NABUCCO GRIS AL LICEU

Enmig d’un clima enrarit, Nabucco va obrir la temporada 2015-16 del Liceu. Enrarit per la presència de treballadors del teatre manifestant-se a les portes de La Rambla i anunciant futures vagues (perillen l’estrena de Benvenuto Cellini i el concert de Riccardo Muti?); enrarit per l’ovació espontània a Artur Mas (present a la funció inaugural, juntament amb d’altres destacats candidats a la presidència de la Generalitat en les passades eleccions) i per la també espontània protesta als ovacionadors, escridassats com a “pilotes”. Clima polític enrarit, per tant, davant d’una òpera que també va tenir, a la Itàlia del Risorgimento, no poques connotacions polítiques.

Per sort, Verdi va ser el triomfador de la vetllada, i això és el que tocava. La direcció de Daniel Oren, un director histriònic i geniüt, va arrencar una sonoritat intensa i equilibrada de l’orquestra. Després del trist paper que la formació titular va fer fa unes setmanes amb El llac dels cignes, temíem el pitjor. Però les coses amb Nabucco van funcionar al fossat i a la banda interna, davant d’una partitura molt perillosa, procliu als “txumba-txumba” del Verdi més genuïnament i fascinantment risorgimental. El mateix es pot dir del rendiment feliç d’un cor que ahir confirmava la titularitat de Conxita Garcia. Era esperable el bis del “Va pensiero”, resolt amb la mateixa eficàcia i sensibilitat

que la resta dels lluïts fragments que la partitura reserva a la massa coral.

El muntatge escènic que signa Daniele Abbado és escassament interessant. Ni molesta ni aporta res al drama de Verdi i Solera. Ambientar l’acció en el context del drama jueu del segle XX –sense explicitar la iconografia nazi o les camises ratllades dels camps d’extermini- no és nou ni original. I és que amb obres així hom arriba fins i tot a enyorar la cal.ligrafia dècimonònica, amb vestuari i decorats vetustos que recordin que la genialitat verdiana s’erigeix en triomfadora damunt del cartró-pedra del llibret. Escenografia i vestuari anodins d’Alison Chitty i projeccions sobreres de Simona Bucci van fer la resta.

L’escassa personalitat de la producció es va encomanar en certa manera a la unitat d’un repartiment que en conjunt mantenia la mateixa grisor. Va ser una llàstima que Ambrogio Maestri no acabés de convèncer en la cabaletta posterior a “Dio di Giuda”, cobrada amb una protesta injusta però comprensible. Després d’actuacions memorables al Liceu, Nabucco no serà el paper amb què més recordarem el baríton italià a Barcelona, per la manca d’intensitat que va conferir al personatge titular. Martina Serafin assumia el temible rol d’Abigaille amb entrega i personalitat, però els aguts són tibants i al registre greu li manca cos per incidir en la mala bava del personatge. Per contra, la dolçor de Fenena va encarnar-se en el timbre preciós de Marianna Pizzolato, que mereixia una mica més per part de l’escanyat Ismaele de Roberto De Biasio, amb una emissió de coll del tot inapropiada. Sortosament, vam tenir un Zaccaria, si no excel.lent, sí almenys de notable alt amb la presència d’un Vitalij Kowaljow poc cavernós però molt musical i amb domini del cant legato, indispensable en moltes de les seccions que Verdi serveix en safata en el seu primer gran rol per a baix.

Pendent encara del segon repartiment, aquest Nabucco sembla ser la tímida arrencada d’una temporada que ens reserva un plat fort davant d’un Benvenuto Cellini que –esperem- ens faci vibrar des de les butaques del Liceu.