UNA "CARMEN" SALVADA PER BIEITO

Malament quan surts d’un teatre d’òpera satisfet al cent per cent per la producció escènica i salvant pels pèls el repartiment vocal i la direcció orquestral. És el que passa amb aquesta Carmen al Liceu, que recupera la magnífica posada en escena de Calixto Bieito, vista al teatre de La Rambla de Barcelona per primera vegada el 2010 però estrenada el 1999 a Peralada. L’espectacle reforça la idea del món mascle que envolta Carmen, una dona maltractada des de la seva primera aparició, tot i lluitar per la seva indòmita llibertat. Setze anys després d’haver-la vista per primera vegada, la producció manté la seva força i coherència.

També havíem vist, fa cinc anys, la mezzosoprano Béatrice Uria-Monzon en el rol de gitana cigarrera. I ens mantenim en el que vam dir aleshores: la cantant francesa, bellíssima i sensual i actriu excel.lent, exhibeix una bona línia de cant però peca de fredor i d’excessiva distància cap al personatge de Carmen, mancada en la veu d’Uria-Monzon de carnalitat i desimboltura. La seva prestació vocal al quart acte, magnífica, no va ser suficient després d'una habanera molt correcta i una ària de les cartes sense abocar-se a la pulsió tràgica inherent a aquesta magnífica pàgina, segurament l'única en què Carmen es mostra en tota la seva essència, nua i sense màscares.

El Don José de Nikolai Schukoff va exhibir correcció i poca cosa més. El color és massa canviant en els diferents registres, i aquesta manca d’homogeneïtat va afectar la interpretació de l’ària de la flor -amb un si bemoll atacat sense el pianíssim prescrit en la partitura-, si bé el tenor austríac va guanyar molts punts en l’escena final.

Excessiu i descontrolat l’Escamillo de Massimo Cavalletti, contingut en la justa mesura tan sols en el duet amb Carmen al quart acte, però amb uns cuplets de sortida massa estentoris i amb inflexions expressives fora de lloc. Una llàstima, perquè n'esperàvem molt.

Com Cavalletti, debutava al Liceu la soprano Evelin Novak, Micaëla de mitjans sobrats i que va estar senzillament correcta. La soprano croata va emmotllar-se a la dolçor del personatge, però el va oferir d’una manera excessivament plana. Certament, Bizet no va escriure aquesta part amb un gran desplegament d'inventiva dramatúrgica, però el personatge demana més relleu teatral.

Complidors i amb bon nivell els secundaris Àlex Sanmartí (Moralès), Giovanni Battista Parodi (Zuniga), Marc Canturri (Dancaïre), Francisco Vas (Remendado), Núria Vilà (Frasquita) i Itxaro Mentxaka (Mercédès), complementats pel cor preparat per Conxita Garcia, a l’espera del nomenament del nou titular després de la marxa sobtada de Peter Burian. Rendiment de notable alt el de la massa coral.

L’orquestra va rendir a mitges i la direcció d’Ainars Rubikis no hi va ajudar massa. El director letó va passar de puntetes pel contingut dramàtic de la partitura, i va ser el responsable de passatge alarmantment desquadrats al llarg de la vetllada, seguida per un públic estrany, enraonador i que en més d’una ocasió va aplaudir allà on no tocava.