5.12.15

"LUCIA" ESPERADA AL LICEU


Agradi més o agradi menys (i els qui em coneixen ja saben que no milito en la causa donizettiana ni belliniana), s’ha de reconèixer que Lucia di Lammermoor és una obra mestra del gènere, modèlica en la seva concepció i estructura dramàtiques i curulla d’un evident sentit tràgic, amb moments de tensió i distensió que prefiguren el futur “drama musical”, més enllà de les convencions de cartró-pedra del gènere operístic.
La producció de l’Opernhaus de Zuric que es pot veure al Liceu fins el dia 29 de desembre, compta amb una direcció de Damiano Michieletto salvada tan sols pel salt al buit que Lucia (o el seu doble) fa després d’haver cantat la seva ària “de la bogeria”. És l’únic moment que salva un espectacle que intenta dir molt però que no diu res, amb la immensa estructura rectangular, de vidre transparet, que pretén simbolitzar un ambient decadent, la claustrofòbia de Lucia i la fredor que l’envolta i que acabarà convertint-la en un ésser mentalment perturbat. Sembla mentida que el mateix director sigui el qui la temporada passada va convidar-nos a veure el drama inherent al joc eròtic que Mozart proposa en aquell celebrat Così fan tutte. Els figurins de ressonàncies vagament nazis del primer quadre, amb pastor alemany inclòs (que no semblava massa còmode a l’escenari del Liceu a jutjar per alguns lladrucs ofegats) sona a déjà vu i en general Michieletto no aporta absolutament res al drama de Salvatore Cammarano sobre la novel.la The Bride of Lammermoor de Walter Scott. A banda d’algunes contradiccions flagrants entre el que s’escolta i el que es veu.

Forces vives
Dirigieix musicalment aquestes funcions una batuta experimentada i pulcra com la de Marco Armiliato, que ha optat per marcar bé els accents dramàtics de l’obra i les ressonàncies explícitament romàntiques, evitant que els “txumba-txumba” de molts passatges orquestrals anessin a més en matèria de decibelatge. Dirigir lluint-se però sense tapar les veus és un mèrit pels temps que corren, i Armiliato se’n surt. Rendiment de notable alt el de l’orquestra titular del teatre, amb alguns passatges obligats molt ben resolts, com els de l’arpa introductòria de la primera ària de Lucia o les inevitables flautes de l’escena de la bogeria.
Bé el cor, potser menys brillant que en les dues primeres òperes de la temporada, però amb un nivell que ens fa preveure que ens regalarà grans moments en les properes òperes previstes, especialment amb un Otello verdià que demana molt a la massa coral.

Debut esperat
El màxim al.licient d’aquestes funcions de Lucia en el primer cast era el debut de Juan Diego Flórez com a Edgardo. Fer-ho al Liceu és un gest deferent que cal agrair al tenor peruà. I, un cop més, ha demostrat la seva elegància, el seu cant noble, la facilitat descarada per atènyer sons comprometadorament aguts i un bon treball en el registre central. En aquest sentit, l’ària del tercer acte ha estat del millor de la vetllada. Però, tanmateix... el cant de Flórez no emociona, potser perquè li falta una mica de carn. Qui sap si d’aquí a uns anys m’he d’empassar les meves pròpies paraules, si torno a tenir l’oportunitat de tornar a sentir el peruà en el mateix rol, després de l’anunciat debut en papers molt més lírics, com ara el Werther de Massenet. Ara per ara, l’Edgardo de Juan Diego Flórez encandila però no commou; és admirable, però no genial.
Elena Mosuc sí coneixia el paper de Lucia, que li escau molt més que el de Violetta d’una Traviata que la temporada passada va cantar al Liceu en dues ocasions. Molt més centrada i apropiada en implicació i registre, la soprano romanesa compleix amb escreix i canta una Lucia tècnicament impecable, segura i sense problemes de respiració, ni d’agilitats ni de musicalitat. Però també deixa fred, tot i admirar unes agilitats de vertigen, un ús admirable de reguladors i un domini de l’estil belcantista. Penso que, tanmateix, això no és suficient per “ser” realment Lucia.
Passable l’Enrico de Marco Caria, baríton líric de bona línia i brillantor en el registre agut, però molt millor el Raimondo de Simón Orfila, en un moment dolç de la carrera del baix d’Alaior. Fantàstica Sandra Ferrández com a Alisa, passable l’Arturo d’Albert Casals i impossible el Normanno engolat de Jorge Rodríguez-Norton.
Hi havia ganes, expectació i molt d’entusiasme en un Liceu pràcticament ple. La gent s’ho ha passat bé i els “bravo” i les ovacions s’han deixat sentir, amb bona part dels espectadors dempeus. Però no sé si per les ganes prèvies o pels resultats finals que, tot i que excel.lents, no han aconseguit la matrícula d’honor.

1 Comments:

Blogger barquero said...

Muy buena critica Jaume. Por otra parte es lo que se esperaba. Como algunas veces pasa el segundo elenco, y ya se vio en el general, mas apropiado y con menos expectación harán una Lucia para recordar.

10:28 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home