COSÎ LÚCID I PESSIMISTA AL LICEU

Sempre m’han agradat els muntatges operístics que coincideixen plenament amb la idea prèvia que tinc d’un o altre títol. Per raons d’afinitat èstica i estètica amb el repertori mozartià, acumulo més d’una vintena de Così fan tutte a les meves espatlles (vull dir vistos en teatres), a més dels setze que tinc a casa en DVD. I, sobretot després d’haver vist dues vegades el muntatge de Claus Guth a Salzburg i el de Michael Haneke a Madrid, em refermo en la idea que una de les tesis més plausibles de la darrera obra del binomi Mozart-Da Ponte és que la infidelitat ens fa feliços, i que la impossibilitat d’aquesta infidelitat produeix molta insatisfacció. Especialment en el context d’una societat hipersexualitzada, que els apòstols de la postmodernitat i dels temps líquids han estudiat i treballat a fons. Parlo, és clar, dels Lipovetsky, Serroy, Bauman, Baudrillard i tants altres.

Damiano Micheletto concep la seva lectura de Così fan tutte des del pessimisme més absolut, llegint en clau dramàtica una òpera buffa que ho és en la seva superficie i en la seva forma, no pas en el seu fons. La ubicació en un espai tan impersonal com protector de les nostres misèries com un hotel de disseny hi-tech serveix en safata la concepció dramatúrgica del regista venecià, ben agombolat per l’escenografia de Paolo Fantin, el vestuari de Carla Teti i la il.luminació de Fabio Barettin. El treball sobre els personatges és minuciós, especialment focalitzat en Despina i Don Alfonso. Aquest darrer, que esdevé odiós, és llegit en clau donjoanesca però amb un clar decadentisme que converteix el vecchio filosofo en una desferra humana.

Aquesta és una òpera que, tot i haver-se estrenat a Barcelona el 1798, ha tingut poca fortuna a la nostra ciutat. Després de les funcions divuitesques al Teatre de Santa Creu, no va reaparèixer a la Ciutat Comtal fins el 1930, i la seva vida al Liceu no ha tingut mai una acceptació unànime ni entusiasta. Hi deu contribuir, sens dubte, la seva disposició cambrística, no sempre apta per a les dimensions del Gran Teatre de La Rambla, però també que el públic de casa nostra és en general poc procliu a l’òpera divuitesca. Aquestes funcions, però, crec que poden considerar-se de les millors que hem tingut de Così al Liceu. Almenys, de les que jo recordo de quan vaig veure l’òpera mozartiana per primera vegada, la temporada 1989-90.

Josep Pons sempre ha servit Mozart honestament. I ara no se n’ha escapat, malgrat alguns protestaires (els de sempre). A les seves mans, no ha estat un Così certament genial, però sí meticulós i atent als contrastos dinàmics de la seva escriptura. Potser ha optat per uns temps massa lents en alguns passatges, i per uns criteris filològics als quals no sempre ha respost bé l’orquestra titular. Però la concertació ha estat correcta i no hi ha hagut pífies ostensibles al fossat, cosa que en Mozart sempre resulta greu, atesa la transparència dels seus pentagrames.

Sobre l’equip vocal ha planat l’homogeneïtat, amb un nivell més que notable. Ja era hora que Juliane Banse debutés al Liceu. Ho ha fet amb una Fiordiligi excel.lent en els conjunts i francament bé en pàgines tan compromeses com “Per pietà”, al segon acte després d’un correcte (i prou) “Come scoglio” al primer. La veu tendeix a ser opaca en algun registre, però la professionalitat i la musicalitat són evidents.

Dorabella ha estat a mans de Maite Beaumont, sempre complidora i amb els esgarips que li pertocaven a “Smanie implacabili” i amb la tendresa i sensualitat addients en el seu duet amb Guglielmo (“Il core vi dono”) al segon acte.

El capítol femení es complementava amb una deliciosa Sabina Puértolas en la pell d’una Despina sensual i sinuosa, generosa vocalment, amb plenitud d’estil mozartià i amb una envejable lleugeresa escènica, incloent moviments de ball molt carismàtics.

Joel Prieto havia de cantar un gran paper al Liceu després del seu debut com a Fenton en el Falstaff de la temporada 2010-11. I Ferrando és un plat fort, fortíssim, tot i la supressió (lamentablement ja habitual) de l’ària “Ah, lo vegg'io”. Lleugeresa i volatilitat, però també rotunditat en l’emissió han estat presents al llarg i ample de la prestació del tenor madrileny.

Joan Martín-Royo sempre ha demostat ser un baríton adequat per a Mozart després d’haver-lo vist en papers tan emblemàtics com Figaro i Papageno. El seu Guglielmo té la simpatia pròpìa del personatge, però també la mala bava que el muntatge de Michieletto reforça en l’amic de Ferrando. El baríton barceloní, que no té una veu gran, va saber emetre amb intel.ligència les gràcies de la seva part, marcialitat inclosa en les dues àries que Mozart li reserva.

Pietro Spagnoli encarna un Don Alfonso odiós, molt ben caracteritzat i cisellat per la mà del director d’escena. I el baix italià hi aporta un cant dels que senten càtedra. No pas per color (gens fosc) sinó per la manera d’estar en escena i d’emetre les sibil.lines sentències del text de Da Ponte.

Prestació correcta del cor i bon treball de figurants per a un muntatge que valdrà la pena veure en les successives funcions que li reserva el Liceu. I també amb un segon repartiment que promet. Fins al 31 de maig.