BARBIERE SENSE FÍGARO AL LICEU

Ja tenim nova temporada encetada. Institucionalment, la cosa s’inaugurarà el 14 d’octubre amb La traviata, però el Liceu ja ha obert oficialment les portes amb una òpera que des de 1991 no es programava al teatre de La Rambla, si exceptuem el muntatge vist d’Il Barbiere di Siviglia al Teatre Victòria (1997) durant les temporades “exiliades”.

El muntatge que dirigeix Joan Font té, penso, alguns problemes que fan que la cosa no acabi d’arrencar el vol amb la comicitat que la partitura serveix en safata: el director d’Olesa omple l’escenari amb figurants que no vénen al cas i que en ocasions entorpeixen la marxa natural dels esdeveniments del llibret de Sterbini sobre la comèdia de Beaumarchais. A banda que alguns gags remeten a muntatges referencials que hem vist manta vegades. Tanmateix, hi ha coses reeixides, especialment al segon acte, com ara la inventiva de convertir el clavicèmbal de Don Alonso en una barqueta de vela mentre Rosina canta l’ària de la lliçó de música. Hi ajuda la il.luminació (excel.lent) d’Albert Faura i l’escenografia i vestuari de Joan Guillén, que reforcen el caràcter grotesc d’algunes situacions.

Davant de l’orquestra titular, debuta Giuseppe Finzi, amb un rendiment de menys a més. L’obertura no va tenir el refinament que demana el “Mozart italià”, i al llarg del primer acte van sonar algunes notes en fals. A més, Finzi no sempre regula el volum del tutti, cosa que ocasionalment tapa les veus. Però la cosa millora a mesura que avança la funció. Bon paper també el del cor (reduït), en el que és la primera incursió de Peter Burian davant d’una “força viva” que haurà de desplegar folre i manilles amb les funcions de La traviata.

Orfes de Fígaro

Encapçalo aquesta crítica potser d’una manera molt dràstica, però és que Mario Cassi és un Figaro del tot insuficient: emissió de coll, projecció descontrolada, timbre més aviat lleig i invenció de la meitat de les notes de la seva cavatina de sortida. I és clar, un Barbiere sense Fígaro resulta més aviat trist.

Hi ha hagut més bona sort amb la Rosina d’Annalisa Stroppa, de timbre i color cent per cent rossinians, fresca en les agilitats, carnosa i xamosa en els passatges més sinuosos que li reserva Rossini i excel.lent i desimbolta presència escènica.

Juan Francisco Gatell és un Comte d’Almaviva de notable alt. El registre és homogeni, tot i que l’agut tendeix a esblanqueir-se, sense que la sang arribi al riu. Cal agrair, a més, que la producció inclogui el “Cessa di più resistere” del final del segon acte, cosa que va permetre al tenor argentí lluir una veu gens cansada i un xic més robusta després de gairebé tres hores de funció.

Carlos Chausson és un veterà sensacional i el seu Bartolo una veritable lliçó de cant en el registre propi del basso buffo i amb una espectacular mostra de sillabato. Mesurat histrionisme i domini escènic van ser els ingredients perfectes d’una interpretació sense fissures. Al seu costat, el Don Basilio de John Relyea va servir de complement ideal. El baix nord-americà té un timbre rotund i la musicalitat és exquisida: quin goig sentir “La calunnia è un venticello” cantada i no pas cridada, com fan alguns!

Manel Esteve va assumir els papers de Fiorello i d’Oficial amb el bon ofici que sempre l’han caracteritzat, i a Marisa Martins tan sols li podem dir que lamentem que el de Berta sigui un paper tan curt, tot i que va poder-se lluir amb l’ària “Il vecchiotto cerca moglie” del segon acte.

Vot de confiança

Efectivament, ja tenim nova temporada i els motors s’escalfen per a l’esperadíssima Traviata de la propera tardor. El Liceu estrena amb aquest Barbiere els nous programes de mà (aquest cop amb articles de Roger Alier, Fernando Fraga, Jaume Tribó i Xavier Cester, a més de l’argument i els extractes musicals a càrrec de Teresa Lloret i un fragment de la Vie de Rossini de Stendhal) i amb la revista Obertura. Està molt clar que deixant de banda la vida artística, a la que el gener s’incorpora

Cristina Scheppelmann, hi ha una veritable aposta per la comunicació. Era quelcom necessari. També en això, i malgrat les incerteses que planen sobre una temporada sobre el paper conservadora, emetem el nostre vot de confiança. El somriure rossinià hi pot ben ajudar.