12.7.14

ENERGIA NEGRA AL LICEU



Confesso que no les tenia totes, però des del minut zero aquest Porgy and Bess desprèn una energia que s’encomana al llarg de les posteriors (quasi) tres hores d’espectacle. Fa dos anys vaig veure una versió de l’òpera de Gershwin (molt més reduïda que aquesta i en format musical) al Richard Rodgers Theatre de Nova York i no em va agradar, ni de lluny, tant com aquesta.
En primer lloc, cal recordar que Porgy and Bess és una de les millors òperes del segle XX, perfectament equiparable –salvant, és clar, les distàncies estètiques que les separen- a Elektra, Wozzeck, Billy Budd o Die Soldaten, per citar d’altres títols que personalment considero com a inapel.lables obres mestres operístiques del segle passat. La dicotomia entre òpera popular i òpera elitista mai no m’ha interessat, i menys en una obra com aquesta. Per tant, assistir a una de les estranyíssimes funcions que es poden veure de Porgy and Bess, almenys a Barcelona on feia 32 anys que no tornava, és un veritable privilegi.
El muntatge, esplèndid, que presenta la Cape Town Opera és una excel.lent oportunitat per retrobar-se amb aquest clàssic del segle XX de la mà d’una companyia sudafricana que desprèn color, energia, vitalitat i qualitat per tots costats. La direcció escènica de Christine Crouse, desplaça l’acció original -que transcorre a Catfish Row, suburbi de Charleston (Carolina del Sud)- al Soweto dels anys 70’. Sense alterar les intencions originals de DuBose Heyward, l’espectacle reforça els elements de marginalitat en què viuen els personatges immortalitzats per la música de Gershwin. I de passada, alguns números com “Oh, I can’t sit down” (primera escena del segon acte i que aquí serveix per tancar la primera part) serveixen per recordar el clam per les llibertats entre els negres víctimes del vergonyant apartheid de Sudàfrica.
De fet, l'espectacle bascula entre les grans produccions operístiques a l'estil de la que va dirigir Rattle a Glyndebourne o la més recent de John DeMain a San Francisco i pren el camí del mig del que seria l'òpera entesa des de la seva integritat i complexitat i la seva reducció a musical a l'estil Broadway. En aquest sentit, cal dir que l'opció de Crouse és intel.ligent i pot acontentar tothom. O quasi.
Porgy and Bess és una òpera molt llarga, que sencera pot arribar a les quatre hores. Sovint és una obra escapçada i de vegades fins i tot massacrada. Aquí, la versió presentada és reduïda respecte de l’original, però concentra bé els esforços en narrar la història amb números molt ben resolts i amb un engranatge de precisió rellotgera i amb moments àlgids com It Ain't Necessarily So” (al principi de la segona part) o el conclusiu “I’m on my way”. Per no parlar de la màgica i sobtada transformació de la Bess “de sempre” quan es decideix a marxar a Nova York amb Sportin’Life en la penúltima escena de l’òpera.
En aquest espectacle destaca un treball conjunt, més que no pas les individualitats. I cal dir que brillen molt més els personatges secundaris més que no pas els titulars. Xotela Sixaba és un Porgy de veu generosa i ben projectada, però tendeix a matisar poc en general i el seu “I got plenty o’nuttin" va pecar de massa monolític. L’afinació de Nomhlanhla Yende (Bess) va ser lleugerament dubtosa en els passatges inicials d’”Oh, the train is at the station”, però en general va ser compensada per un moviment escènic extraordinari. Grans veus, en canvi, les de Siphamandia Yakupa (Clara), Arline Jaftha (Serena), Andile Tshoni (Peter), Lusindiso Dubula (Mingo) i singularíssima i carismàtica personalitat la de l’enorme -en tots els sentits- Miranda Tini (Maria). A Sportin’Life se li demana, més que un cant líric, un cant incisiu i sinuós, i Tshepo Moagi ho va aconseguir des del principi de les seves intervencions. Discreció, d’altra banda, per al Crown més aviat anecdòtic de Mandisinde Mbuyazwe.
El cor de la Cape Town Opera destaca per una homogeneïtat admirable, complementada amb la capacitat dels seus membres per ballar amb ritme encomanadís mentre entonen alguns dels números corals que impregnen la partitura. Sorpresa molt agradable pel que fa a la prestació orquestral, brillant, de la mà de la formació liceista capitanejada per tot un especialista com Tim Murray, que va treure tot el suc i el swing necessaris del fossat del Liceu. Artilleria Cape Town al complet. La cosa dura fins dissabte 19 de juliol i encara queden entrades. No us ho deixeu perdre!!!!

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Què bé Jaume, m'has engrescat a veure aquest Porgy and Bess, potser perquè recordó una, també molt bona versió, representada en el Real de Madrid, quan encara s'estava reconstruint el Liceu.
Versió clàssica perquè s'entengués l'obra, cosa que avui no passa gaire sovint.

1:04 p. m.  
Anonymous Carme said...

PORGY and BESS m´ha agradat força. La que no m´ha agradat massa ha sigut Philisa Sibeco (Bess).

9:07 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home