19.3.15

DESASTRÓS "TRISTAN UND ISOLDE" AL LICEU



Una sensació de presa de pèl i d’indignació es va ensenyorir, la nit d'ahir dimecres, al Liceu, en el marc de la versió en concert de Tristan und Isolde propiciada a mitges pel teatre de La Rambla i per la temporada Ibercàmera.
Certament, la sumptuositat orquestral es va ensenyorir al Gran Tetre del Liceu en ocasió per la direcció de Valery Gergiev davant de l'Orquestra del Teatre Mariinky i del cor del coliseu barceloní. Ja des del preludi, el director rus va deixar clar que qui manava era ell i que el protagonista absolut de la vetllada seria la música wagneriana, servida amb el tremp la teatralitat i la sumptuositat que demana. Gergiev va oferir una versió lliurada a la causa, sense excessos ni histrionismes, però sí amb gran volada dramàtica. Amb tot, les promeses del primer acte es van diluir en un final del segon una mica confús. Al tercer, tot -insisteixo, a nivell orquestral- va millorar, encara que Gergiev tendeix a tapar les veus. De tota manera, el capítol orquestral a ser el millor de la vetllada, perquè el vocal va ser allò de donar gat per llebre.
La Isolda de Larisa Gogolevskaya va acusar un color massa canviant en els diferents registres, uns greus esqueixats i una emissió molt oberta i descentrada, tot i una expressivitat al primer acte molt d'acord amb la direcció de Gergiev. Però la seva és una Isolda impossible, mal cantada i mpitjot pronunciada. Robert Gambill va ser un Tristany correcte i polit al primer acte, molt just al segon i massa sofrent al tercer, amb una prestació vocal no sempre suficient i amb patiment inclòs en el quadre de Kareol. El naufragi es feia previsible després de la descomunal pífia que van ser els tres quarts d'hora de duet al segon acte.
Yulia Matochkina i Evgeny Nikitin encarnaven respectviament els rols de Brangäne i Kurwenal, amb interpretacions molt diferents: ella sòlida, efusiva i plenament imbuïda de l'estil que Wagner demana a la confident d'Isolda; un pèl descentrat Nikitin com a Kurwenal, amb intervencions molt, massa desiguals.
El paper de Rei Marke va ser assumit per Mikhail Petrenko, de noblesa suficient i bona línia de cant, subratlant el majestàtic dolor del personatge, tot i que no sempre amb la rotunditat exigida en el cos central del seu registre. Anecdòtic el Melot de Yuri Alexeyev i correcte el mariner de Dmitry Voropaev.
Bon paper el del cor titular del Liceu al llarg d'una vetllada que ens deixa les dents llargues davant d'una orquestra com la del Mariinsky, a anys llum de la nostra realitat orquestral, dins i fora del Liceu. Però que vocalment va ratllar la vergonya aliena. I una òpera no és tan sols una bona orquestra i un bon director. Crec que puc dir que ha estat el pitjor Tristany de la meva vida.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Uff, un Tristan und Isolde en versió de concert és durillo perquè manca l'ambientació que et posi en situació, perquè per a mi l'òpera apart de la música (primordial)és també la paraula (encara que amb alemany...) els decorats, el vestuari, la il.luminació, la actuació... el vei del costat; i aquest tot fa que puguis emocionar-te, gaudir de l'òpera. Ja sé que el Liceu quant la va programar estava en hores baixes...

6:33 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home