REVOLUCIÓ A PERALADA

Andrea Chénier és una òpera d’embolica-que-fa-fort, un melodrama molt ben escrit per la magistral ploma d’Umberto Giordano, potser menys refinat que a Fedora però molt més incisiu en expressivitat i en anar directament a l’emoció. Part d’això és el verisme i Andrea Chénier no enganya ningú.

Per tal que la funció sigui rodona, calen tres veus esplèndides i un bon planter de secundaris. I el cert és que la coproducció entre l’ABAO i el Festival de Peralada, i que dissabte s’estrenava als jardins-auditori del castell empordanès, va funcionar notablement. Ho va fer possible, justament, el trio protagonista, format per Marcelo Álvarez, Csilla Boross i Carlos Álvarez. Com és sabut, aquests dos darrers suplien els cantants inicialment previstos. Al baríton malagueny el coneixem prou (fins i tot de diverses actuacions a Peralada), però no sabíem res de la soprano hongaresa que assumia la part de Maddalena de Coigny. Espléndid Carlos Álvarez, Gérard de veu expansiva, molt controlada a partir del segon acte (ho va ser menys al primer), amb intensitat i rotunditat i una esplèndida interpretació actoral.

Csilla Boross té una veu homogènia, la línia de cant és immaculada i l’expressivitat força treballada. No és una soprano antològica, però ho dóna tot, i això li juga alguna mala passada, com ara un “Sono io” conclusiu mal projectat i que se li va acabar trencant. Mal menor, en tot cas, per a una interpretació aplaudible.

Marcelo Álvarez mai no ha estat sant de la meva devoció, tot i que reconèixer-ne les virtuts. Abandonat ja el repertori de líric lleuger o de líric pur, el tenor argentí fa temps que s’ha endinsat en terrenys més robustos, com ara els característics papers de spinto com el titular de l’òpera de Giordano. El seu és un Andrea Chénier complidor, però no de manual. El cant a batzegades de “Come un bel dì di maggio” va estar per sota del nivell de “Sì, fui soldato”, mentre que l’”Improvviso” de sortida va acabar molt millor del que havia començat. Bon Chénier, en tot cas, però que no passarà a la història.

L’òpera de Giordano té una galeria de personatges que permet gaudir d’un planter de secundaris que s’hi poden lluir de valent. Va ser el cas del bon Roucher de Valeriano Lanchas, el rotund Mathieu d’Àlex Sanmartí, el sinuós Incredibile de Francisco Vas i el musical Abbé de Vicenç Esteve Madrid. Discrets la resta.

José Luis Basso signava, amb aquesta, la seva darrera producció al Liceu com a director del cor titular. La massa coral va estar bé i prou, al contrari d’una orquestra desmanegada i embrutida per un so que feia poca justícia a les subtileses de la partitura, especialment els moments més manieristes o aquells que demanen un lirisme tan especial com el que proposa Giordano, per exemple al final del tercer acte. Marco Armiliato va signar una direcció tosca i pel broc gros, complementada per pífies puntuals però suficientment reconeixibles. Ja sabem que tocar a l’aire lliure, i en un espai com el fossat improvisat dels jardins de Peralada, no és el mateix que fer-ho en un espai tancat i pensat per a l’ocasió. Però ahir la cosa va estar a la vora del naufragi. Llàstima.

El muntatge que signa Alfonso Romero Mora compta amb bonic vestuari de Gabriela Salaverri i escenografia al servei del drama de Ricardo Sánchez Cuerda. Romero Mora explica –i bé- el procés de decadència i esquerdamenta dels protagonistes d’una revolució (la francesa) que va acabar devorant els seus propis fills, tal i com diu el llibret de Luigi Illica. El director madrileny, però, assenyala que la decadència afecta tant els aristòcrates del primer acte com els “sans culottes” i els protagonistes del “terror” imposat a partir de 1793 a la França revolucionària.  Això incideix, en la seva lectura, en el retrat de la noblesa de Gérard i en la fragilitat de Maddalena i Chénier. Res nou, en efecte, però molt ben explicat i amb algunes idees molt interessants i un bon treball actoral.

Peralada s’apunta, amb aquest títol, un nou triomf en el seu periple festivaler, que tanta prioritat dóna a l’òpera. Una producció, en tot cas, llastimada tan sols pel trist paper d’una orquestra que semblava demanar a crits que necessita vacances i reprendre forces per encarar amb qualita ti exigència la nova temporada 2014-15 del Gran Teatre del Liceu.