4.5.14

BOHÈME MÉS QUE NOTABLE A SABADELL



Un any més, la temporada d'Amics de l'Òpera de Sabadell acaba amb un balanç més que positiu. Són més de trenta (i 26 en el circuit Òpera a Catalunya) i la cosa avança amb una velocitat de creuer, amb prudència però amb valentia. Es programen òperes de repertori, el públic assisteix fins a pràcticament omplir els teatres (especialment La Faràndula de Sabadell), es contracten joves cantants i les posades en escena són molt més que dignes.
Tot això, i més, passa amb aquesta Bohème conclusiva, en què el talent de Carles Ortiz fa de la necessitat virtut en una posada en escena solvent. No sé si, en el fons, resulta sobrer el canvi de context temporal: una ciutat cosmopolita (París? Nova York?) en ple context de revoltes d'indignats reclamant els drets individuals i col.lectius; un mobiliari vintage recollit en contenidors pels personatges de la trama; i alguns gags esquitxant els quadres més lluïts de l'òpera de Puccini. Tot plegat eficaç i fins i tot bonic, emotiu i sempre al servei de la trama d'Illica i Giacosa sobre la novel.la de Murger.
Sortint de la Faràndula, diumenge al vespre, pensava que havia vist una Bohème com les d'abans, perquè dos cantants es lliuren a la causa amb una vocalitat generosa, molt poc habitual en els temps que corren, en què la gasiveria i la dependència de la imatge semblen ser valors absoluts. No és el cas de Maite Alberola (Mimì) o Carles Daza (Marcello), esplèndids en les parts respectives. La soprano valenciana, que ja no necessita demostrar res, es troba en un moment brillant de la seva carrera i aquesta Mimì ho confirma de nou, amb un doll vocal de primera magnitud, una musicalitat fora de dubte i l'assumpció plena de l'estil puccinià, atenta a tots els matisos d'una partitura exigent.
Per la seva banda, Carles Daza sembla haver fet una passa gegantina d'ençà de l'últim que li vèiem a Sabadell. El seu Marcello està molt treballat i matisat, atent a cada paraula i configurant un retrat minuciós del personatge. La veu, que s'ha arrodonit, presenta un cos i una volumetria senzillament espectaculars.
El tenor Francesco Pio Galasso assumeix la part de Rodolfo. I ho fa amb gust i expressivitat, però la col.locació de la veu no ajuda i contribueix a un engolament que minva a mesura que avança la funció, però que al primer acte, en una pàgina tan compromesa com "Che gelida manina", no fa massa bon efecte, especialment al costat d'Alberola.
Mirna Lacambra, sempre atenta i intuïtiva, ha fet bé de donar el paper de Musetta a Núria Vilà, molt centrada en el simpàtic rol, deliciosa en escena i molt ben compenetrada al tercer acte en el quartet, al costat de Daza.
Tot i que encara molt jove i amb una veu que ha de ser més compacte per abordar el "Vecchia zimarra" amb autoritat, el baix Juan Carlos Esteve va mostrar la seva competència al servei de Colline, i sempre en sintonia amb el Schaunard de Jorge Tello.
A Sabadell hi ha un excel.lent director de cor, Daniel Gil de Tejada, que ens agrada molt més rere l'escenari que quan ocupa el fossat del director musical. Perquè és així com pot treballar a fons amb els membres del Cor de l'AAOS. És el que passa amb una Bohème, en què el rendiment coral és molt notable al segon acte, especialment la secció femenina. Aquest cop, el fossat el presidia Rubén Gimeno davant d'una Simfònica del Vallès de rendiment suficient i amb idees, per part del director valencià, que contribuïen a l'apoteosi del melodrama que sempre és (o sempre hauria de ser) la immortal Bohème.
La temporada vinent, l'AAOS obrirà temporada amb Lucia di Lammermoor. A un Orfeo ed Euridice en versió de concert li seguiran L'italiana in Algeri i una òpera encara no programada a Sabadell, Turandot. Caldrà estar atents.

1 Comments:

Anonymous Carme said...

Estic completament d´acord en tot el que has dit.He passat una bona tarda operística.

12:19 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home