23.3.13

"BUTTERFLY" TORNA AL LICEU



Ha tornat al Liceu el muntatge de Madama Butterfly dirigit escènicament per Moshe Lieser i Patrice Caurier. Es tracta d'una coproducció entre el Covent Garden i el teatre barceloní, on va aterrar el 2006. Recordo que en el seu moment va ser un espectacle que no em va agradar. Vist ara, i tenint en compte les referències al teatre Nôh i Kabuki, m'hi he sentit més còmode, si bé l'eufemisme "minimalista" jo el canviaria per l'expressió "de mínims". Tal és la solució escènica doptada al llarg d'un muntatge que no passa de correcte, i que -això sí- explica prou bé la desgraciada existència de Cio-Cio San.
També tornaven al Liceu la soprano xinesa Hui He i el tenor italo-francès Roberto Alagna, respectivament Cio-Cio San i Pinkerton. He, còmoda escènicament i segura en els moments enèrgics del rol titular, no ho està tant en els passatges més lírics i volàtils: una afinació dubtosa va presidir la seva intervenció fora d'escena i les inflexions pròpies de la joveneta de quinze anys que es presenta amb tota la seva innocència davant de l'entomòleg Pinkerton. Amb tot, s'ha de reconèixer que la seva prestació va anar a més, amb un final convincent, tot i que no especialment generós en emoció i esquinçament. Per la seva banda, Alagna va ser un Pinkerton pletòric, radiant i lluminós. Mai no serà un tenor verista, però Butterfly tampoc és una òpera totalment adscribible a aquesta escola perquè, com La bohème, té aires netament impressionistes, que evoquen més que no pas descriuen. Al respecte, val la pena citar les paraules de el seu moment Paul Henry Lang incloses a La experiencia de la ópera, "Puccini va arribar a utilitzar algunes melodies japoneses, però mai, ni per un sol moment, no va renunciar a les seves arrels; encara que soni a japonès, és a dir, a exòtic, és l'exotisme que un occidental crearia per al seu ús personal". És a dir, no hi ha una voluntat explícitament verista (llegeixi's realista) sinó d'arrels encara ancorades al romanticisme pel seu subjectivisme, però també impressionista pel seu caire evocatiu. Tornem, però a Alagna, perquè l'antipàtic rol d'oficial de la marina nord-americana li escau a la perfecció -si més no en el moment actual de la seva carrera-, perquè el tenor italo-francès (o franco-italià, com vulgueu) sap minimitzar les limitacions del registre agut -que hi són- amb dosis de gran intel.ligència i d'una musicalitat més que evident.
Debutava al Liceu el baríton Giovanni Meoni, que va tenir al seu càrrec un Sharpless de veu opaca que va resultar del tot anodí. Certament, el paper no és dels més lluïts de l'òpera, però no crec que Meoni sigui la millor opció, sobretot tenint barítons de casa que se'n podrien sortir molt millor. Un cop més i com sol ser habitual en les seves actuacions al Liceu, Jossie Pérez va complir i prou com a Suzuki, al costat d'un bon planter de secundaris, començant pel Goro de Vicente Ombuena, que van fer la resta en una nit de bon regust operístic.
També es presentava per primer cop al Liceu José Miguel Pérez-Sierra davant de l'orquestra titular. Va haver-hi excés de decibelatge al primer acte, tot i el bon paper de fossat i del cor, al servei d’una pàgina immarcessible del repertori operístic italià.

3 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Hola Jaume, vaig tenir la sort de poder anar al assaig general del segon repartiment de la Madame B que avui es representa, en faràs també la crítica, oi? val la pena
de veure-la i escoltar-la per l'Ermonela Jaho, la Gemma Coma-Alabert, per l'Angel Odena i Jorge de León i tots els altres intèrprets, "Chapeau". No es desmereixia en res del primer repartiment, crec jo. Mae

11:45 a. m.  
Blogger Teresa said...

Jo vaig sortir força decebuda d'aquesta Butterfly, encara que, en realitat tampoc n'esperaba molt. L'Alagna va estar molt bé, és un rol que li escau a la perfecció i, com dius, té una musicalitat i també una professionalitat i entrega que, malgrat que pot ser cert que no va assajar gaire, fan que brodi el paper i sigui realment convincent. Només una mostra, en un moment que ell no pot lluir musculs a escena (sempre ha de trobar una excusa per a sortir en samarreta!): el moment final on ell crida "Butterfly, Butterfly" fora d'escena. La seva veu contenia una emoció i una intensitat transbalsadores.
Tot això, contrastant amb la fredor de Hui He. Ella és deu saber el paper de memòria, no la conec, però ben segur que s'ha fet un tip de fer Butterflys per tot el mon. Técnicament no va ser perfecta, pero aquest no va ser el principal problema. A part d'una bastant deficient pronuncia de l'italià, no tranmetia absolutament res. Com pot ser una Butterfly que no et conmogui? Jo (mal fet) només feia que imaginarme si a l'escenari hagués estat la Gheorghiu enlloc d'ella.
Com diu el comentari anterior, estic bastant segura que el tandem Jaho-De León será bastant millor, ja haguessin pogut posar-la a ella amb l'Alagna, per a l'estrena!

11:09 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Hola Jaume, felicitats per la crònica, coincideixo en tot el que has dit, jo sí que vaig sortir satisfet de la representació del dijous, considero que va ser una bona versió d'aquesta òpera maravellosa.

Josep M.

7:43 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home