QUATRE LLIBRES RECENTS SOBRE ÒPERA

Ara que se'ns estoven els cors, i que les butxaques semblen igmorar que això de la crisi és molt més seriós del que ens pensem, invertir en cultura pot ser una bona cosa. I en llibres sobre el que ens agradi. Per exemple, sobre òpera. I hi ha prou coincidències al mercat per fer una bona tria.

Duxelm continua amb la col.lecció de volums del professor Pere Albert Balcells sobre Mozart. Ara és el torn d'Escoltar el Così fan tutte de Mozart, amb el mateix rigor, serietat i utilitarisme que els volums anteriors dedicats a Le nozze di Figaro i Don Giovanni: traducció del llibret al català i comentaris musicals, tan exhaustius com assequibles per al lector "profà" o fins i tot introduït en la matèria. I, a més, escrit en un català "del que ara es parla" -com deien abans-, això és assequible però ric en adjectivacions, perfectament ajustades al contingut analític del text.

Alianza Editorial ens regala dues alegries en forma de llibres que, de fet, no són estrictament novetats. Comencem per la reedició de La experiencia de la ópera de Paul Henry Lang, complementat ara per una discografia seleccionada pel crític musical Arturo Reverter. El volum, que compta amb traducció de Juan Mion Toffolo, és una introducció senzilla a la història i la literatura operística. Això és el que diu el subtítol, tot i que en realitat la cosa és molt més complexa, ja que Lang exposa el text amb comentaris especulatius sobre els compositors, les escoles i els períodes seleccionats, des de Gluck fins a Menotti. Certament, no hi ha les camerates florentines, ni l’òpera barroca italiana ni la tragédie lyrique... ni John Adams. De fet, Lang va recopilar i arranjar alguns articles publicats al The New York Herald Tribune entre 1954 i 1963.

Un tercer volum, preciós, és El perfecto wagneriano de Georg Bernard Shaw que ens arriba en edició crítica i traducció d’Eduardo Valls Oyarzun, que explora les arrels del wagnerisme a Anglaterra en el context que Shaw va escriure el seu lúcid i sarcàstic assaig, que fins ara coneixíem en edició castellana gràcies a un llibret d’Edicions L’Holandès errant, mal traduït i incomplet. Ara, Alianza ens permet accedir al text de Shaw amb les notes de Valls Oyarzun i amb l’apèndix sobre el wagnerisme, extret de La serenor en l’art de l’escriptor irlandès. El perfecto wagneriano és una diatriba contra el wagnerisme entès com a religió, i assenta les bases d’una interpretació sòcioeconòmica de L’anell nibelung, amb referències al marxisme. Una lectura de la tetralogia wagneriana de la que, sens dubte, va prendre bona nota Patrice Chéreau quan va muntar el seu escandalós i ja clàssic cicle de L’anell a Bayreuth el 1976: no deu ser casualitat que la portada del volum inclogui una fotografia del controvertit espectacle.

I finalment, ens referirem a Las mujeres y la ópera d’Hélène Seydoux amb traducció de Luisa M. Anzola de Lara i que edita Leo. Es tracta d’una obra publicada originàriament el 1984. Desigual en forma i contingut, té l’avantatge de ser una obra lliure pel que fa a la tria dels períodes, òperes i personatges escollits. Potser això és el que justifica que hi hagi un ampli capítol dedicat als personatges masculins ímtimament lligats a les dones, com ara Don Joan. O que el capítol central i principal de l’obra es centri tan sols en tres personatges femenins: Carmen com a model de llibertat, Electra com a model polític i Ariadna com a model sentimental, amb un pes específic, com es veu, per les òperes de Richard Strauss. Més discutible és el capítol dedicat als compositors i la feminitat, que camina per vies excessivament subjectives en la seva interpretació. Però cal insistir: ens trobem davant d’un assaig, cosa que dóna llibertat a la forma i els continguts d’un llibre al que sovint caldrà assistir per a consultes que ajuden a confrontar parers determinats sobre un aspecte essencial en l’òpera: el paper de la dona.