RITUS BELLINIANS AL LICEU

Norma és una òpera que, agradi més o menys –jo no me’n considero precisament fan- sempre desperta interès. Sigui pels referents d’intèrprets que hi han deixat una petjada inesborrable, o per la seva popularitat, la millor de les òperes de Bellini demana sempre un equip de primeres espases per defensar-la. Però també una posada en escena que superi els clixés i els encarcaraments d’una obra romàntica en el ple sentit del terme. Però també amb llacunes dramatúrgiques que clamen al cel a causa de la pressa amb què Felice Romani –com era habitual en ell- va escriure un llibret en què l’esperit de la Medea d’Eurípides deixa la seva alenada en no poques ocasions.

El muntatge que presenta el Liceu, coproduït amb les òperes de Chicago, San Francisco i del Canadà, centra la seva atenció en l’element ritual. La direcció escènica de Kevin Newbury es fixa en la Norma sacerdotessa, sense deixar de banda la seva dimensió de mare, amb l’omnipresència dels fills que la druida gal.la ha tingut amb Pollione. El vestuari de R.B. Shlather evoca, especialment en els figurins femenins, l’esperit de l’exitosa sèrie televisiva Game of Thrones, mentre que l’hàbil i efectista escenografia de David Korins tanca l’espai en el que s’endevina com un temple, complementant així la dimensió ritualitzadora de la proposta dramatúrgica.

Després d’èxits amb òperes de Verdi (Aida) i Puccini (Tosca), Sondra Radvanovsky regala al Liceu la seva millor interpretació al teatre de La Rambla, I demostra que actualment ella és una de les Normes indispensables del panorama líric actual. A banda que és una dona lliurada en cos i ànima al personatge i al que representa, exhibeix uns mitjans del tot admirables: fraseig, reguladors, salts intervàlics, fiato i afinació. Se li poden retreure alguns asprors al registre sobreagut, però són mals menors per a una interpretació de les que, segur, farà història entre les parets del nostre teatre.

El debut d’Ekaterina Gubanova ha estat un altre dels encerts d’aquesta producció: Adalgisa sinuosa, de timbre i registre homogenis, color preciós i adopció de la puresa belcantista en la línia de cant configuren part dels millors atots de la seva prestació.

Gregory Kunde tornava al Liceu amb un paper antipàtic i lluït a la vegada, com és el de Pollione. No és un tenor que em convenci per la seva subtilitat ni color vocal, però sí per la seva força, per la saviesa que imprimeix a tot el que canta i per la convicció i seguretat amb què ho transmet. Fantàstic en “Meco all’altar di Venere” i estentori i magnífic a “Me protegge, me difende”.

Raymond Aceto és un baix nord-americà, també debutant al Liceu. El seu Oroveso ha estat complidor, amb alguna aspror al registre agut però en canvi amb riquesa d’harmònics en el greu. I prou. Com sempre, Francisco Vas ha estat un Flavio a l'alçada de les circumstàncies, al costat de l'excel.lent Clotilde d'Anna Puche.

Renato Palumbo és un director molt bregat en aquest tipus de repertori, i va optar per deixar-se dur per un moviment lleument ballable –el veia força bé des de la butaca que ocupava- obtenint com a resultat un so orquestral no sempre homogeni –tampoc no puc ser objectiu per la meva ubicació-, amb algun error puntual però en general complint amb els objectius proposats.

Un cop més en aquesta primera temporada amb direcció de Peter Burian, el cor titular de la casa ha demostrat que el seu estat de salut és òptim, i que millorarà encara més amb les futures incorporacions de nous membres en aquesta massa estable que, per ara, sembla viure un moment dolç pel que fa a resultats artístics. 

Hi ha hagut ovacions i aplaudiments generosos al final de la funció. Llàstima de la simfonia d'estossecs al llarg de tres hores de funció. Ja sabem que l'hivern fa estralls i que el fred d'aquests dies ha deixat més d'un refredat però... tant costa treure un mocador per pal.liar una semblant gatzara?