"IOLANTA" O MOLT MÉS QUE UNA DIVA

Tot i saber que davant d'un Valery Gergiev encapçalant l'equip del Mariinski les garanties de qualitat estaven assegurades, tenia la lleugera sospita que la vetllada d'ahir al Liceu seria la gran nit d'Anna Netrebko. No cal dir que ho va ser en gran mesura, però l'encert d'aquesta Iolanta ha estat presentar un equip compacte, d'excel.lència provada i de resultats inequívocs.

Els al.licients d'aquesta versió en concert eren diversos, En primer lloc, sentir en directe una obra com Iolanta i que tan sols havia escoltat en disc. Amb la seva darrera òpera, Txaikovski s'endinsa en els camins d'un incipient simbolisme que, de no esdevenir-se la tràgica mort del compositor, l'hauria pogut dur per viaranys estèticament molt interessants. En tot cas, l'encís de la partitura no ens va fer enyorar-ne la versió escenificada, en gran part gràcies a la tasca de Valery Gergiev. Aquest era el segon dels al.licients per ser ahir al Liceu: el carismàtic director rus, profund coneixedor d'aquest repertori, l'aborda sense complexos, emfasitzant el dolor subjacent a una pàgina que faria les delícies de més d'un psicoanalista. I ho pot fer davant d'un cor i d'una orquestra que, tot i el gest sempre incomprensible de Gergiev, desplega un devessall sonor compacte i elàstic a la vegada, d'extrema pulcritud.

Les ganes d'escoltar Anna Netrebko en el seu debut a Barcelona eren moltes. A banda de les gravacions en disc i DVD, he tingut la sort de sentir en directe la soprano russa en quatre ocasions i sempre m'ha convençut al 100%, en un repertori que sap escollir intel.ligentment. Darrerament, he volgut sentir-la de nou en algunes de les gravacions que, molt jove, va fer amb la gent del Mariinski, d'on va sortir gràcies a l'empenta de Gergiev. Per a la soprano russa, aquesta Iolanta deu suposar un retorn a les arrels, que no ha oblidat. Però ha estat un retorn des de la saviesa, cosa que fa que la interpretació del rol titular sigui molt més interessant. La veu d'Anna Netrebko, rica en harmònics, és bellíssima, homogènia, generosa. Diva divíssima i amb carisma evident, és conscient que acapara totes les mirades dels espectadors. Però -i en això una versió en concert deixa les coses al despullat- sap escoltar els seus companys, s'implica en la tasca de conjunt i mai no busca la individualitat per sobre de la col.lectivitat. Potser perquè -almenys ahir- sabia que qui manava eren el director i la partitura.

Fins aquí, els al.licients "avant la lettre". Però resulta que vam tenir la sort de gaudir, a més del que acabo de comentar, d'un equip de primera categoria, amb cantants excel.lents, especialment els encarregats d'assumir les parts de Rei René i de Vaudémont. Sergei Aleksashkin és un baix de la vella escola, de timbre típicament eslau. El dolor va impregnar la seva interpretació del monarca pare de Iolanta en una prestació d'altíssim nivell; el mateix podem dir del tenor Sergei Skorokhodov, Vaudémont lliurat a la causa. El domini del cant lligat i la bellesa tímbrica van estar a l'alçada de les circumstàncies, tot i un agut compromès inicialment mal col.locat en el duet amb Iolanta. Notables l'Ibn-Hakia d'Edem Umerov, la Marta de Natalia Yevstafieva i el Bertrand de Yuri Vorobiev i molt correctes el Robert d'Alexander Gergalov, l'Almeric d'Andrei Zorin i la Brigitta i Laura d'Eleonora Vindau i Anna Kiknadze respectivament.

Una gran nit d'òpera russa, en definitiva.