SIEGFRIED D'ALÇADA AL LICEU

De les quatre òperes que integren L’anell del Nibelung, Siegfried és la més complexa. Ho és en primer lloc pel tractament orquestral, eminentment simfònic, i que demana un treball molt acurat. Davant de l’Orquestra del Liceu, Josep Pons s’ha preparat a fons amb els seus músics. El tractament leitmotívic presentava un detallisme molt ben resolt per una fusta cohesionada, uns metalls més que suficients i una corda a la que tan sols li va faltar una mica més d’empast a la secció greu. Es podria observar que a Pons li va molt millor la feina de miniaturista més que no pas la del sentit narratiu global, però indubtablement aquest Siegfried és el millor dels títols wagnerians dirigits pel mestre de Puig-Reig al Liceu. Les esbroncades que va rebre al final dels dos primers actes responen tan sols a les obsessions personalistes d’algú entossudit a enfonsar el director titular de l’orquestra del Liceu. A fe que no ho aconseguirà.

La segona jornada de L’anell del Nibelung és igualment difícil pel tractament vocal, d’extrems, tant en personatges omnipresents (com el rol que dóna nom a l’òpera) com en els que apareixen en moments puntuals. Per primer cop al Liceu, i com es fa en teatres com la Bastilla de París o el mateix Festspielhaus de Bayreuth, la directora artística va sortir abans d’alçar-se el teló per donar la cara i anunciar que Lance Ryan, convalescent d’una grip, no podria assumir la part de Siegfried i que ocuparia el seu lloc Stefan Vinke, previst per al segon cast. El tenor alemany exhibeix un cant resistent, que va permetre-li arribar al final sense fissures. Certament, la veu és tímbricament poc heroica i la projecció –especialment al primer acte- va ser poc descarada, però en general va complir al llarg de cinc hores extenuants de representació. Irène Theorin va confirmar, a l’escena conclusiva, que és una Brünnhilde de referència. Un cant sinuós, amb domini de mitges veus en el passatge “Ewig war ich, ewig bin cinc” que va ser de matrícula d’honor al llarg de l’escena conclusiva.

Si dèiem abans que aquest Siegfried és el millor que ens ha brindat aquesta Tetralogia liceista, també ho és per part d’Albert Dohmen, un Wanderer/Wotan que marca territori des de la seva primera intervenció. Al tercer acte va mostrar inicialment signes de cansament, però de seguida el diàleg amb Erda i poc després amb Siegfried va confirmar el que ja sabem: el baix baríton alemany serà un Wotan per a la història. Precisament, Erda va ser assumit per una Ewa Podlés que comença a mostrar signes de decadència vocal amb pèrdua d’homogeneïtat en els diferents registres, però el rol tel.lúric que Wagner li reserva a Siegfried li permet algun altibaix que no desmereix una interpretació d’alçada.

Peter Bronder és un veterà i demostra que Mime és un rol que li va com anell al dit, tant escènicament com vocalment. En la línia d’alguns antecessors il.lustres que han assumit el paper del nan, Bronder reforça el cantó grotesc del repugnant personatge, en una opció que no sempre pot agradar però que, per als qui creiem que Mime no té la intel.ligència sagnant d’Alberich, ja ens està bé. Per al.lusions, aquest últim és interpretat al Liceu per un Jochen Schmeckenbecher complidor i sense que brilli especialment. Un cantant amb millor línia expressiva més que no pas canora, en tot cas. Notable, també, el Fafner d’Andreas Hörl, molt millor sense amplificació que no pas en els passatges que canta amb microfonia des de la suposada cova. Excel.lent, d’altra banda, la veu de l’ocell a càrrec de Cristina Toledo.

La producció que signa Robert Carsen, i que el dia de l’estrena no va comptar amb cap responsable a l’hora de les salutacions, continua fidel amb la seva idea de la destrucció paulatina de la naturalesa com a culpable de la caiguda dels déus. El fet de veure una òpera per temporada d’aquest Anell... fa que s’oblidin algunes idees exposades a Die Walküre i, sobretot, a Das Rheingold. Però també m’atreveixo a dir que aquest títol és, si més no en el terreny escènic, el millor dels vistos fins ara d’aquesta Tetralogia procedent de Colònia. Tot està molt ben explicat, amb un minuciós treball de caracterització de personatges i amb idees francament bones com tot l’acte primer, la cova i la mort de Fafner i l’escena final. D’altres poden ser més discutibles, com ara una Erda reduïda a dona de fer feines dels senyors del Walhalla.

Títol complex, en definitiva, però molt ben servit en un Liceu no precisament ple la nit de l’estrena i que encara reserva força entrades per a una òpera indispensable.