21.4.13

L'ANELL COMENÇA A FORJAR-SE AL LICEU


El professor Bryan Magee és autor d’un estudi impagable, Wagner and the Philosophy (Penguin, 2000), crucial per entendre les contradiccions i les coherències d’un ésser paradoxal com Richard Wagner. El llibre desvetlla aspectes molt interessants que expliquen el perquè i el com de les arrels més variades, així com l’evolució del pensament en l’obra wagneriana. Molt més assequible, Aspectos de Wagner, del mateix autor, ha estat recentment publicat a Acantilado amb traducció de Francisco López Martín. M’atreveixo a dir que, tot i la seva brevetat, és un dels llibres de l’any en matèria wagneriana i tothom qui conegui Wagner o qui vulgui aproximar-se’hi trobarà sucoses pàgines, algunes fins i tot obertes a la polèmica, com el segon capítol, sobre les relacions entre Wagner i el judaisme.

El repte del director
Serveixi aquest preàmbul per introduir Magee, que en el capítol cinquè de l’edició castellana d’Aspects of Wagner, dedicat a la interpretació diu que les òperes del mestre alemany demanen del director d’orquestra “un control absolutamente extraordinario de la estructura. No sólo debe tener un dominio firme de esos enormes conjuntos (...), sino también del detalle, para relacionarlo con el conjunto sin sacrificar nada de él y mostrarlo como algo interesante, expresivo, hermoso en sí mismo, y, al mismo tiempo, como parte orgánica de la estructura” (p. 72). Si això no passa, la direcció d’una òpera wagneriana acaba sent una “sucesión de episodios hermosos” (Íbid.). Més endavant, Magee afirma que “Hay que interpretar la música de Wagner con rotundidad, pero también con claridad interna” (p. 78).
Josep Pons sembla haver assumit part de les dues constants que Magee exposa en el seu assaig, però és evident que li queda molt camí per recórrer. Crec que té clara l’estructura del que és L’anell del Nibelung. I que ha explorat el preciosisme de molts dels seus fragments. Però de moment no sembla oferir-los com un tot, tancat en si mateix, orgànic i, en el cas de L’or del Rin, germinal del que s’esdevindrà en les tres successives jornades que s’ofereixen després del pròleg. És clar que caldrà veure com evoluciona la direcció de Pons al llarg de les tres òperes següents, però quan es representi El capvespre dels déus, el 2016, aquest Or del Rin quedarà ja lluny. No em sembla, per tant, gaire recomanable separar en quatre temporades aquest Anell, quan l’opció més plausible hauria estat, si no oferir-les totes quatre en un sol any, sí fer-les de dues en dues. Donem-li, per tant, una oportunitat al mestre de Puig-Reig per veure com va resolent el laberint orgànic que és la Tetralogia. Una cosa sí sembla clara: Pons ha estudiat a fons, ha treballat de valent i té algunes coses clares, si bé poguem discrepar d’algunes d’elles. Per exemple, l’excessiva transparència i l’aprimament d’alguns passatges, que demanen més contundència –això no vol pas dir més volum-, més agressivitat i més mala bava: Wagner no és Debussy, i l’excés de preciosisme en alguns passatges resultava sobrer. Deixant de banda, és clar, que l’orquestra del Liceu ha de treballar més (molt més) per oferir sons tan pretesament espuris. Dissabte a la nit, les errades dels metalls i la poca presència de la corda (violins primers i segons) fan pensar que s’ha d’assajar i preparar molt més l’engranatge orquestral per abordar satisfactòriament l’univers de L’anell del Nibelung.

Reptes vocals
Pons no sempre va controlar satisfactòriament un volum que, ocasionalment, va tapar alguns cantants. Per bé que el nivell vocal conjunt no va passar de mig al llarg de les dues hores i mitja de representació. I això que alguns intèrprets van excel.lir sense discussió: excel.lència de Kurt Streit, Loge sinuós i emfàtic, clarament ressentit i vocalment impecable; excel.lència d’Ain Anger, Fasolt rotund i cavernós, dúctil i patètic en el seu desesper davant la pèrdua de Freia; excel.lència d’Ewa Podlés, Erda tel.lúrica de veu gairebé inhumana. D’altres cantants van estar vorejant el notable alt, començant per dos “gats vells” en les seves interpretacions d’Alberich i Wotan, respectivament Andrew Shore i Albert Dohmen. Shore, maliciós, punyent i expressiu; Dohmen, conscient de la condició majestàtica del pare dels déus, tot i que els aguts comencen a ser compromesos; notable alt igualment per a la Fricka autoritària de Mihoko Fujimura, el Fafner d’Ante Jerkunica, el Mime de Mikhaïl Vekua o les tres filles del Rin (Lisette Bolle, María Hinojosa i Nadine Weissmann); i finalment suficiència (el Froh de Marcel Reijans) i mediocritat (el Donner de Ralf Lukas i la Freia d’Erika Wueschner).

Repte escènic
La producció de Robert Carsen, procedent de Colònia, explora aspectes que sumen idees de produccions anteriors, des del mític Anell del binomi Chéreau/Boulez fins al de Padrissa/Mehta, passant pel de Holten/Schönwändt, entre molts altres. Vull dir que hi ha conceptes dramatúrgics que no són nous: la lluita de classes, la militarització totalitària dels déus, la contaminació del riu, l’agressió contra la naturalesa per part de Wotan... aspectes que fins que no haguem vist sencer el cicle no acabaran de fer-nos entendre si estem davant d’un muntatge genial o bé d’un espectacle a base de retalls.
Carsen elimina tots els elements fantàstics de la història (les transformacions d’Alberich, les proporcions monumentals dels gegants, l’entrada dels déus al Walhalla...) i la converteix en un drama burgès. Res a dir. Una cosa té bona –molt bona, si més no, aquest Or del Rin: el moviment escènic i la direcció d’actors. Hi ha detalls impagables, de gran home de teatre: Loge (semidéu del foc) convertit en majordom i encenent canelobres mentre els déus es preparen per entrar a la fortalesa; la llambregada de desesper i esgotament que Fricka llença a Wotan a la segona escena mentre el “déu” –un militar d’alta graduació- està immers en els seus deliris de grandesa; el dol de Freia per Fasolt mentre el gegant jeu mort; o, de nou, Fricka emprovant-se el Tarnhelm com si fos una peça “prêt à porter”, ignorant del poder màgic que té la peça forjada per Mime. Insisteixo, grans moments d’excel.lent teatre per a un pròleg que tan sols apunta maneres, però que deixa molts interrogants oberts de cara a les properes jornades.
De moment, L’Anell ha començat a forjar-se. Li haurem de donar tres oportunitats més. Les esperem amb frisança i amb il.lusió.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Gràcies, Jaume!
Magnífica síntesi i nutrició extra. Totalment d'acord amb l'alabança dels aspectes teatrals, però menys amb l'optimisme respecte a la producció en el seu conjunt. Per cernt, demanar al públic una espera fins al 2016 sembla realment un plantejament absurd... Qui entengui els programadors, que els compri!
EV

1:08 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home