9.10.16

BON "MACBETH" EN BLANC I NEGRE AL LICEU



La temporada 2016-17 del Gran Teatre del Liceu comença amb bastant bon peu, amb una producció de Macbeth que, sense ser rodona, té mols aspectes positius. Christof Loy opta per una certa atemporalitat, emmarcada en el sumptuós, preciós i únic decorat de Jonas Dahlberg, ben vestit pels figurins d’Ursula Renenbrink.
Loy planteja l’òpera verdiana des de l’atmosfera opressiva, en una mansió que podria ser la Manderley de la novel·la Rebeca de Daphne du Maurier, tot i que la localització exacta és el de menys. Molt de psicoanàlisi i notes salpebrades de l’elegant terror propi d’una novel·la de Henry James fan la resta en un espectacle resolt plàsticament en blanc i negre i que mima els cantants-actors, si bé coixeja en quadres sempre polèmics com el de les bruixes, amb els innecessaris postissos de barbes i bigotis.
Dirigeix musicalment aquestes funcions Giampaolo Bisanti, que no desplega un especial devessall d’imaginació, tot i signar una lectura correcta de la partitura, a la qual respon dòcilment l’orquestra titular. Capítol a part per al cor, que s’apunta un encert més a les ordres de Conxita Garcia, tot i que la intensitat va creixent a mesura que avança l’obra.
Vistos ja els dos repartiments, es confirma que això de primer i segon cast no és sinònim de major o menor qualitat. Al contrari, perquè la Lady Macbeth de Tatiana Serjan, coprotagonista del segon repartiment, és a anys llum de la de la nit d’estrena, la debutant en el rol Martina Serafin. Sigui dit de passada que la primera funció, amb un públic impossible –d’invitació, amb moltes cares conegudes però poc avesades al que és l’espectacle operístic- va fer palpable una fredor que es va contagiar a l’escenari. Però Serafin té problemes amb les agilitats, els aguts sonen esqueixats i, tot i les bondats en el terreny de l’expressió, fa massa justícia a allò de la “brutta voce” amb què Verdi es referia a la vocalitat de la pèrfida reina escocesa. Serjan, en canvi, és una Lady majúscula, carnosa, vibrant, amb mala bava des del primer fins a l’últim pentagrama, versàtil en l’evolució del personatge i amb una musicalitat al servei del peculiar estil amb què Verdi impregna aquesta singular partitura.
Macbeth té en aquest muntatge dos servidors de luxe, Ludovic Tézier i Luca Salsi. Són dos estils ben diferents, però els dos perfectament complementaris i vàlids per a interpretar el rol titular. Tézier el debuta, i mostra un cop més l’elegància del fraseig i el bon gust que el caracteritzen. En canvi, Salsi opta pel camí de l’expressivitat, amb una veu no tan rodona i que recorda la del primer Nucci, fins i tot amb ribets de verisme. Per cert, el baríton francès resol l’ària del quart acte en la versió “Pietà rispetto, amore”, mentre que Salsi opta per “Pietà, rispetto, onore”, d’acord amb una edició crítica de la partitura. Ara bé... no s’haurien pogut posar d’acord? (per cert que el quadre final remet a l’original de Florència, sense el “Vittoria!” de la versió parisenca).
Rodó, compacte, autoritari i exquisit el Banco de Vitalij Kowaljow. Alessandro Guerzoni va assumir el paper al segon cast, amb una prestació molt desfortunada. Tanmateix, segueix sent un signe de molt mala educació que, sobre els compassos conclusius, l’expert de torn llenci un “buhhh!” impropi d’un públic que hauria de tenir uns mínims de correcció. Guerzoni no és un bon baix, però protestar-lo crec que no era de rebut. Els impresentables no haurien de sortir de casa.
Verdi va reconèixer que el rol de Macduff mai no seria gran cosa, tot i la bellesa de l’ària “Ah la paterna mano”. Cal dir que al Liceu no tenim massa sort amb aquest paper. Saimir Pirgu sempre m’ha semblat un tenor-poqueta-cosa (ho vaig constatar de nou fa tres setmanes al Palau amb el Rèquiem verdià), i al segon cast Teodor Ilincai resol aquest passatge amb uns cops de glotis molt molestos, sobretot al recitatiu, lleument calat.
Compleixen, i bé, Albert Casals (Malcolm), Anna Puche (Dama de Lady Macbeth), David Sánchez (Metge) i Marc Canturri (Servent/sicari/Herald) en unes funcions que, tot i algunes llacunes, posen el llistó bastant alt amb aquesta prodigiosa partitura del mestre de Busseto.

1 Comments:

Anonymous Carme said...

Macbeth,inauguració temporada Liceu .Nit d'un públic extremadament fret

3:11 p. m.  

Publicar un comentario en la entrada

<< Home