9.11.15

ESPECTACLE GLOBAL AL LICEU AMB BENVENUTO CELLINI


La campanya de màrqueting a l’entorn d’aquest Benvenuto Cellini pot prestar a engany: al Liceu no es representa cap succedani de La vida de Brian ni, menys encara, cap espectacle de Monty Python. El que s’escenifica és una òpera d’Héctor Berlioz, el nom del qual ha quedat reduït a ben poca cosa (o fins i tot en algun cas al no-res) en alguns cartells promocionals. I el signa Terry Gilliam, antic membre de la companyia còmica anglesa, però a qui caldria recordar sobretot com un dels directors de dues de les distòpies més interessants del cinema contemporani: Brazil i Twelve Monkies.
Dit això, l’expectació creada a l’entorn d’aquesta estrena era molta, augmentada per una amenaça de vaga que no es va desconvocar fins divendres a primera hora de la tarda, coincidint amb un assaig general que finalment es va fer a porta tancada.
I el cert és que tanta tensió ha valgut la pena, atesa la qualitat d’un espectacle total (o global, atenent-nos a la traducció més aproximada d’allò de la Gesamtkunstwerk wagneriana) en què tots els elements han confluït feliçment.


Una festa visual
La cinematografia de Gilliam està plena d’excessos, com la vida de Benvenuto Cellini o com la vida de Berlioz. La coincidència, per tant, era llaminera. I el muntatge, amb escenografia del mateix Gilliam, ubica l’acció a un cert segle XIX que podria ser el de Berlioz, identificat molt sovint amb el propi Cellini pel que fa a la superioritat de l’obra per damunt del propi artista. Un joc de miralls apofitat en l’escena de la baralla prèvia a la mort de Pompéo, que ens podria fer pensar en el final de La dama de Xangai d’Orson Welles, un altre home d’excessos artístics.
Però el marc de referència dels decorats són els gravats de Piranesi, artífex d’una Roma idealitzada i impossible, com la mateixa que esbossa Berlioz en els passatges corresponents al carnaval. I encara més referències, com ara l’aparició del Papa Climent VII, al segon acte, barreja de l’emperador Altoum de Turandot i del Summe Pontífex al final de la delirant escena de la desfilada de moda eclesiàstica en la impagable Roma de Fellini. L’espectacle que signa Gilliam, doncs, és una capsa de sorpreses, una mena de nina russa que poc a poc permet anar descobrint l’engranatge del joc escènic, amanit amb més d’un centenar de figurants, entre els que s’inclouen equilibristes, malabaristes, funambulistes, xanclers i ballarins, amb confetti, globus inflables, màscares gegants, globus aerostàtics, foc i espetecs. Una veritable festa visual, a la que tan sols es pot retreure una certa deixadesa en la direcció actoral i la caracterització dels personatges, especialment en un segon acte que baixa d’intensitat a excepció de l’aparició del Papa i de l’escena de la foneria, malgrat la indiscutible qualitat de la música de Berlioz.

Bon nivell musical
Les òperes de Berlioz revesteixen una considerable dificultat, però el Liceu és un teatre prou madur per presentar, per exemple, un opus magnum com Les Troyens (sí, és una demanda). O per tornar a programar Benvenuto Cellini, vista tan sols en tres representacions el 1977 en un teatre en hores baixes i amb funcions de passa-que-t’he-vist. Ara, la primera òpera de Berlioz ha tornat per la porta gran i amb tots els honors. Perquè, si l’espectacle funciona i excel.leix en l’aspecte visual, ha tingut igualment moments feliços en el musical.
Començant per un Josep Pons que ha treballat de valent davant d’una orquestra poc familiaritzada amb el llenguatge personal, inclassificable, del músic francès. La lluminositat, la claredat en l’exposició dels diversos plans (sobretot en l’escena del carnaval), el lirisme i l’acompanyament de les veus han estat els principals atots d’un treball pulcre i rigorós, al que tan sols li trobem la pega d’un ocasional excés de decibels en alguns passatges que podien tapar l’emissió d’alguns cantants.
Al bon rendiment de l’orquestra titular, cal afegir el d’un cor igualment esplèndid (sobretot la secció masculina, que demana més participació), amb el doble mèrit d’haver hagut de treballar una partitura que no coneixia.
Debutava al Liceu el tenor John Osborn, especialista en rols com el de Benvenuto Cellini i d’altres papers emblemàtics d’Halévy o Meyerbeer. Lleugerament contingut al primer acte, va cantar un segon magnífic, incloent l’esplèndida i dificilíssima ària “La glore était ma seule idole” del segon quadre, amb un do sobreagut rutilant i atacat de forma segura.
També era debutant Kathryn Lewek, Teresa de línia excel.lent, de veu lleument vibrant però ben timbrada, molt musical, de color bonic i excel.lent en el cant lligat i en les agilitats de l’ària de sortida del personatge, “Entre l’amour et le devoir”.
La indisposició d’Annalisa Stroppa ha possibilitat que la barcelonina Lidia Vinyes-Curtis, que havia de cantar el rol d’Ascanio a la funció del dia 16, l’encarnés en la de l’estrena. Va endur-se un merescut triomf, atesa la qualitat de l’instrument, a ple rendiment al servei de la simpàtica ària “Mais qu’ai-.je donc?”
L’autoritat indiscutible d’Eric Halfvarson ha tornat a assegurar-se un nou triomf al Liceu, amb un Papa Climent VII senzillament sensacional, tot i la brevetat del paper, reforçat amb la irreverència que el muntatge de Gilliam confereix al Summe Pontífex, i que el baix nord-americà ha servit amb justa hilaritat.
Els elements menys brillants d’aquesta funció són el Balducci de Maurizio Muraro (de projecció escassa) i el Fieramosca d’Ashley Holland, amb un timbre no suficientment rodó, tot i que de reeixida expressivitat al servei de la comicitat ridícula d’un personatge que anuncia ja el Bekcmesser wagnerià.
Molt bé, entre els secundaris, el sempre complidor Francisco Vas (Francesco), l’estentori Valeriano Lanchas (Bernardino), Manel Esteve Madrid (Pompéo) i Antoni Comas (Hostaler), a qui se li va escatimar el passatge del llistat de vins consumits per Cellini i els seus companys de gresca. 
Espectacle total, espectacle global, en definitiva, i que ningú hauria de deixar-se perdre. Encara queden entrades per a les sis funcions restants (10, 12, 14, 16 i 19 de novembre)

1 Comments:

Anonymous Carmen said...

Magnifica música.Molt adelantada al seu temps

1:41 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home