WAGNER DISSOCIAT AL LICEU

Confesso que sempre he sentit una profunda antipatia per l’Holandès. El trobo un perfecte aprofitat, un egoista recalcitrant, perfectament identificable amb l’egoisme de Richard Wagner que, com a home i com a artista, mai no va dubtar en erigir-se en un individualista sense escrúpols fins arribar a aconseguir el que volia. En aquest sentit, el protagonista de Der fliegende Holländer s’aprofita de la pobra Senta, una dona anul·lada pel seu pare, víctima de les cegues exigències d’Erik i, finalment, abocada a llançar-se al buit per culpa del mariner indòmit que va tenir l’ocurrència de blasfemar un Divendres Sant. Ja veus quina gràcia...

Disquisicions personals a banda, el muntatge que Philip Stölzl signa al Liceu, i originari de l’Òpera de Basilea, incideix precisament en la imatge de Senta com a vícima, i que projecta en la seva imaginació el seu particular relat amb ella i l’Holandès com a protagonistes. El recurs no és ben bé nou, i d’altres directors –ara penso en el formidable muntatge de Willy Decker vist al Liceu la temporada del darrer incendi- ja hi van insistir. Stölzl, però, rebla el clau de manera eficient reforçant el rerefons psicologista: incideix en la dissociació de Senta, una dona autodestructiva, que es refugia en les lectures i en la imaginació, que manté la nena que du en un cos adult, i que s’autoinfringeix mutilacions i lesions fins al suïcidi, després d’haver mort l’ancià amb qui el seu pare l’obliga a casar-se i que dista molt d’assemblar-se a l’Holandès dels seus somnis. Una personificació, en definitiva, del doble jo, proper a la histèria, la malenconia i a tota mena d’addiccions, i que el muntatge reforça amb l’omnipresència d’un quadre que mostra el món interior de Senta, com la Selma de Dancer in the Dark de Lars von Trier, quan imagina que la seva vida no és més que un musical.

La idea funciona, i la resolució plàstica –amb la magnífica escenografia del mateix Stölzl i de Conrad Moritz Reinhardt- contribueix a l’eficàcia del relat. Però hi ha alguns punts foscos o directament mal resolts: no convenç la tripulació de l’Holandès, morts vivents de cartró pedra i a mig camí dels Pirates del Carib o dels zombies del vídeoclip Thriller; tampoc satisfà el relat de l’interior del quadre a l’escena final, pedofília inclosa, discutible no tant per raons morals com per eficàcia dramatúrgica. Un muntatge, en definitiva, que contribueix a reforçar el cantó antipàtic del protagonista, però que aporta poc al que d’altres ja han dit sobre la quarta òpera de Wagner.

Direcció femenina i repartiment irregular

Un dels al·licients de l’espectacle era la direcció de la ucraïnesa Oksana Lyniv, jove directora que s’està fent un lloc en l’univers de les batutes operístiques, i que la temporada vinent estarà al capdavant de l’Òpera de Graz. Amb una orquestra ben engreixada, molt potent en la secció de corda –especialment la greu-, ben equilibrada en les fustes i possiblement un pèl estrident en els metalls, la lectura de Lyniv no sorprèn per un discurs nou, però sí que corre bé al llarg i ample de la partitura, amb moments molt agraïts per a la direcció com l’obertura o el cor amb què s’inicia el tercer acte. Cor, per cert, que a mans del titular de la casa torna a confirmar el bon estat de salut de les forces vives del Liceu, especialment la secció masculina de la massa coral.

El Liceu ha previst diversos repartiments per a l’ocasió –amb algun canvi d’última hora en el cas de la Senta prevista inicialment- i el de l’estrena incloïa tot un luxe com Albert Dohmen, a qui no descobrirem a aquestes alçades. El baix baríton alemany demostra en aquest nou paper que ens regala al Liceu que és actualment un dels millors ambaixadors de la causa wagneriana. Entén el personatge de l’Holandès, se’l fa seu amb la justa dosi de patetisme i d’autoritat i imparteix al llarg i ample de la partitura una lliçó magistral de cant i de presència escènica. Senzillament impecable.

La Senta d’Elena Popovskaya va tenir moments de tot. L’emissió és poderosa, l’expresivitat flueix, però la veu és poc interessant i les mitges veus són vacil:lants pel que fa a afinació.

Menys sort vam tenir amb l’Erik de Timothy Richards, amb una emissió de coll insufrible, irritant i fora d’estil. D’acord que es tracta d’un paper poc agraït, però no salvar el preciosisme melòdic del “Willst jenes Tags du nicht mehr entsinnen” del tercer acte és literalment un delicte.

Attila Jun va ser un Daland massa estentori i cridaner, sobretot al primer acte. Va guanyar al llarg dels dos següents, tot i que sense massa alegries en el conjunt de la seva prestació. Molt millors, en canvi, la Mary de la ja veterana Itxaro Mentxaka i el Timoner de Mikeldi Atxalandabaso.

En conjunt, doncs, un cast força irregular tot i el bon nivell musical aconseguit per la direcció d’Oksana Lyniv. Sens dubte, ella i Dohmen són els principals atots i atractius d’aquest muntatge, recomanable tot i algunes reticències. Al Liceu fins el 28 de maig i al llarg de set funcions més.