UNA HISTÒRIA DE L'EAST SIDE AL LICEU

La posada al dia amb el repertori operístic del segle XX al Liceu havia de passar forçosament per Kurt Weill, de qui el 1971 el teatre barceloní va presentar una sonada posada en escena de Mahagonny, amb llibret de Bertolt Brecht. Street Scene, estrenada el 1946, pertany al període nord-americà del músic alemany i la seva estrena a nivell estatal arriba ara, des d’un Liceu que s’hauria de plantejar repescar més repertori d’Estats Units, com ara Porgy and Bess de George Gershwin o Vanessa de Samuel Barber. Per no parlar de la divertídissima The Ghosts of Versailles de John Corigliano o Doctor Atomic de John Adams. De fet, si les tisorades no ho impedeixen, sembla que d'aquí a dues temporades tindríem West Side Story a l'estiu. We'll see...

El cas de Street Scene és peculiar, perquè no està clara la seva tipologia com a gènere: a mig camí entre l’òpera i el musical, conté tanmateix molta de la millor música que Kurt Weill crearia al llarg de la seva vida. Un músic a qui no li importava la posteritat, que confessava no reconèixer la diferència entre música bona i dolenta, tot i reconèixer que Street Scene seria considerada, en un futur, la seva millor obra. Un judici difícil d'emetre, coneixent com coneixem gran part de l'obra del músic alemany, amb obres tan suggerents escrites a una banda i l'altra de l'Atlàntic. Tanmateix, és ben cert que Street Scene és una obra que destil.la saviesa i mestratge, en la mateixa línia d'un Porgy and Bess, sene anar més lluny. Weill hi mostra l'assumpció dels nous llenguatges musicals arrelats ja als Estats Units, amb les incursions del blues i del jazz, però també les pulsions rítmiques d'ascendència stravinskiana assumides per Gershwin o Copland. Sense oblidar el verisme puccinià (de fet, Street Scene és un fresc d'aires netament veristes ambientat en ple New Deal) o l'atonalisme primigeni d'un Richard Wagner. Obra eclèctica i unitària al mateix temps.

La coproducció d’aquesta peça fonamental de la música nord-americana del segle XX s’ha estrenat ara a nivell estatal a càrrec de dues companyies britàniques (The Opera Group i el Young Vic de Londres), amb l’al.licient de comptar entre els seus membres amb l’empenta i el tremp necessaris per dur a terme una empresa gens fàcil, ateses les dificultats d’una partitura eminentment coral. L’homogeneïtat va presidir la funció, sense veus que excel.lissin però amb alguns noms francament destacables, com els de Sarah Redwick, Susanna Hurrell o Kate Nelson. Tot plegat amb l’afortunada i reeixida intervenció del Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya i amb el cor i l’orquestra del propi Liceu. La formació instrumental, reduïda i ubicada dalt de l’escenari (i amb el fossar habilitat per a un sector de públic) va complir amb escreix, si bé li va faltar el swing necessari per dur a terme un repertori d’aquestes característiques amb propietat i coneixement de causa. Val a dir que no hi va ajudar la direcció, complidora i prou, de Tim Murray.

Malgrat l’àgil moviment escènic de la producció signada per John Fulljames i ben coreografiada per Arthur Pita .sensacional el ball de Dick i Mae al primer acte-, l’espectacle és pobre visualment parlant, amb una escenografia reduïda a dos grups d’escales, que emulen les entrades de les cases de l’East Side de Manhattan on transcorre l’acció. Quatre peces de roba estesa i, això sí, l’excel.lent il.luminació de Jon Clark, van fer la resta al llarg de tres hores de (bona) música contagiosa.