CARLO BERGONZI (1924-2014)

Aquest matí rebo un missatge, molt trist, de l'amic Santi Vela: aquesta nit ha mort Carlo Bergonzi. Gran entre grans, havia fet 90 anys el diumenge 13 de juliol.

M'uneixen molts (bons) records de Bergonzi, des que era petit: la seva veu sonava, molt més que de la Del Monaco, Corelli o Di Stefano a casa dels meus mares: gravacions de Don Carlo, Aida, La bohème o La forza del destino que corrien per casa i interpretades pel gran tenor italià que ens acaba de deixar. Així vaig aprendre a distingir una veu bella d'una que no ho és. I és que Bergonzi, com la d'Aragall o Corelli, tenia un timbre bellíssim i el seu era un fraseig immaculat, dels pocs que podien abordar l'"Hostias" del Rèquiem de Verdi amb el pianíssim marcat en la partitura.

Li ho vaig recordar quan, el gener del 2005, el vaig poder entrevistar per a la ràdio a l'Hotel Ritz de Barcelona, on Bergonzi s'hostatjava en dies de Concurs Viñas. Dies tristos perquè va ser aleshores quan va morir Victoria de los Ángeles. I Bergonzi la va evocar, entre llàgrimes, juntament amb la que havia estat col.lega i molt amiga, Renata Tebaldi. L'emoció de Bergonzi es contagiava, i no tan sols en les seves representacions o gravacions.

Una vida exemplar

Carlo Bergonzi va néixer a Polisene, a la vora de Parma, el 13 de juliol de 1924. Va estudiar al Conservatori Boito de Parma i va debutar a Lecce amb el paper de Figaro d’El barber de Sevilla rossinià. I és que Bergonzi va començar la seva carrera com a baríton, però en ocasió d’una audició per a Nàpols, un empresari li va fer notar que en realitat la seva tessitura era de tenor. Va ser aleshores quan, en menys de dos anys, Bergonzi va reciclar-se i el 1951 debutava a Bari en el rol titular d’Andrea Chénier. 

El 1953 li arribava la gran oportunitat de La Scala, on debutava amb l’òpera Mas’Aniello de Napoli. L’èxit d’aquella vetllada va fer-lo de seguida un dels tenor predilectes de l’exigent públic milanès, i Bergonzi va convertir-se així en un dels membres d’una generació daurada en matèria de veus de tenor: Mario Del Monaco, Giuseppe Di Stefano o Franco Corelli van ser alguns dels seus il.lustres col.legues

Bergonzi va convertir-se aviat en un tenor de fama i reconeixement internacionals: debutava al Teatre Stoll de Londres el 1953 com a Don Alvaro de La Forza del destino, la mateixa òpera amb què es presentava el 1962 al Covent Garden de la capital anglesa. Allò confirmava una vegada més els dots innegables de Bergonzi per assumir el repertori verdià, de qui ha estat un dels seus ambaixadors més emblemàtics,

La de Bergonzi va ser una veu de gran puresa en la línia, amb un sentit elegant del fraseig i una transparència com pocs. Però fou capaç d’abordar papers forts que, sense arribar a ser dramàtics (mai, per exemple, no va cantar Otello), sí que li permetien assumir-los amb convicció. Per això, juntament amb els papers de Verdi, els de Puccini, Mascagni, Leoncavallo, Boito, Gounod, Meyerbeer o Donizetti tampoc no se li van resistir.

La constància i la vitalitat van ser d’altres característiques del tenor italià, que es va passejat durant dècades pels principals teatres d’arreu, i això inclou especialment els europeus (com el Liceu, on va actuar en diverses ocasions) i d’Amèrica del Nord i del Sud, a més de terres llunyanes com ara el Japó, on el públic nipó adorava Bergonzi. Al Metropolitan de Nova York, per exemple, Bergonzi va debutar el 1956 i va actuar-hi durant 30 temporades, fins el 1988, en què va cantar per última vegada unes funcions de Luisa Miller de Giuseppe Verdi.

Carlo Bergonzi vivia a Busseto, fidel a la causa de Verdi, per qui sentia una admiració que fins i tot es traduïa en el bastó que duia el tenor, i que reproduïa el cap del compositor. Però no podem oblidar, com dèiem abans, que Bergonzi va ser intèrpret il.lustre de compositors variats i que, tot i estar centrats en el romanticisme, van de l’òpera francesa a la italiana i amb noms diversos i fins i tot d’estètiques diverses.

Un tenor amic dels seus bons amics, entre d’altres el baríton Dietrich Fischer Dieskau, amb qui Bergonzi va protagonitzar diversos enregistraments i representacions operístiques.Gran entre grans, sense dubte... el consol? Pensar que encara ens queda Nicolaï Gedda...