20.5.14

WALKÜRE DESIGUAL AL LICEU

Després del pròleg de la temporada passada, un Rheingold en què donàvem molts vots de confiança al director escènic Robert Carsen i al musical Josep Pons, en Die Walküre presentada aquests dies hi ha coses que comencen a estar ja prou clares. La primera jornada de L’anell del Nibelung resulta, en mans de Carsen, molt més evident en l’encert de la direcció d’actors, si bé la dramatúrgia es ressenteix de bones idees combinades amb errors garrafals. I és que reduir a prosa la poesia mitomàgica de Wagner comporta córrer riscos innecessaris. I això s’accentua en aquesta òpera, la més complexa, argumentalment parlant –i això vol dir dramatúrgicament- del cicle. 
L’espectacle eixampla i explicita molt bé la relació desigual entre home i natura, així com l’asèpsia d’uns déus tancats en un Walhalla que pot evocar el sumptuós palau del final de La caduta degli dei de Visconti. També la gegantina ombra de Wotan projectant-se en un immens mur al final del segon acte i abans de la mort de Hunding és una excel.lent idea que reforça un muntatge que, tanmateix, no sempre és coherent. Tot i que la funció de l’estrena va patir una errada fruit de l’entusiasme de Sieglinde aixecant la manta que cobreix Nothung, i que va caure per terra -i per tant no es va desclavar- el freixe on presumiblement hi ha incrustada l’espasa es redueix a un tronc que sembla molt apropiat per fer cagar el tió més que no pas per extreure la màgica Nothung; per no parlar de l’encenedor que Wotan busca entre els cadàvers dels herois caiguts en batalla per encendre el foc que ha d’encerclar Brünnhilde al final de l’òpera. Perquè, aleshores, si ja tenim foc, per què invocar Loge? No dic que aquest sigui un mal muntatge, però sí que deixa moltes escenes mal resoltes. És clar que, tractant-se d’una Walküre, és a dir davant de la primera jornada de la Tetralogia, cal veure com Carsen resol la segona i tercera jornades per entendre la clau del seu concepte dramatúrgic. El director canadenc té espectacles brillants, incontestables; d’altres directament equivocats. I també en fa de la tercera via, és a dir amb errors i amb encerts, i aquest cicle de l’Anell crec que és un d’ells. Veurem, en tot cas, què ens deparen Siegfried i Götterdämmerung.

Orquestra vorejant el naufragi
Una Walküre poc convincent escènicament pot mantenir el seu nivell de flotació, sempre i quan les coses rutllin a la sala de màquines que és l’orquestra. I cal dir que en aquesta ocasió vam estar a punt del naufragi, especialment al primer acte, ja des d’una tempesta que va ser una caixa de trons, i no precisament metereològics. Tot i l’excel.lent treball de l’orquestra titular del Liceu amb Josep Pons al servei de Kitège, es constata que el mestre de Pug-Reig segueix tenint problemes amb Wagner. I això que els principals temes de Die Walküre estan ben treballats, però els acabats i el cosit i l’enfilall del conjunt no funcionen. Hi ha tempi excessivament lents i a més diverses seccions van fallar, algunes –com els metalls- amb insistència al llarg dels tres actes. I amb erros gravíssims, alguns fruit d’una mala concertació. Almenys, Pons és un bon acompanyant de veus, cosa que s’hauria de tenir en compte abans de llençar-li unes xiulades del tot innecessàries i fins i tot injustes per part d’un sector de públic. És més, penso que el silenci absolut la indiferència, la negació de l'aplaudiment poden ser molt més feridors que no pas els "buuuhh", impropis -penso- d'un teatre on per damunt de tot ha de primar el respecte per la feina feta, encara que aquesta no agradi. 
Entenc que els membres de l’orquestra, després de dies d’incertesa a l’entorn d’aquest espectacle, amenaçat per una vaga dels treballadors del Liceu, visquessin amb tensió l’esdevenir d’una feina massa condicionada per fets aliens a la cosa artística. Però això no és excusa per persistir en unes pífies massa evidents. No s’hi val. En tot cas, i escoltada la primera funció, em plantejo fins a quin punt és necessari un treball amb l’orquestra a base de concerts com els oferts en mesos anteriors, i amb resultats igualment incerts. L’engranatge no ha funcionat, perquè els resultats en aquesta primera jornada de la Tetralogia han estat mediocres.

Vocalitat unitària
La sort d’aquesta Walküre recau en les veus, la majoria excel.lents, començant pel Wotan d’Albert Dohmen que, malgrat la veterania i que els aguts pateixin, segueix sent un déu autoritari, de veu ben projectada i compacta. El cansament era força evident al final del tercer acte, tot i que la lentitud del tempo marcat per Pons contribuïa sobremanera a l’ofec. La Brünnhilde d’Iréne Theorin és la millor que li hem sentit de les diverses vegades que hem pogut escoltar la soprano en la pell de la valquíria. Extraordinària la Sieglinde d’Anja Kampe pel lirisme concedit al personatge i per l’entrega total al llarg dels tres actes, especialment al tercer, culminat brillantment amb l’expansiu “O hehrstes Wunder!”. El bon ofici de Klaus Florian Vogt és de domini públic, perquè la tècnica i l’estil són indiscutibles, tot i que els sons emblanquinats del tenor alemany semblen contradir-se amb el caràcter heroic de Siegmund, especialment en l’escena amb Brünnhilde del segon acte. Va aguantar bé els “Wälse!” del primer i el cant de la primavera va sonar amb el preciosisme que li escau, però Vogt és molt més apropiat per a un Lohengrin o per a un Tannhäuser més que no pas per a un Siegmund.
Autoritat i rotunditat per al Hunding d’Eric Halfvarson i vocalitat ferma i carnosa la de Mijoko Fujimura al servei de Fricka.

Van funcionar bé les vuit valquíries germanes de Brünnhilde, tot i que em pregunto si cal que quatre d’elles siguin de fora, quan en aquest país podríem trobar ben fàcilment una Gerhilde, una Schwertleite, una Helmwige i una Siegrune.  

3 Comments:

Anonymous LLuis Bernadi said...

Força d'acord amb la crítica.
Per a mi no és tan important d'on es desclava l'espasa sinó el conjunt escenogràfic i el desenvolupament de l'acció. Vull dir que si aquesta està clavada en un "tió" però l'acció de desclavar-la es fa bé i amb força, ja està bé. Ha de quedar clar que és la força d'un heroi la que ho aconsegueix.
El que no es pot permetre és que els detalls d'escena no estiguin prou ben cuidats o assegurats per tal d'evitar riscos d'accidents com el d'ahir a l'estrena. No és culpa de Siglinda. És que no està ben ressolt. Destapar la manta que guarda l'espasa i que aquesta caigui per terra és del tot impropi. Així, que Sigmund hagi d'acabar recollint del terra - com aquell que li ha caigut qualsevol cosa- l'espasa enlloc d'arrencar-la del tronc és per tant, malograr penosament el moment culminant del primer acte i un dels més importants de tot el cicle wagnerià.
Per altra banda, la direcció musical massa lenta, aburrida i sense punch. Wagner requereix i exigeix contundència a cantants i a músics. En algun moment donava la sensació que el mestre estava dirigint (en orquestra de cambra) Mozart o Haydn enlloc de la Walkiria.
I tal com dius, sort dels cantants. Clar que aquests practicament no "competien" amb l'orquestra que semblava estar en mode Piano tota l'estona. Però en general van estar en un molt bon nivell.
Esperem que la continuació amb Sigfried l'any que ve, tot els aspectes negatius es puguin ressoldre sino dificilment Wagner seguirà guanyant adeptes dins les generacions més joves.

11:22 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Doncs en la funcio d'ahir a mi em va semblar que la orquestra va funcionar molt be. Crec que Pons va escoltar les critiques i ha rectificat a temps

11:14 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Hi aniré el darrer dia, espero que musicalment vagi millor. Si es recomana el silenci perquè no agrada l'execució no ha de ser perquè sigui "més feridor", no es pas qüestió de rabejar-se sinó de actuar més dignament, d'acord amb el marc del nostre gran teatre. No he acabat d'entendre - vistos els resultats - perquè s'ha tornat a oferir una integral de la Tetralogia quan no fa gaire, i després de molts anys, ja n'haviem fet una - en producció pròpia! - i pèr cert també amb el titular d'aleshores, de Billy,
(que la devia voler tenir en repertori) més que no pas amb un especiaista com podria ser Schneider que aleshores era el principal director convidat. Sembla que hi hagi regnes de taifes i no un criteri rector amb una certa lògica. Potser podriem esperar un dia un "Crepuscle" escènicament magnífic si es decideixen a dur al Liceu aquest títol de la producció valenciana de la Fura dels Baus. JMB

8:43 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home