RUSALKA O VODNÍK?

No cal dir-se Bruno Bettelheim, cèlebre estudiós de la psicoanàlisi que va aplicar-la als relats infantils, per deduir que, en els contes de fades, hi ha molt més d'inconscient que no pas de conscient. I en el cas de la Sireneta d'Andersen, una de les fonts per a la Rusalka de Dvorák, la cosa resulta bastant evident. Així ho explora i ho explota Stefan Herheim en un muntatge molt potent, de gran força visual, les claus del qual són difícilment desvetllables en una primera vetllada. 

Com passa amb el seu contundent i definitiu Parsifal a Bayreuth, l'espectacle sobre l'òpera txeca assoleix grans nivells de relectura, tan discutibles com es vulguin, però incontestables. Dic "espectacle sobre" perquè -i aquí hi ha per a mi l'únic desacord amb el director noruec- falta massa material musical al tercer acte. D'altra banda -heus aquí el cop de geni-, un es planteja fins a quin punt la protagonista de l'òpera és l'ondina Rusalka o bé Vodník, el geni de les aigües i pare de la sirena. Herheim, amb al.lusions evidents a l'univers freudià, no dubta gens a proposar aquesta segona opció, amb elements com ara el sentit de culpa, l'incest i el crim que acaben donant una coherència paradoxal a les darreres frases de Rusalka: "Pel teu amor, per la teva bellesa,/ per la teva passió humana i efímera,/ per tot el que ha causat el meu maleït destí,/ oh, ànima humana, que Déu tingui pietat de tu!". Unes frases adreçades al Príncep, personatge que en aquest muntatge és al mateix temps Vodník, que mira enrere, cosa que altera la cronologia linial de l'òpera. Tot plegat amb, repeteixo, una inusitada força visual, de la que sobra la sortida de figurants per la platea del teatre, amb invitació inclosa a fer ballar alguns espectadors. No sé si alguns d'ells van ser els artífexs de la protesta (a parer meu del tot injustificada), però un cop més l'esperable divisió d'opinions va marcar el final de la vetllada. I això que l'òpera de Dvorák no és especialment coneguda pel púiblic del Liceu, que tan sols l'ha programada en dues ocasions, l'última de les quals el 1965.

Bon nivell musical

Una òpera com Rusalka, de gran bellesa i originalitat musical tot i l'evident ressò wagnerià, es defensa inapel.lablement si davant hi ha una gran batuta orquestral. I la d'Andrew Davis ho és. A mesura que avançava la funció, hom s'adonava que el desmenjament inicial del fossat va anar cedint a l'empast, el detallisme i la sumptuositat sonora que el director anglès va saber donar a la partitura, amb moments de gran emoció com la gran escena de Vodník al segon acte. La bona resposta de l'orquestra no va ser la mateixa per part del cor, la secció femenina del qual va acusar algunes estridències. En canvi, alguns membres de la masculina es van significar en les breus però incisives intervencions del segon acte. 

Com sol passar massa vegades, alguns dels protagonistes van anar de menys a més, cosa que no sempre va permetre'ls un lluïment ple en moments esperats de la partitura per la seva celebritat. És el cas de la invocació a la lluna de Rusalka, que Camilla Nylund va administrar amb bon gust però amb excessiva prudència. El tercer acte, en canvi, va permetre que la soprano finesa lluís un estat vocal pletòric gràcies a un timbre homogeni. El volum de la veu no és gran cosa, però l'entesa amb Davis (que mai no tapava les veus) va funcionar, de manera que es pot dir que el debut de la Nylund al Liceu l'ha deixada amb el llistó ben alt. Aquesta homogeneïtat no és la que exhibeix Ildikó Komlósi, massa estrident en els aguts, estellada en el registre greu i en general poc convincent com a Jezibaba, tot i una prestació actoral de primera categoria. La tercera en discòrdia en l'apartat femení era Emily Magee, correcta i complidora en la pell de Princesa estrangera, amb tota la mala bava necessària però sense un excés de brillantor.

Günther Groissböck va defensar amb bons arguments la part de Vodník, realçada gràcies al muntatge de Herheim i omnipresent al llarg de l'espectacle. Estem davant d'un cantant de veu important, encara que un prefereix veus de greus més rotunds per al geni de les aigües. Qüestió de gustos, ja ho sé. Com també ho és l'apreciació de Klaus Florian Vogt, un Príncep massa alleugerit pel timbre peculiar del tenor alemany, que demana un lirisme més pronunciat.

El trio de nimfes va funcionar gràcies a l'excel.lència de les tres artistes que les assumien (Vanessa Goikoetxea, Young Hee Kim i Nona Javakhidze) en el context d'un espectacle que s'ha de veure com a mínim una segona vegada per acabar-ne de copsar la grandesa i genialitat, tot i el seu cripticisme i algunes solucions tan discutibles com valentes i arriscades. Ningú, penso, se l'hauria de deixar perdre.