IL RE PASTORE S'ESTRENA ESCENIFICADA A CATALUNYA

Hi ha diversos motius per aplaudir l’esforç d’AMARESC (Amics de la Música i les Arts Escèniques de la Catalunya Central) i de la Xarxa de Músiques a Catalunya invertit en el muntatge d’ Il re pastore: en primer lloc, muntar una òpera; en segon, presentar-ne una allunyada de les convencions i presentar un dels títols menys prodigats de Mozart, el mateix que d’aquí a pocs dies inaugurarà el Festival de Salzburg; en tercer lloc muntar l’ espectacle descentralitzat de les grans capitals i en un espai a l’aire lliure (opció sempre arriscada), en aquest cas Oller del Mas, masia a la vora de Manresa, el pati de la qual resulta molt apta per a la música de petit format; i finalment (però no per això menys important, apostar per un equip de joves cantants, molt competent en el seu conjunt.
L’any 1992, els Amics de Mozart de Barcelona van estrenar a Barcelona Il re pastore en versió de concert. Ara, gràcies a la proposta escènica del crític Roger Alier, hem pogut veure l’òpera escenificada. La dramatúrgia d’Alier accentua la ridiculesa d’Alexandre el Gran amb notes de mesurada ironia i en el marc d’un espectacle de recursos modestos pero eficaços, senzill i digne, en definitiva.
Davant de l’Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu, Gueràssim Voronkov va oferir una lectura plana i superficial de la partitura. L’orquestració d’Il re pastore no té la densitat de les òperes de maduresa de Mozart, però precisament els seus diàfans pentagrames requereixen una mica més de cohesió i no aquells sons esfilagarsats que vam sentir, qui sap si per manca d’assajos. De fet, els efectius de l’orquestra són bons, com vam poder observar en el passatge per a violí obligat de l'ària “L’amerò sarò costante” a càrrec de la concertino, Katia Novell.
Maite Alberola va ser un Aminta de ple en estil. La soprano valenciana aplega bon gust i musicalitat i, diguem-ho sense embuts: ha nascut per cantar Mozart. Van haver-hi bons moments en l’Elisa de María Hinojosa, potser massa oberta en l’emissió dels sobreaguts, però amb les agilitats impecablement resoltes. Podem dir el mateix del tenor Marc Sala, Agneore de timbre grat i bones maneres. Marta Valero va complir com a Tamiri, al costat del passable Alessandro de Xavier Fernández, un mica engolat en algunes intervencions.
Es van oferir els recitatius secs en català, mantenint l’italià original en àries i concertants. Opció legítima (tot i discutible), però que complia amb l’objetiu que a Catalunya s’hagi vist escenificada l’última òpera que Mozart va escriure per a Salzburg, amb tan sols dinou anys. L’espectacle girarà arreu de Catalunya fins al desembre, tot i que en versió per a piano i violí. Si el pesqueu, aneu-lo a veure.