21.12.11

LINDA DE VEUS

Hi ha òperes de grans dificultats, però que compensen. No crec que això passi amb Linda di Chamounix, un títol de Donizetti força ingrat per diversos motius: la història és impossible, el llibret nefast, el to a mig camí entre el drama i la comèdia vaudevilesca, i la música una barreja que espigola aquí i allà la bateria de melodies que precedeixen la que seria la primera òpera vienesa del músic de Bèrgam.
Sabem que aquesta obra era un caprici de Juan Diego Flórez, que volia debutar el paper de Carlo. I ho ha fet a Barcelona, una ciutat on Linda di Chamounix s'ha vist ben poc (l'última vegada, el 1999, en versió de concert i també per un caprici d'Edita Gruberová). S'ha de reconèixer, en tot cas, que les veus han salvat una nit que, de no tenir un pòquer d'asos, hauria estat de passa-que-t'he-vist.
Emilio Sagi, com sempre intel.ligent i sense complicar-se la vida, ha volgut buscar, entre l'atemporalitat escènica, l'evocació de les esfumatures del cant donizettià amb espais que evoquen més que no pas subratllen. Això sí, amb alguns tòpics que comencen a ser denunciables, com la neu en interiors o la inevitable càmera fotogràfica al final.
Dèiem que les veus han salvat la nit. I quines veus! Diana Damrau, exquisida Linda, es reservava una mica durant el primer acte, per donar-ho tot al segon i per fer enfollir (mai millor dit) al tercer. El vibrato, que hi és, no impedeix gaudir d'una interpretació matisada i pulcra i d'una musicalita al servei del que és aquesta òpera: belcanto pur. Tres quarts del mateix podem dir del Carlo de Juan Dieglo Flórez, si bé la fredor és ostensible en el cant del peruà. Un cant net, pur i natural, això sí, ben dit i impecablement projectat.
Excel.lent Pierotto de Silvia Tro Santafé, exquisida i sensible en les cançons que evoquen aires insofriblement tirolesos; i, per completar la jugada mestra, el segur Prefecte de Simón Orfila, pulcre, net i valent en totes les seves intervencions.
A més distància, l'Antonio de Pietro Spagnoli i el Marquès de Bruno de Simone, dos cantants de timbre poc grat i que particularment mai no m'han fet el pes. Ja sé que és qüestió de gustos però, que voleu que us digui...
Un complidor Marco Armiliato ha fet el que ha pogut per defensar davant d'un cor desigual i una orquestra complidora una partitura que, sincerament i malgrat el gran desplegament vocal d'aquesta nit d'òpera al Liceu, faria bé de dormir el son dels justos...

5 Comments:

Anonymous Marc said...

Com es nota que no t'agrada gens Donizetti! jajaja!

12:40 a. m.  
Anonymous Ana Cynthia said...

Gracias por ponerme sobre aviso... no le diré a Diego que es tremendamente mala la ópera que vamos a ver, ja.

9:30 a. m.  
Anonymous José Luis Bruned said...

Estic totalment d'acord amb tu Jaume; fins i tot he donat el abonament a una amiga comuna i per compensar-ho he anat a Madrid a veure la Lady Macbeth de Shostakòvich, que ha estat increiblement fantátic. Dons a mi Doniceti tampoc m'agrada

12:02 p. m.  
Anonymous Rosa said...

Quins sacrificis s'han de fer per l'òpera!!! Tot sigui per la gran Damrau!!!

11:02 p. m.  
Anonymous lluis said...

vaig anar anit, amb el segon repartiment, i com diu Rosa, quins sacrificis!!! l'òpera es molt i molt sosa però hi vaig anar per escoltar a Mariola Cantarero, per a mi que soc un aficionat, m'agrada molt, i ahir vaig trobar que va estar sublim i també em vaig trobar amb la grata sorpresa d'Ismael Jordi, un tenor jove que no havia escoltat, i com dic em va sorprende molt gratament, i a tot el públic ja que va tindre una gran obació al final.

10:34 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home