9.3.14

INTEGRAL CORRECCIÓ A LA "TOSCA" DEL LICEU

Tosca és d'aquelles òperes que resulten si hi ha un trio d'asos com a protagonista. I el cert és que el del primer cast proposat al Liceu funciona a les mil meravelles. Evidentment, es poden fer observacions, hi poden haver matisos i fins i tot -i això és molt perillós- podem caure en la temptació de comparacions amb antecedents que formen part dels clixés d'una òpera que té molt referents interpretatius. Però indubtablement, la cosa rutlla: Sondra Radvanovski té un timbre molt peculiar, apte per a incondicionals, però el cant és expressiu, els matisos estan fora de dubte i el domini dels reguladors és insultant. Si al primer i tercer actes la van trair algunes notes massa estellades, el "Vissi d'arte" del segon va ser de manual. Per la seva banda, Jorge León és un tenor de timbre i emissió estentòries i potents. El cantant canari supleix en el primer repartiment el tenor inicialment previst, Riccardo Massi, sembla que indisposat. León té la mateixa seguretat i potència que un Corelli, sense el bellíssim timbre del tenor d'Ancona. I ho dóna tot. Per la seva banda, el millor musicalment parlant va se Ambrogio Maestri, Scarpia gegantí -en tots els sentits del terme- i molt personal, tot i que se li nota la fascinació que sent cap a Tito Gobbi. Músic extraordinari i actor inqüestionable, el baríton italià revesteix el personatge amb la maldat i la lascívia que escauen al cap de la policia romana.

Bon planter de secundaris (Vas, Copons, Lanchas, Baykov) en el context de la direcció musical de Paolo Carignani. El mestre milanès, que és un director excel.lent, abusa de vegades d'un excés de decibelatge que li fa perdre un sentit musical que demana més rodonesa: el principi del tercer acte va fer aigües a la secció de corda, si bé el final del primer i l'escena central del segon van estar a l'alçada de les circumstàncies.
Hi havia expectació per veure la posada en escena de Paco Azorín, escenògraf habitual de Lluís Pasqual. La seva és una Tosca, d'entrada, "de manual". És a dir, al servei d'allò que marquen Puccini i els llibretistes Giacosa i Illica. I amb un especial èmfasi en la unitat de temps que, juntament amb la de lloc i acció, vertebren l'òpera, inspirada en el drama homònim de Sardou. En aquest sentit, hi ha solucions ben trobades, que ajuden -i molt- a explicar la història original. Per això, no s'entén la transposició temporal del tercer acte, que de 1800 passa a 1900 i que ni aporta res a l'acció ni és necessària.
L'escenografia, del mateix Azorín, juga amb una bona disposició espaial al primer i tercer actes, malgrat un segon del tot desafortunat i que deixa poc espai als cantants. Tampoc la gàbia lateral amb els presos dins no sembla una gran idea, sustentada per una il.luminació poc eficaç. Tot al contrari del tercer acte, de caire expressionista, incisiu i amb bons resultats, tant des de la plàstica com del moviment escènic, amb un final senzillament al.lucinant.
Això sí, Azorín és sumament respectuós amb els cantants: en facilita la feina i els situa sempre a primer terme, de manera que sembla haver entès que l'òpera és un art que cal cantar amb una mínima comoditat, especialment obres com Tosca que, no per més conegudes són menys exigents.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Vissi d'arte de manual? Quan ha fet un piano -no diguem pianissim- digne d'aquest nom?

1:52 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home