REPARTIMENT DE SOMNI EN LA "MARIA STUARDA" AL LICEU

Hi ha òperes que tan sols es poden defensar amb repartiments ja no de luxe, sinó de somni, d’aquells que no facin enyorar un passat que, en matèria de belcantisme romàntic, està farcit de noms daurats. La cosa, és clar, es produeix en comptades ocasions, i aquest cop el Liceu l’ha encertada de ple amb una Maria Stuarda que sobre el paper tenia totes les garanties, confirmades damunt de l’escenari. I això que la producció que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser de l’òpera de Doniztetti és molt desigual, amb escenes que funcionen i d’altres que ratllen el ridícul. L’aposta d’un vestuari contemporani mantenint les dues reines habillades a la manera elisabetiana no troba el seu encaix en una dramatúrgia de llums i ombres, però que tampoc no molesta.

Deia que l’encert era el repartiment, i això inclou els sis papers integrants, des dels més secundaris com els de Cecil (solvent Vito Priante) o Anna (sinuosa Anna Tobella) fins al trio protagonista, passant pel sempre encertat Michele Pertusi en la pell de Talbot.

Javier Camarena és un tenor que segurament tindrem més vegades al Liceu. I esperem que amb papers molt més llargs que el de Leicester. En tot cas, la seva ha estat una prestació esplèndida pel fraseig, l’estil, la ductilitat i un timbre preciós.

Sempre m’ha agradat Silvia Tro Santafé, però potser (o sense el potser) aquesta ha estat la seva millor actuació al Liceu. Elisabetta de ressonàncies expressives, carregant amb mala bava contra la seva cosina i en un estat vocal envejable. La veu no té un gran volum, però està ben projectada i la línia és impecable.

Després d’haver llegit diverses crítiques (bones i no tan bones) sobre la interpretació que Joyce DiDonato ha anat fent del rol titular, hi havia molt d’interès en escoltar-la com a Maria Stuarda. Ja poden dir missa, que la cantant nord-americana ÉS Stuarda sense pal.liatius. És evident que, en no ser soprano, l’esforç en els sobreaguts es nota, però el centre és meravellós, i els greus són rotunds i ressonants. L’expressió resulta immillorable i el fraseig i la coloratura d’herència rossiniana són contínues lliçons magistrals. A més, és una artista entregada, que ho dóna tot sobre l’escenari, i això és d’agrair, especialment en una obra que si no es canta així no val la pena ni d’abordar.

Dirigia l’orquestra un veterà molt bregat en aquest tipus de repertori: Maurizio Benini, davant d’una solvent formació orquestral titular, sense estridències ni errades i amb passatges resolts amb gust exquisit. El mateix podem dir d’un cor, capitanejat per Peter Burian, homogeni en totes i cadascuna de les seves seccions.