"MOSES UND ARON", EN CATALÀ

Estem d’enhorabona perquè Fragmenta Editorial ens regala un volum preciós, la traducció al català de l’òpera d’Arnold Schönberg Moses und Aron amb els seus tres actes, fins i tot l’últim, mai no musicat pel compositor vienès. Però aquest llibre és molt més que això, perquè les 195 pàgines inclouen un estudi introductori de Lluís Duch, teòleg, antropòleg i monjo de Montserrat, i encarregat de la traducció al català. Josep Barcons, músic, llicenciat en humanitats i periodista musical que està redactant una tesi doctoral sobre Moses und Aron, col.labora en aquesta edició, que el dijous 13 de desembre a les 19'30 serà presentat a la seu que la llibreria La Central té al carrer de Mallorca de Barcelona.

En el pròleg, Duch parla que vivim en una “crisi de la paraula humana”. I la dualitat entre paraula i imatge és un dels eixos clau de l’òpera. El monjo montserratí escriu: “la crisi gramatical dels nostres dies –que, com tota crisi gramatical, posseix quelcom d’’idolàtric’- queda, almenys al.lusivament, molt ben descrita i interpretada per l’incomparable text d’Arnold Schönberg, perquè l’art –l’art autèntic- ‘sempre diu alguna cosa que en ser dita va més enllà del seu aquí i ara’”, en al.lusió a unes paraules de Theodor W. Adorno citades per l’estudi sobre Schönberg escrit per Jordi Pons (Acantilado). És en aquest sentit, que Moses und Aron segueix vigent en els temps de crisi (no tan sols econòmica, sinó també lingüística i de valors) i resulta  una òpera d'una eloqüent actualitat.

Tanmateix, sempre he pensat que resulta contradictori que l’obra de què parlem sigui una òpera, que és un espectacle merament visual. Schönberg no confiava en la seva escenificació (es va estrenar en versió de concert el 1954, tres anys més tard de mort del compositor) i va voler que fos una obra de reflexió introspectiva, allunyada de tota connotació icònica. I, amb tot, és una òpera, que el compositor va deixar inacabada després del segon acte, quan la música subratlla la darrera frase, que Moisès pronuncia –com la resta de l’obra- en sprechgesang: “O Wort, du Wort das mir fehlt!” (“Oh paraula, tu paraula que em manca!”).

Sigui com sigui, estem davant d’una obra autobiogràfica. De fet, l’antropologia i la psicoanàlisi, sempre que s’han apropat a la creació artística, mai no han deixat de vincular-la a la biografia i a les circumstàncies personals de l’autor que hi ha al darrere. I el mateix Schönberg, en una adreçada al seu deixeble Alban Berg, i citada en l’estudi introductori d’aquest volum, confessava que “Tot el que he escrit té una semblança amb mi mateix”. I Marc Kerling, especialista de Moses und Aron, coincideix en el seu estudi amb aquesta apreciació.

L’historiador israelita d’origen alemany Gersohm Scholem va deixar escrit que “el veritable llenguatge no pot ser parlat, de la mateixa manera que l’absolut concret no pot ser acomplert”. Per tant, i centrant-nos en aquesta òpera, crucial per entendre artísticament –i no tan sols artísticament- el segle XX, podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que la música ens pot acostar al veritable.