vocal majoritàriament jove, majoritàriament de casa i majoritàriament notable. Tan sols el Comte de Borja Quiza ha estat l'element menys interessant del repartiment (tot i que sobrava protestar-lo), a causa d'una veu de volum escàs i d'un timbre poc incisiu per a Almaviva. En canvi, el Figaro de Joan Martín-Royo demostra el domini que el baríton català ha anat adquirint del personatge, al costat de la gran Comtessa que sempre ha estat Maite Alberola. Ainhoa Garmendia és una Susanna delicada i sensual, capaç d'emetre sons apianats d'afinació segura en la seva ària del quart acte. Excel.lent el Cherubino de Maite Beaumont i molt complidors Marie McLaughlin (Marcellina), Gianluca Buratto (Bartolo) i Roger Padullés (Basilio).

4 Comments:

Anonymous Cris said...

...El rondinaire segur que no et llegirà... Llàstima! Petons molts.

12:59 p. m.  
Anonymous Miquel said...

Estimat Jaume,
Gràcies per l'article.
He vist les dues coses aquest cap de setmana.
Estic completament d'acord amb tu.
Una abraçada,
Miquel

4:14 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Em carregaré en Savall. Sempre l'he trobat molt ensopit, inclús quant toca els nyi-gu nyi-gu dels que ens té habituats.
Mae.

7:58 p. m.  
Anonymous lluis said...

estic amb tu que no calia cridar d'aquella manera al Borja Quiza, semblava endimoniat. Jo si un cantant, actor ....... no m'agrada, simplement no aplaudeixo.

11:07 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home