LUCIA (segon repartiment)

Com era de preveure, el segon repartiment de la Lucia di Lammermoor programada al Liceu s’ha vist recompensat per la solvència dels dos protagonistes, que han demostrat una entrega i una qualitat absolutament indiscutibles.

Rellegar la importància d’aquest títol al debut d’una estrella sense pal.liatius com Juan Diego Flórez és injust, tenint en compte que Ismael Jordi és un Edgardo de cap a peus per la força expressiva que confereix al rol, per la musicalitat i l’elegància i per la humilitat i l’afabilitat del tenor andalús, allunyat de divismes i que, senzillament, va per feina. Certament, se’l va veure puntualment insegur en un passatge de la temible ària “Fra me a te ricovero”, que aviat va resoldre amb l’aplom que li és característic i sense que l’ajudés en excés la batuta de Marco Armiliato. D’això se’n diu, senzillament, ofici, demostrat al llarg de tota la funció (envejable duet al primer acte amb María José Moreno). Un Edgardo que emociona, en definitiva, des de la primera a la darrera nota d’una pàgina tan exigent.

El mateix podem dir de la Lucia de María José Moreno, la soprano granadina de veu petita, no sempre prou projectada a un teatre de les dimensions del Liceu. Si forcés excessivament l’emissió, el timbre de Moreno s’esberlaria sense remei, de manera que intel.ligentment va optar per l’ús d’innegables accents patètics, ja des de l’ària de sortida, i amb una escena de la bogeria que va directament al cor de l’oient. I quan dos artistes (Jordi i Moreno) es lliuren del tot a la causa, amb resultats excel.lents i sense la parafernàlia inherent al divisme mediàtic, hom no pot fer més que treure’s el barret.

L’Enrico d’aquest segon cast, Giorgio Caoduro, és tan discret com el del primer, amb aguts estentoris i poca cosa més. Molt bé el Raimondo de Marko Mimica, sense la rotunditat en els greus d’Orfila, al costat dels mateixos comprimaris del primer repartiment.